El periodista i escriptor presenta a L’Illa dels Llibres el recull de relats ‘Puja a casa’ (L’Altra editorial/Libros del Asteroide)
Jordi Nopca debutava en el terreny literari amb la novel·la El talent (LaBreu Edicions) on ja podíem fer-nos una idea del seu potencial com a escriptor que ara desplega amb la publicació de deu relats que ens parlen de la pèrdua o el sentiment de pèrdua sigui personal o laboral, protagonitzats per diversos personatges que solen viure desorientats.
Jordi Nopca ens convida a ‘pujar a casa’ i a gaudir d’uns relats que l’han fet mereixedor del Premi Documenta 2015.
Els lectors d’El talent trobaran diferències en el to però no en l’estil de Nopca, que ha aconseguit en dues publicacions crear un estil propi marcat per l’humor i la ironia barrejat amb un to, en certes ocasions, molt àcid.
Els personatges de ‘Puja a casa’ són persones que ens podem trobar al carrer o en qualsevol bar amb una galeria de personatges ben variada formada entre d’altres per un perruquer de gossos a qui l’ha deixat la seva parella, una venedora d’un centre comercial que en plena campanya nadalenca, un client li regala cada dia un got de xocolata, un xinès que porta un bar davant de la Filmoteca o la trobada d’un escriptor amb el seu traductor.
Va debutar amb una novel·la i ara ens presenta un recull de relats. On es sent més còmode?
Em sento, sobretot, incòmode: quan escric novel·la i també durant el procés de creació d’un relat. La novel·la m’incomoda durant un, dos o tres anys. El relat acostumo a tancar-lo en dos o tres mesos. Escriure m’incomoda però m’interessa. Em costa, però m’és necessari.
Els lectors d’El talent trobaran diferències en el to però no en l’estil de la seva obra. Creu que ha aconseguit crear un estil propi?
Si ho he aconseguit, m’agradaria que fos un estil àgil i difícil de preveure. Estilísticament m’imagino com un ós fent equilibris al damunt d’una corda suspesa entre dos pals en una carpa de circ. O com un avió que avança enmig de turbulències, sense saber què li espera a l’altra banda dels núvols.
Precisament un dels objectius del Premi Documenta és buscar joves talents. Com veu els escriptors de la seva generació?
Tenim interessos molt diferents i, poc o molt, cadascú va a la seva. Escriure és una feina sobretot solitària. Quan arriba l’hora de presentar el llibre s’entra en la dimensió de l’espectacle –que cal aprofitar–, però és un període breu que de seguida torna a abocar l’autor cap a la solitud del teclat i la pantalla. Segueixo amb molt d’interès en Max Besora, Albert Forns, Patricio Pron, Helen Oyeyemi, Llucia Ramis, Joan Jordi Miralles, Valeria Luiselli, Joan Todó, Bernard Quiriny, Charlotte Roche i Josep Pedrals. Tots ells tenen menys de 40 anys.
Com es veu la vida als trenta?
Suposo que una part important dels relats de ‘Puja a casa’ volen respondre a aquesta pregunta, encara que es limitin a exposar casos de personatges concrets que tot sovint tenen poques coses en comú amb mi.
Una de les qualitats d’un escriptor és ser molt observador i aconseguir transformar la realitat que l’envolta. Quin és el seu mètode?
Observar sense cap objectiu concret, desinteressadament. Digerir els detalls (també és un procés inconscient). Aconseguir integrar aquella realitat que he vist, que m’han explicat o que fins i tot puc haver viscut en una narració, sigui curta o llarga.
Les relacions de parella són presents en bona part dels contes.Què és el que més l’interessa de les relacions?
La capacitat de transformació. Un no és mai el mateix quan està sol que quan es troba amb algú altre: quan hi conviu, quan s’hi enfronta o quan s’hi entén. Les relacions de parella que apareixen al llibre són d’amistat, sentimentals i familiars.
La pèrdua o el sentiment de pèrdua sigui personal o laboral traspua entre els contes, com també uns personatges que solen viure desorientats.
Vivim constantment assetjats per amenaces de tota mena: paranoiques i reals. Qui presumeix gaire d’una gran estabilitat, tard o d’hora rep una clatellada, no?
Els seus contes són fruit de la crisi?
No ho són, en tot cas tenen lloc en un context de crisi. Si els personatges no troben feina o han de fer de cambrers tot i tenir llicenciatures universitàries, és lògic que les condicions adverses en què proven d’obrir-se camí de vegades els desanimin, i d’altres els facin reaccionar. Una de les característiques que crec que defineix a la generació que ara ronda els 30 anys és la submissió: hem viscut sota l’amenaça permanent que cap feina ens durarà i que som prescindibles, encara que sovint qui ocupa les posicions de poder demostri, amb una freqüència esbalaïdora, la seva incompetència. Mai no hem tingut una autèntica capacitat de decisió. No l’hem pogut exercir i aquest moment sembla que no s’acosta. L’egocentrisme que se’ns va permetre durant l’adolescència ha anat a parar directament a les escombraries.
L’humor i la ironia formen part de la seva obra. D’on treu el to àcid de la seva literatura?
Mirar-me el món i a mi mateix sense sentit de l’humor estaria perdut, segurament.
A vegades aquest humor apareix en moments més delicats.
Hi estic totalment d’acord. L’humor s’ha de buscar fins i tot en les circumstàncies més dures, més tenses i compromeses. Diria que a ‘Puja a casa’ hi ha poques situacions estrictament divertides, però que el sentit de l’humor treu el cap a través de petits comentaris i observacions.
Com si fos una sèrie de televisió o una pel·lícula als contes hi apareixen ‘cameos’ destacats com el protagonitzat per la néta de Blake Edwards a La pantera d’Oklahoma o l’escriptor Peter Stamm. Són homenatges?
Sí que ho són. ‘La pantera rosa’ i ‘La festa’, totes dues de Blake Edwards, són dues pel·lícules que he vist una dotzena de vegades. L’humor d’Edwards em sembla sofisticat fins i tot quan vol ser evident. Peter Stamm és un escriptor que tinc en compte des que vaig llegir fa uns deu anys la novel·la ‘Paisatge aproximat’. Recomano molt les narracions de ‘Los voladores’ i una altra novel·la, ‘Siete años’.
De la Lisboa de la seva novel·la ara decideix quedar-se ben a prop i els contes a diferents barris de Barcelona o L’Hospitalet.
Aquesta vegada els personatges no tenien gaires recursos per plantejar-se cap viatge. Els únics que se’n van no ho passen gaire bé: hi ha la parella d”Anell de compromís’, que emprèn un viatge de noces que alguns lectors creuen que acaba de la pitjor de les maneres, i hi ha l’escapada a Suïssa per part de l’Octavi i l’Estrella, un matrimoni de més de cinquanta anys que té la intenció de visitar l’escriptor Peter Stamm (l’aventura amaga un ritual venjatiu desagradable).
Ha pogut esbrinar si existeix la màquina de talent de la seva primera novel·la?
La màquina de talent es troba en un lloc segur, lluny de les urpes de grans i petits empresaris. Fins i tot s’ha escapat de les mans d’editors minúsculs com en Marco i la Júlia, d’Edicions del Cocodril. És ingovernable, rabiosa i impossible de fer entrar en raó.
En una anterior entrevista a L’illa dels llibres comentava que seguiria escrivint perquè la patologia de l’escriptura és incurable.
Ha trobat la cura o espera no trobar-la?
Sóc incapaç de trobar-la. Porto més de dues dècades així. Podria deixar de publicar, però deixar d’escriure em costarà més. Cada vegada hi puc dedicar menys temps, fet que em preocupa: algun dia hauré de solucionar aquest problema.
