L'illa dels llibres

El divan de L’Illa amb Albert Sánchez Piñol

L’Illa dels Llibres estrena la secció “El divan de L’Illa”, un qüestionari de 20 preguntes que ens permetran conèixer les interioritats i confessions d’escriptors i escriptores.

Inicia la secció l’escriptor Albert Sánchez Piñol, l’autor de “La pell freda”, “Victus”  i “El monstre de Santa Helena”.

1-Com i a on  busca inspiració per escriure?
És que jo no crec en el concepte, bàsicament romàntic, de “inspiració”. I al capdavall tot és molt més trivial. Jo pateixo de Tinitus, un xiulet perpetu a dins de les orelles, les 24 hores del dia… Imagina’t voler dormir, i no poder perquè et xiulen les orelles. Per a mi la narrativa va començar com una estratègia d’evasió del Tinitus. Vaig descobrir que l’única manera de no pensar en el Tinitus era imaginar relats, que evolucionaven sols. Si eren prou interessants, allò em distreia de l’horrorós xiulet. On para, aquí, la inspiració?

2-Quin seria el seu escenari ideal per escriure?
Jo només necessito una taula i el meu portàtil. I que no m’emprenyin els gossos dels veïns, però això últim ja és massa demanar.

3-Quin és el primer llibre que recorda haver llegit?
“Viven” de Piers Paul Read. Els meus pares eren gent molt humil i només tenien els llibres que regalava La Caixa. (En aquella època érem tan càndids que la gent encara es pensava que els bancs regalaven res). “Viven” és la història dels supervivents d’un Boeing que els anys 70 es va estavellar als Andes, i que van haver de practicar el canibalisme per sobreviure.

“A mi qui em va fer lector van ser les meves profes del parvulari i d’EGB”

4-Quin llibre el va fer lector?
No, no, a mi qui em va fer lector van ser les meves profes del parvulari i d’EGB, que em van ensenyar a llegir i escriure. A narrar, però, vaig haver d’aprendre pel meu compte.

5-En quin moment va decidir ser escriptor?
Jo encara no sé què vull ser quan sigui gran, i parlo seriosament. Només puc dir que una passa condiciona la següent. El Tinitus em va dur a imaginar, i el meu caràcter a posar ordre en les fabulacions; després vaig redactar i polir aquests relats, fins fer-ne contes. No hi havia una pretensió concreta. Però vaig començar a guanyar petits premis. Això em va impel·lir a escriure més relats, i més ambiciosos. I fins avui.

Pot ser una mica trist admetre-ho, però en realitat jo no vaig decidir res, o ben poca cosa. Em sembla que era John Lennon qui deia que la vida és allò que passa mentre fem plans.

6-Completi la frase; la literatura és…….
Qualsevol cosa. No bromejo. Tots estarem d’acord en que la narrativa són tres actes, i aquesta és una definició que pot arreplegar molt de consens. Però la literatura és més ample. Si algú, per exemple, escrivís un microconte que fes: “Qui? Qui? Quiquiriquí!”, tindríem un microconte, en efecte. I qui pot negar que això sigui literatura? Per tant, narrativa és tres actes; literatura, qualsevol cosa.

“Jo no aplico cap Apartheid al món de la narrativa”

7-Quin gènere no escriuria mai i per què?
Això dels “gèneres literaris” és com el concepte de “races humanes”: només existeixen en la ment dels qui els han inventat, i perquè els interessa. I en qualsevol cas jo no aplico cap Apartheid al món de la narrativa.

8-Quin autor o autora admira i per què?
Molts, moltíssims. És com quan et pregunten quin plat t’agrada més. Per què m’hauria de quedar amb un? La literatura no és una competició jeràrquica o excloent, és un jardí farcit de relíquies o novetats plaents.

9- Què busca en una novel·la?
Que em faci gaudir, és clar. Per avorrir ja es van inventar les rodes de premsa del govern.

10- En una novel·la el més important és…
El plantejament, el nus i el desenllaç. Tot.

“Tots sabem escriure. El que no tothom sap, perquè és molt difícil, és narrar”

11-Quina és part més complicada en el procés de creació d’una novel·la?
Buf… Imagina’t la pregunta al revés: quina part és la menys complicada? Tot és complicat, i molt. Complicat i difícil. Tots sabem escriure. El que no tothom sap, perquè és molt difícil, és narrar.

12-Quin llibre ha rellegit vàries vegades i per què?
Molts. Sóc un gran relector, per dir-ho així. Les “Narraciones Históricas”, de Castellví, que són monumentals, les vaig llegir i rellegir mil vegades per redactar Victus. Els Annals, de Tàcit, també és un llibre que rellegeixo constantment, per pur plaer. I més.

13-Quina novel·la li hagués agradat escriure i perquè?
No m’ho he plantejat mai. Allò que ens agrada, hem d’agrair que algú ho hagi fet i ara ho tinguem, no veig perquè hauria de voler suplantar-lo o haver-lo avançat .

14-Quin personatge literari li hagués agradat crear i perquè?
Em remeto a la resposta anterior.

15-Alguna fórmula per atreure lectors?
Sí, és clar: resoldre bé o molt bé els tres actes. Pot semblar una evidència, però no et pots ni imaginar la de gent del món literari català que s’oposa frontalment a aquest principi.

“El concepte de “biblioteca” s’associa a unes idees tan elevades com pedants, per no dir directament absurdes o espoliadores.”

16- Quina novel·la no faltaria mai en la seva biblioteca?
El concepte de “biblioteca” s’associa a unes idees tan elevades com pedants, per no dir directament absurdes o espoliadores. Hi ha gent que encara es pensa que una biblioteca és un receptacle de la saviesa universal. Permeti’m la correcció: només són llibres, amb l’afegit que ocupen molt d’espai, massa. Les prestatgeries són una nosa, i bruta, perquè els llibres s’emmerden de pols amb una facilitat extraordinària. Jo necessito les parets per a d’altres usos. Per la resta, la idea d’eternitat universal associada a les biblioteques és un frau.

Avui en dia els llibres s’imprimeixen en una tinta que no dura ni vint anys. O sigui, que tots els llibres que vostè acumula a casa estan condemnats a una obsolescència programada, una mena d’Alzheimer prematur i provocat pels sistema consumista. I després hi ha les biblioteques públiques, que avui en dia són el pitjor enemic de la cultura. Per què? Perquè els autors cobren un cànon indigne. En altres termes: un autor es passa un any de la seva vida, més, treballant un llibre, i quan l’acaba ve l’Estat i el regala a tothom.

Us imagineu una “vinoteca”, on qualsevol pogués beure gratis vi, o una “cotxeteca”, on es prestessin gratuïtament tots els cotxes del mercat? Què diria, la industria de l’automòbil o del vi? Però és clar, els escriptors no podem queixar-nos, perquè fem cultura, i la cultura ha de ser gratuïta. Jo vaig intentar protestar, però només vaig aconseguir que em linxessin a les xarxes socials. I qui tirava més pedres? Els mateixos escriptors.

No, no m’agraden les biblioteques. Almenys tal i com s’entén el concepte. Perquè en definitiva els bons llibres que m’he llegit no estan allà fora, sinó dins meu. Aquí rau la qüestió. Jo sóc el producte dels llibres que he llegit. El que hi ha allà fora només és paper imprès. Jo sóc la meva biblioteca.

17-Recorda alguna anècdota viscuda com a autor?
Un Sant Jordi que vaig ser un dels autors més venuts havia quedat per dinar amb dues amigues i les seves filles. Com que em vaig presentar amb un ram de roses, al restaurant em van confondre amb un venedor de flors i una mica més i no entro. Com aquestes, les que vulguis. Però també n’hi ha d’agradables. A un aeroport vaig coincidir amb un alemany i un francès que parlaven de literatura… i estaven parlant de mi! Havien llegit llibres meus traduïts als seus idiomes. Va ser molt interessant escoltar el que deien. (Naturalment, ells no tenien ni idea de qui era jo, ni jo veia cap motiu per presentar-me). Però potser l’anècdota més desoladora potser fos quan la mesa del parlament va visitar Israel, i va regalar a Simon Peres un recull de llibres traduïts a l’hebreu. Quan van oferir-li La Pell Freda, Peres va saltar: “Ah! Aquest llibre ja l’he llegit, és molt bo!”. Vull recordar que el discurs de fons de La Pell Freda proclama que l‘enemic és una construcció del Poder. O sigui, que Peres va llegir un llibre així, i li va agradar… i allò no li impedia de bombardejar palestins cada dos per tres.

“Ser escripor és un pal de collons”

18- Ser escriptor és….
… un pal de collons. Algú va definir la vida a dins d’un submarí de la II Guerra Mundial com a “mesos d’avorriment seguits per unes poques hores de tensions, que culminen en clímaxs d’horrors o d’eufòries”. Bé doncs, gairebé podríem parafrasejar la  descripció: Escriure són mesos i mesos de tensions i clímaxs eufòrics i/o horrorosos que culminen en unes hores d’estrany avorriment, quan acabes el llibre.

A qui li pot agradar una vida així? I més si tenim en compte que totes aquestes angoixes i patiments es viuen a mons delirants, fantasiosos, no viscuts realment. És com viure una existència, fins a cert punt, paral·lela a la realitat. Aleshores la pregunta potser sigui: i per què no plega? Resposta: perquè no es pot o no se com. És com aquell personatge de Shakespeare, que havia anat tan lluny en un riu de sang que tornar enrere seria tan costós com creuar-lo.

19-Un consell per a futurs escriptors?
Que es busquin una parella que treballi a la funció pública. (Crec que estic plagiant una resposta de Gunther Grass, però és idònia).

“M’importa mitja merda com m’agradaria ser recordat”

20-Com li agradaria ser recordat?
M’importa mitja merda. Això ho deixo pels que es consideren grans artistes. Jo em conformo a escriure llibres que agradin als lectors. I en tot cas, i com deia aquell, “si la posteritat no ha fet res per mi, perquè hauria de fer jo res per a la posteritat?”.

 

Exit mobile version