La llibreria de les hores mortes s’ha convertit en una de les sorpreses literàries de l’any. El boca-orella, les recomanacions entre lectors i una història que parla de segones oportunitats han impulsat la novel·la de Laura Autonell, publicada per Columna, fins a guanyar el 16è Premi L’Illa dels Llibres, un guardó decidit directament pels lectors.
Laura Autonell assegura que «no hi ha millor jurat» que els lectors i reconeix que tot el que està vivint al voltant de la novel·la li ha capgirat la vida.
Una història que també és la d’una autora que es defineix com a atípica: botiguera de professió, formada en l’escriptura en una etapa madura de la seva vida i que ha aconseguit connectar amb milers de lectors amb la història de l’Etna i d’una llibreria del Raval que acaba convertint-se en molt més que un negoci.
Conversem amb Laura Autonell sobre l’èxit inesperat de La llibreria de les hores mortes, la força del boca-orella, el seu procés d’escriptura i què significa rebre el Premi L’Illa dels Llibres.
Dissabte 26 de setembre a les 13.15 h rebrà el Premi L’Illa dels Llibres a l’escenari 3 de la Setmana del Llibre en Català.
-La llibreria de les hores mortes ha guanyat el 16è Premi L’Illa dels Llibres, decidit directament pels lectors. Què significa que aquest reconeixement i com vas rebre la notícia?
Aquest reconeixement significa molt per a mi perquè són els lectors i les lectores amb el seu vot qui han decidit que jo fos la guanyadora d’aquest premi. No hi ha millor jurat que ells.
La notícia em va agafar acabant de dinar amb uns amics a l’Empordà i em va sorprendre tant que vaig llançar el mòbil sobre la taula com si m’enrampés. La veritat és que no m’ho podia creure.
-El premi arriba després d’uns mesos en què el boca-orella ha estat fonamental en el recorregut del llibre. Ho interpretes com la culminació d’aquesta complicitat que s’ha creat amb els lectors?
Quan el boca-orella s’esdevé, significa que hi ha una xarxa de gent que ha gaudit amb la novel·la i, que ho ha fet tant, que és capaç de recomanar-la de forma entusiasta a altres. Aquesta complicitat de la qual parles la percebo cada vegada que rebo algun missatge dient-me que la història de l’Etna l’ha colpit, l’ha emocionat o que li ha fet recuperar el gust per la lectura. Quan els llegeixo fa que tot tingui sentit i, llavors, se’m posa la pell de gallina!
-La llibreria de les hores mortes ha passat de ser una novetat editorial a convertir-se en una de les sorpreses literàries de l’any. En quin moment vas adonar-te que estava passant alguna cosa especial amb la novel·la?
Bàsicament, quan l’editorial em va començar a buscar entrevistes a diferents mitjans. Llavors vaig pensar que alguna cosa anava bé, que no era només la gent de Taradell que passava per la botiga o m’escrivien missatges per dir-me que els havia agradat molt.
-Què creus que han valorat els lectors, perquè La llibreria de les hores mortes hagi aconseguit aquest èxit?
La facilitat de lectura, les emocions que els fan sentir els personatges a qui acaben estimant, l’optimisme, i aquella sensació tan necessària d’haver passat una bona estona lluny dels problemes que ens envolten.
-I després de l’èxit, les presentacions, les trobades amb lectors i aquest premi, què queda d’aquella Laura Autonell que un dia va començar a imaginar una llibreria al Raval?
Encara soc la Laura Autonell d’aleshores, la botiguera que va decidir formar-se per escriure la història d’una noia que obre una llibreria al Raval. No puc negar que tot el que m’està passant m’ha capgirat la vida, sempre positivament, però no vull ni puc canviar la meva manera de ser perquè llavors sí que no seria jo.
-Abans de tenir la novel·la ja tenies Les hores mortes, després de fotografiar a l’Escala el rètol de La Taverna de les Hores Mortes. Què tenien aquelles dues paraules perquè decidissis guardar-les durant tant de temps?
No t’ho sé dir. Però pensant-ho bé, potser el que em va agradar va ser que fos un nom atípic per a una taverna, fins i tot diria que poètic, com si el rètol convidés la gent a passar les seves hores mortes en aquell establiment, aquelles hores buides i desocupades que a alguns se’ls hi fan feixugues.
-Normalment pensem que el títol arriba quan la història ja existeix. En el teu cas va passar pràcticament al revés. Fins a quin punt aquell títol va acabar condicionant la novel·la que vas escriure?
Al principi força. Quan vaig començar només contemplava la possibilitat d’una història en una taverna, però no acabava de sortir-me’n. Va ser quan la vaig transformar en una llibreria que tot va tenir sentit, l’argument, la trama, els personatges. Així i tot, no vaig dubtar gens que la taverna havia de compartir protagonisme, em semblava que li devia. I així va ser que es va transformar en la precursora de la llibreria. I crec que va ser un encert situar-hi el passat familiar de l’Etna.
-Després de conèixer també la teva trajectòria personal, l’expressió «hores mortes» adquireix altres significats. Què representen avui aquestes hores per a Laura Autonell?
Són molt importants. Les hores mortes que tinc, com molts botiguers, entre el matí i la tarda m’han ajudat a vestir aquesta novel·la, perquè és en aquest espai de temps quan puc escriure més tranquil·lament, malgrat que sempre em sembla curt.
-Has desenvolupat bona part de la teva vida professional lluny del món literari. Haver treballat durant tants anys de cara al públic t’ha ajudat a observar millor les persones que després converteixes en personatges?
Sens dubte. No dista gaire el comportament d’un client en un establiment d’esports o en una llibreria. De fet, bona part del coneixement te’l donen ells mateixos quan acabem parlant dels problemes o de les alegries de la vida, que hi ha de tot. Finalment, observar què vol el client i com l’has de tractar forma part de la professió.
-Vas decidir formar-te durant cinc anys a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Què et faltava com a escriptora abans d’entrar-hi i què vas trobar-hi?
Bé, van ser tres anys, un de narrativa i dos de novel·la. Hi va haver un malentès en una entrevista.
Abans de l’Ateneu vaig fer un petit curs a la Biblioteca de Taradell conduït per la Rosa Nogué, professora de l’Ateneu, que em va agradar força. Després d’allò em vaig adonar que em faltava alguna cosa, que no en tenia prou, i llavors va ser quan vaig regalar-me la formació.
A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu vaig trobar-hi un sistema de cursos en línia que m’evitaven desplaçaments a Barcelona, uns grans professors que em van ensenyar tècniques per millorar l’escriptura i uns companys d’aula fabulosos.
-Vas autopublicar la novel·la “Un polsim de sal”. Com arribes a publicar la segona novel·la amb Columna i ser representades per l’agència Pontas?
Després de tenir la novel·la acabada vaig decidir fer un curs que ens ensenyava com preparar una bona proposta literària per una editorial o un agent literari. Vaig decidir provar sort amb les agències. Una d’elles va ser Pontas, que va respondre ràpidament el meu correu dient que els interessava el manuscrit. I al cap d’un mes, aproximadament, em comunicaven que Columna volia publicar la història de l’Etna.
Et consideres una escriptora atípica?
Sí. Només em calia veure els currículums dels representats per Pontas, la gran majoria amb estudis universitaris o amb carreres literàries consolidades. I jo, una dona de seixanta-tres anys, botiguera, amb una formació tardana, estava al costat d’ells. Però ha estat la vida que m’ha fet atípica, per tant, ja m’està bé.
-La llibreria de les hores mortes ha ampliat enormement el teu nombre de lectors. Aquest èxit et dona més llibertat per escriure el següent llibre o també genera més pressió?
Abans de l’èxit ja tenia al cap una altra història que és amb la que treballo, però sí que és cert que em sento una mica pressionada per la responsabilitat, que m’he autoimposat, de no decebre els lectors.
-Després de tot el recorregut de la novel·la, què has descobert de Laura Autonell com a escriptora que no sabies quan vas començar a escriure-la?
Que tinc la capacitat d’arribar a la gent, de fer-los sentir coses amb el que escric.
-Bona part del recorregut del llibre s’ha construït a través del boca-orella. Què creus que han trobat els lectors en la història de l’Etna perquè sentin la necessitat de recomanar-la?
Pel que em diuen, satisfacció, emocions i sentiments de tota mena, també la seducció de la història que els ha fet estar «enganxats» fins al final i, fins i tot, la complicitat amb els personatges.
-Has definit tot el que està passant al voltant del llibre com una «deliciosa bogeria». Quina és la situació que més t’ha sorprès des que la novel·la va arribar a les llibreries?
Diria que n’hi ha dues: que gent a qui no conec m’enviïn missatges dient que la novel·la els ha agradat molt i, per descomptat, aquest premi, que precisament deriva dels vots d’aquests mateixos lectors.
-Ara pots parlar directament amb molts dels teus lectors. Què t’han descobert ells de la novel·la que potser tu mateixa no havies vist mentre l’escrivies?
Els sentiments que generen els personatges. En moltes ocasions quan escric una escena especialment sentida, m’emociono, però això no vol dir que el lector hagi de sentir el mateix que jo. M’ho demostren els lectors quan em parlen de l’emoció que els ha causat una carta, unes paraules, un personatge, sigui principal o secundari, i això només ho saps quan t’ho diuen.
-Decideixes començar la història quan a l’Etna se li enfonsa tot allò que considerava segur. Per què necessitaves deixar-la pràcticament sense res per començar a construir el personatge?
Perquè el personatge havia de ressorgir després de tocar fons, no volia que fos a mitges tintes. A més a més, és molt més visual, brusc i colpidor el contrast dels dos mons de l’Etna.
-L’Etna descobreix que no només ha perdut una herència, sinó que bona part de la història familiar que coneixia estava construïda sobre silencis i secrets. Volies parlar també de com els secrets familiars poden acabar condicionant la nostra identitat?
Sí, també. Les famílies són mons tancats on els secrets o les mentides poden provocar un terratrèmol devastador quan surten a la llum. Només cal observar la realitat que ens envolta o mirar la televisió, per exemple, el cas de la família Andic.
-La protagonista ha viscut en un entorn privilegiat i acaba descobrint una realitat completament diferent. Fins a quin punt volies confrontar l’Etna amb els seus propis prejudicis?
Era clau per fer que l’Etna fos creïble. Ella formava part d’un grup de gent econòmicament privilegiada i era lògic que tingués prejudicis; era inevitable confrontar-los, justament, perquè el Raval, on va anar a petar, estava als antípodes d’on venia.
-L’Etna podria dedicar bona part de la història a intentar recuperar la vida que tenia, però el seu camí acaba sent un altre. La novel·la defensa que reinventar-se també implica saber renunciar a allò que érem?
Efectivament. Ella, al principi, valora la possibilitat de marxar d’aquell barri, fins i tot, aferrant-se a la proposta sentimental d’en Xavi Muntaner, però la mare i les arrels de la família oblidada la tiben per totes bandes, per això deixa de banda tot el que havia viscut per centrar-se a refer la seva vida en aquell lloc.
-Parles de segones oportunitats, però aquestes arriben després d’un daltabaix considerable. Per què t’interessava fugir d’una visió massa fàcil o idealitzada del fet de tornar a començar?
Perquè la realitat és així. Res no és fàcil quan has d’entomar un cop com el que entoma l’Etna. Tampoc li és fàcil tirar endavant la llibreria, ni la relació amb un barri dur com el Raval, sortosament, els components de les trobades literàries l’ajuden a comprendre’l i acceptar-lo.
-Podries haver situat aquesta llibreria en molts barris de Barcelona, però vas escollir el Raval. Què necessitaves que aportés el barri a la història?
El contrast del qual parlàvem i els personatges. El Raval m’oferia la possibilitat d’escollir entre una varietat immensa de personatges amb vides complicades o sorprenents, que no hagués trobat en altres llocs.
-El Raval representa gairebé les antípodes de l’univers del qual procedeix l’Etna. El canvi de barri és també una manera de despullar el personatge dels privilegis amb què havia crescut?
Sí, és evident que amb l’aterratge al Raval no li queda més remei que anar deixant la roba cara, els restaurants, els viatges de luxe o el servei per adaptar-se a una nova realitat molt més austera, ja que es tracta de sobreviure amb el que té.
-Quan vas decidir ambientar-hi la novel·la, quin treball vas fer sobre el terreny per evitar construir un Raval basat només en tòpics?
Bé, si parlem purament del barri, haig de dir que tampoc volia mentir i presentar un Raval ideal, sense guixades, pudors, delinqüència, pobresa, perquè és el que qualsevol pot veure si hi va. Però si parlem de la part humana, com dic a la novel·la, hi ha gent bona que intenta fer que els tòpics del Raval no es perpetuïn.
-La llibreria comença sent una sortida professional per a l’Etna i acaba convertint-se en un refugi per a moltes altres persones. En quin moment de l’escriptura vas veure que la llibreria havia de tenir aquesta dimensió comunitària?
Des del principi tenia clar que la llibreria havia de tenir vida i qui millor que els veïns i veïnes per fer comunitat en un espai que creien inabastable. Jo crec que la comunitat de la Llibreria de les hores mortes esdevé una simbiosi entre la necessitat dels personatges de gaudir d’una hora de trobada literària, que és un bàlsam intel·lectual per a la majoria, i la urgència de crear vincles en aquell barri per part de l’Etna.
-En un moment en què sovint es parla de les dificultats del comerç cultural, volies reivindicar també la llibreria física com un espai de conversa, descoberta i relació entre persones?
Totalment, sempre dic que les llibreries són màgiques; personalment tinc golafreria quan entro en una. És el llibreter qui t’aconsella sobre un llibre o altre, qui et dona l’oportunitat de reunir-te amb altres lletraferits en un club de lectura, qui, amb esforç, reuneix en un espai físic cultura escrita o il·lustrada per tal que nosaltres en podem gaudir, fins i tot, prenent un cafè, asseguts en una butaca. No ens podem permetre que desapareguin.
-Santiago té l’origen en una imatge que vas veure pels voltants del carrer Elisabets: un home sense llar que estava llegint. Què tenia aquella escena perquè decidissis que havia d’entrar, transformada, dins de la novel·la?
Tots els sense sostre que havia vist fins aleshores paraven la mà, però aquell home a la mà hi tenia un llibre. Va ser com una revelació perquè, a més, la seva imatge física era com la d’en Santiago. Per això, en aquells moments, vaig pensar que el destí o la casualitat o ves a saber què, em deia que el personatge de l’indigent havia de ser important en la novel·la.
-I partir d’ara, quins són els propers projectes? Has començat una nova novel·la?
El següent projecte és la nova novel·la, malgrat que, tot just, comença a caminar. També vull reescriure la primera, «Un polsim de sal», per si l’editorial la vol reeditar algun dia donat que també va agradar molt.
-Quin missatge diries als lectors de l’Illa dels Llibres?
Que mai deixin de donar suport a la cultura catalana. Per què llegir llibres en català, parlar i defensar la nostra llengua arreu, salvaguardar espais com ara l’Illa de llibres que ajuden a dignificar-la, són maneres de salvaguardar-la dels embats exteriors i evitar que desapareix-hi.
També els diria, de forma més personal, que els agraeixo profundament haver fet confiança a La llibreria de les hores mortes amb el seu vot, i dur-me a viure un inesperat somni esbojarrat.
