El català es troba en perill d’extinció? La professora  lingüística a la Universitat de Barcelona Carme Junyent publica el llibre ‘El futur del català depèn de tu’ (La Campana) en col·laboració de la periodista assessora lingüística Bel Zaballa.

Junyent és una reconeguda especialista en l’estudi de llengües amenaçades arreu del món i coneix prou bé el procés que comporta la desaparició i mort d’una llengua.

Assegura que per salvar el català cal canviar certs comportaments i la seva supervivència només depèn de nosaltres.
L’Illa dels Llibres entrevista a Carme Junyent coincidint amb la publicació del llibre.

 

-El català està en perill d’extinció?
Sí, com el 95% de les llengües del món.

-Encara som a temps de salvar el català?
I tant!

-Assegura que les llengües no tenen tendència natural a morir i sí ho fan és perquè els seus parlants deixen de fer-ho. Aquesta és la principal causa?
Aquesta és LA causa. Hi ha qui confon el canvi lingüístic amb la mort i no. El canvi és un signe de vida. Les llengües moren perquè els seus parlants les abandonen per parlar-ne una altra.

-“Si nosaltres no fem que la llengua es parli, no ho farà ningú”. Aquest és el missatge que repeteix al llibre.
És que ningú més no ho pot fer. Jo ho donaria tot per recuperar llengües però si els seus parlants no les parlen no serviria de res.

-El procés per l’extinció d’una llengua segons els experts es distingeix en tres fases: Primària, la decadència i la mort. On situen en aquests moments el català?
En la primària. En la de decadència s’hi entra quan s’abandona la transmissió intergeneracional i aquí encara no hi hem arribat, si més no en tot el territori.

-Quins són els principals símptomes que ens alerten que una llengua està en retrocés?
Poden ser molt diversos però tots tenen en comú la disminució de l’ús. Pot ser en àmbits determinats (el comerç, la xarxa, l’oci…), en grups específics (generalment, els joves), en zones geogràfiques (la perifèria, les zones urbanes). Allà on detectem que una llengua en desplaça una altra, allà tenim un símptoma.

– Assenyala que en descripcions de mort d’una llengua els parlants no en van ser conscients fins que no hi havia res a fer. Creu que som conscients de l’estat de salut del català?
Fa de mal dir. Segons les enquestes, no. Però després hi ha les experiències personals i qui més qui menys s’ha trobat amb casos de substitució. La qüestió és si això s’interpreta com a símptoma o no. La meva impressió és que, en general, la gent no relaciona aquestes pèrdues amb la pèrdua de la llengua, per tant hauria de dir que no.

-Parla de la ‘norma de convergència’ i del canvi de llengua quan pensem que el nostre interlocutor no deu parlar català.
Això és un clàssic de les llengües subordinades. Els parlants, en cas de dubte, opten per la llengua que no els portarà problemes, és a dir, la dominant. I aquest comportament és letal. Primer perquè elimina espais però també, i això és el més important, perquè elimina l’oportunitat d’aprendre als que ho volen fer. A vegades és ofensiu i tot. Hi ha molts joves catalans que topen amb aquest prejudici. Hauríem de canviar la “norma de convergència” per la “norma de convivència” i, si no ens entenen, ja canviarem.

-Com afronten el bilingüisme? Quins avantatges o inconvenients comporta?
El bilingüisme pot ser de diferents tipus.
L’individual pot ser perfecte per eradicar el monolingüisme, que no deixa de ser una condició molt trista. Però el que amenaça la llengua és el que fa que una llengua ocupi els espais d’una altra i l’acabi substituint. En tot cas, Catalunya no és un país bilingüe, és un país clarament plurilingüe i espero que aquesta riquesa no es perdi.

-Tot depèn de nosaltres?
És clar que no. Però nosaltres som imprescindibles. Ho podem tenir tot però si no usem i no transmetem la llengua desapareixerà igualment.

-Depèn de nosaltres, però quin paper han de jugar les institucions?
En el nostre cas, estaria bé que fessin complir la llei. Que no ens deixin desemparats quan es conculquen els nostres drets lingüístics. I que prediquessin amb l’exemple també aniria bé.

-Ens proposa una recepta que inclou compromís, solidaritat i esperança.
Ens enfrontem a un problema global, no tan sols del català, i és evident que, per resoldre’l cal el compromís dels implicats directament, és a dir, dels parlants de llengües subordinades. Però aquest compromís pot esdevenir una llosa insuportable si no hi ha la solidaritat dels parlants de llengües dominants. I val a dir que, en el cas del català, en gran part la tenim. Aquest és el nostre punt més fort. L’esperança ens cal perquè si no creiem que ens en sortirem ja no ens hi posaríem.

-Sorprèn que a Catalunya hi ha un 10% de la població que no té ni el català ni el castellà com a llengua primera. Quin paper poden jugar en el futur?
Més que en el futur, cal pensar en el moment actual perquè és ara o mai. Si ens seguim creient que aquest és un país bilingüe els farem decantar cap a una banda o cap a una altra. Jo crec que són l’esperança perquè ens permeten replantejar la dinàmica de les llengües.
Ho hem de fer bé, però, i no tinc gaire clar que sigui així. En qualsevol cas, jo crec que, si ens en sortim, haurem aconseguit que el català sigui la llengua de tots i aquest em sembla un bon objectiu i un projecte engrescador.

-Un dels aspectes que també presenta’ a “El futur del català depèn de tu’ és el fet, de sí hem de corregir o com ho hem de fer.
Hem de ser conscients que el català viu un moment molt especial amb molts nous parlants. Tots hem après alguna altra llengua i sabem que abans de parlar-la bé –si és que mai ho fem- l’hem de parlar malament. A partir d’aquí em sembla que només es qüestió de sentit comú. Hi ha moments en què les correccions són molt benvingudes i s’agraeixen i altres moments en què són del tot sobreres i poden crear un sentiment de rebuig.
Cal saber què és important en cada moment, si el que t’expliquen o la correcció de la llengua.

Però la fúria correctora no es limita als nous parlants i a mi la veritat és que em crea molta inseguretat i ara dubto de tot.

Jo sóc devota de la feina dels correctors professionals perquè la vesso molts cops, però quan el corrector és bo no et dicta, et fa reflexionar. Per a mi algú que només et diu com ha de ser alguna cosa perquè aquest és el seu criteri i, a més, ho fa sense miraments, fa més nosa que servei.

-Els joves són el futur però necessiten més referents culturals en català. Per què tenim una manca de referents i com podem potenciar-los?
Suposo que hi ha moltes causes però diria que la fonamental és la llei del mercat. El capitalisme és això, l’acumulació sense límits, i tots en som víctimes. El cas és que hauríem de ser conscients de la força que tenim si diem no.

Els joves poden ser –i haurien de ser- els seus propis referents i alliberar-se d’aquesta pressió homogeneïtzadora. Que ho provin, és una experiència alliberadora.

-Vostè assegura que la immersió funciona a primària però tota la feina feta s’esvaeix quan els joves arriben a secundària.
A veure. La immersió és un programa que s’aplica en un lloc determinat i en un moment determinat. No és un programa universal. L’objectiu de la immersió és que els alumnes que viuen en entorns on el català és minoritari o residual puguin aprendre la llengua de la manera més eficaç. Això es va fer bé en general i es fa bé en aules d’acollida també. El que passa és que el sistema funciona com si els alumnes no sabessin català.

Quan demanes a un professor de secundària per què fa les classes en castellà una resposta molt freqüent és que vol que els alumnes l’entenguin. Però els alumnes els entenen si parlen en català. O no? I sigui quina sigui la resposta, tenim un problema.

-Com veu en aquests moments la immersió?
No la veig. Dono les gràcies a tots els mestres i professors que fan bé la seva feina i es preocupen que tots els seus alumnes tinguin les mateixes oportunitats sigui quina sigui la seva llengua d’origen.

-A qui es vol adreçar amb ‘El futur del català depèn de tu’?
Aquest llibre és un encàrrec. Una dèria personal de l’editora de La Campana, la Isabel Martí. Ella em va demanar un pamflet. Volia un llibre que fes entendre als seus amics, és a dir, a tothom, que el català no té el futur garantit i que hi hem de fer alguna cosa. No és un llibre per a lingüistes, doncs, ni és un llibre acadèmic.

És un llibre per a tots aquells que no es preocupen per la llengua. La Bel Zaballa, que és en realitat la que l’ha escrit, va jugar el paper d’aquest lector que viu aliè al món de la llengua i que a mi em costa d’imaginar. Però és aquest l’objectiu, a ell és a qui m’adreço.

-Una dada positiva per finalitzar?
La més important, el millor que té el català. Siguin quines siguin les dades, n’hi ha una que és constant: el nombre de persones que s’identifiquen amb el català sempre és més alt que el nombre de persones que tenen el català com a llengua inicial. Això vol dir que hi ha moltes persones que han adoptat el català i és un fet excepcional quan es tracta de llengües subordinades. Ni que només per aquestes persones que han fet l’esforç d’aprendre la llengua, val la pena que la salvem.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here