L’escriptor i periodista recupera ‘Cartas desde el infierno’ de Ramon Sampedro arran de la demanda de l’aplicació de l’eutanasia d’uns pares a una filla a qui li havien diagnosticat una malaltia degenerativa
Acabem un mes que vam començar entre altres qüestions marcat pel crit, el clam desesperat d’uns pares que demanaven insistentment a les autoritats sovint sordes que escoltessin el seu lament. Volien posar punt i final al patiment de la seva filla de dotze anys que des que tenia vuit mesos li havien diagnosticat una malaltia degenerativa.
Al capdavall demanaven una mort digna per la seva filla. Demanaven permís per fer l’últim acte d’amor cap a la seva filla. Els van donar la raó i la justicia els ho van permetre. Fins que n’aparegui un altre. Un nou cas que ha posat sobre la taula un tema no resol: el de l’eutanàsia.
Un cas que em va portar irremeiablament a recuperar els pensaments i la veu d’un home que els va deixar escrits en un llibre que els recomano. Es titula Cartas desde el infierno(Booket2004) de Ramón Sampedro. El tetraplègic gallec que durant trenta anys va lluitar perquè el deixessin morir dignament. No se’n va sortir i per això- després d’esgotar totes les vies legals- va decidir tirar pel dret. Sampedro va posar fi a una vida que, segons ell, sinó la podia viure com ell volia, no valia la pena viure-la.
El seu plantejament partia del següent raonament: “Tota persona que sigui capaç d’apreciar per si sola les conseqüències dels seus actes és l’únic jutge de la qualitat i de la dignitat de la seva vida, així com l’oportunitat de posar-hi fi.
Això precisament era el que demanava Ramón Sampedro insistentment des que aquell 23 d’agost de 1968 quan es va trencar l’espinada i va quedar impedit de coll en avall. Escriu Sampedro que “ la vida val la pena viure-la mentre ens podem valer per nosaltres mateixos, sinó és així val més acabar-ho perquè continuar no té sentit.Ets un mort en vida, sentencia.
Diu Sampedro que la vida ha de tenir un sentit i té sentit mentre esperes alguna cosa. Gairebé mai- o mai- sabem el què és però mentre tenim un cos sensible i viu ens possibilita disfrutar del sentit de la llibertat que ens dóna el seu moviment. Sempre tindrem aquesta sensació de poder anar d’una banda a l’altra a buscar aquesta cosa indefinida i meravellosa que ens allibera de la rutina i del monòton cansament de lluitar per viure d’una manera normal. Explica Sampedro en la carta de comiat a la seva familia abans de deixar aquest món que “ningú vol morir però quan estàs en una cruïlla de camins i ja coneixes com n’és d’horrible un dels dos, el més lògic és que decideixis seguir per l’altre perquè tens l’esperança que pugui ser millor”.
Això és el que va dedidir Ramon Sampedro en un acte de llibertat personal que qualsevol govern, l’espanyol inclòs, hauria de poder garantir a tots i cadascun dels seus ciutadans: el dret de poder decidir lliurament què fer amb la seva vida.
“Ni l’Estat ni la ciencia, tal com diu Ramón Sampedro,”..no hi ha millor protector d’una vida que el seu propi amo”.
Martí Gironell
Escriptor i periodista
