L’escriptora reflexiona sobre el moment de la publicació d’una nova novel·la
Escriure és una aventura.
Ho és des del principi; comencem a viure l’aventura abans que la llavor d’una pròxima novel·la germini. Idees que van prenent forma; personatges que sorgeixen lentament, sense fer soroll, d’entre les ombres de la imaginació de l’autor i prenen cos. Es vesteixen. Creixen. O no.
En aquesta primera etapa, els autors ens preguntem si el que està germinant dins nostre arribarà a bon port. Primer interrogant. Ens submergim en la idea, en la documentació, en les primeres sinopsis, sense saber massa cap a on anem. O, simplement, si anem a algun lloc.
Aquesta aventura que emprenem confiats, gairebé a cegues, ha de conviure, és clar, amb el negoci del llibre. Hem d’implicar els editors en aquesta aventura que neix i ells, com nosaltres els autors, comencen a viure l’aventura incerta. Comencen a enamorar-se de la història; dels personatges. Es llegeixen mil i una sinopsis, a vegades, amb paciència infinita.
Tant ells, els editors, com els autors, podem veure la cosa molt clara. Podem pensar que aquella història serà la bomba. Que ho petarà. I, sovint, resulta que no. Que no funciona. I ens permetem tots plegats plorar el fracàs una mica, fins que ens enfoquem amb la propera aventura, esperant que aquesta ens redimeixi i es converteixi en una aventura reeixida.
A punt de viure la publicació de la meva nova novel·la, La vida secreta de la Sylvia Nolan, torno a rumiar en tot això. El cap em va ple de paraules i imatges: aventura, èxit, fracàs, llibres, lectors, editors, vendes.
No vull pas oblidar, però, que sovint on trobem el goig de l’aventura és en el camí que recorrem abans d’arribar a port. I aquest camí, el de la creació, és, us ho puc assegurar, el gran premi de la meva vida.
