L’escriptor irlandès, un dels grans autors actuals, reedita “Homenatge a Barcelona” després de la publicació de “Long Island” i la reedició en català de “Nora Webster”
Quan Colm Tóibín va posar els peus a Barcelona l’any 1975, poc podia imaginar-se que la ciutat esdevindria no sols un escenari, sinó una protagonista silenciosa de part de la seva trajectòria intel·lectual. En una època en què la capital catalana començava a sortir de les ombres de la dictadura franquista i en què el turisme era encara una quimera per a la majoria, Tóibín va arribar empès per una combinació de curiositat, intuïció i un desig fervent de comprendre el que s’amagava darrere la vida quotidiana d’una ciutat tan plena de paradoxes.
Durant aquella primera estada, amb tan sols 20 anys, la Barcelona que Tóibín va conèixer era, segons ell mateix, un misteri. Un lloc travessat per la memòria de la Guerra Civil, pel pes de les dictadures i per les històries silenciades dels seus habitants. “Vaig venir el 1975, cinquanta anys enrere. No hi havia turistes, ni guies, ni res d’això. Em preguntava: qui era Gaudí realment? Com es va construir la Sagrada Família? Què va passar a Barcelona durant la guerra civil?”, explica.
D’aquelles preguntes, d’aquella fascinació incipient, en naixeria més tard Homenatge a Barcelona, una obra escrita originalment com un encàrrec per a una editorial britànica, amb motiu de l’arribada dels Jocs Olímpics de 1992. Malgrat l’encàrrec, el llibre és tot menys una guia convencional. No hi ha recomanacions d’hotels ni de restaurants, sinó una mirada curiosa i humanística que dissecciona l’ànima d’una ciutat polièdrica.
El llibre combina observacions personals amb referències històriques i literàries, i dialoga amb figures com George Orwell (a qui homenatja ja des del títol fent referència a Homage to Catalonia), Mercè Rodoreda, Juan Marsé o Manuel Vázquez Montalbán. Tóibín s’interessa no només per la ciutat com a espai, sinó com a tema literari, com a escenari modelat pel relat.
Tóibín alterna crònica urbana amb exploració històrica. Ens parla de Gaudí, de Picasso, de Miró, de la memòria col·lectiva de la guerra i també de la vida quotidiana, del mercat de Sant Antoni, de la Rambla abans de la massificació, d’aquell diumenge a la tarda sota els arbres quan les famílies passejaven tranquil·les. “Ara, la Rambla, com a concepte, ha mort”, sentencia amb nostàlgia. I tot i això, és una nostàlgia que no condemna el progrés, sinó que en matisa els costos.
Una part essencial d’aquesta mirada és el seu interès pel català. Tóibín ho expressa amb claredat: “Vaig descobrir la meva fascinació pel català a la Boqueria”. I afegeix: “Escoltava la gent i un dia concretament em vaig fixar que la venedora deia ‘què més?’, en comptes de ‘qué más?’, a més dels noms mateixos de les fruites i verdures. Em sembla una llengua meravellosa”, va dir en un encontre amb periodistes.
També ha volgut posar en valor la tasca de normalització lingüística que es va dur a terme des de la Generalitat durant la Transició: “Va ser increïble parlar amb els responsables de la política lingüística. Em deien que cada carta de restaurant havia de ser en català, que les sèries de televisió es traduirien. Va ser un projecte d’èxit, i per mi, la llengua catalana és només plaer.”
Com a bon observador, Tóibín també ha estat testimoni del canvi profund que ha experimentat Barcelona amb l’explosió del turisme. Recorda com, a finals dels 80, la desregulació de l’aviació europea va permetre l’aparició dels primers vols barats, i com, de cop, Barcelona es va convertir en una destinació obligada pels londinencs. “Era més barat passar quatre nits a Barcelona que dues setmanes a la Costa Brava. No eres ningú a Londres si no havies estat a Barcelona.”
Aquest canvi va comportar una transformació radical del paisatge urbà i humà. Avui, diu, el turisme que va destruir Lloret de Mar també amenaça l’ànima de la ciutat. Els creuers, els pisos turístics i la gentrificació han esdevingut temes candents. “Qui té dret a viure en una ciutat com aquesta? Qui té dret a visitar-la? Es poden prohibir els Airbnbs? Potser els hauríem d’ajuntar tots en un sol bloc al costat de la Sagrada Família i que s’hi quedin allà tot el dia”, diu amb una barreja d’ironia i preocupació real.
Però Tóibín no es limita a la queixa. Entén el canvi com a part natural de la vida urbana i sap reconèixer-ne les millores. Parla amb entusiasme de la nova Barceloneta, de la qualitat de l’aire i de la mar, del passeig que es pot fer per tot el litoral. “Això és increïble. Que la ciutat tingui platja, i una platja neta, és un assoliment espectacular.”
També reivindica espais més enllà de Barcelona: Girona, Tarragona, i especialment la Patum de Berga. Aquesta festa, diu, diu molt de la cultura catalana. “Si organitzéssim la Patum a Irlanda, seria un desastre. Allà hi hauria borratxos, baralles, caos. Aquí, en canvi, hi ha harmonia, festa, convivència.”
El compromís amb la cultura catalana ha estat tan profund que Tóibín ha viscut a diversos punts del territori, com Sort i altres indrets del Pallars, on assegura haver après molt de l’oralitat popular, de la parla dels pagesos, i d’una relació amb la llengua directa, sincera i plena d’encant.
Però no tot ha estat plàcid. L’escriptor també ha hagut de fer front a reptes personals durs. Fa set anys li van diagnosticar un càncer testicular, poc comú a la seva edat. Va superar la malaltia, però la quimioteràpia el va deixar completament debilitat. “No pots dormir, no pots menjar, no pots llegir, no pots escoltar música. Només pateixes.”
D’aquesta experiència en va néixer “Memòria distant”, un assaig amb un títol provocador en anglès: Tot va començar als ous It all started with my balls). Amb humor i intel·ligència, Tóibín hi relata el seu periple des d’una perspectiva humana, allunyada del melodrama, i més propera a la necessitat de fer broma per desdramatitzar el dolor. Aquell relat ara forma part d’un nou volum titulat Memòria distant, publicat el 2025, on fa un exercici de memòria autobiogràfica després d’haver patit el càncer fa set anys, però explicant l’experiència des d’un punt de vista més humorístic, “per treure-li ferro”.
Actualment, es troba immers en projectes nous. Està a punt d’acabar un recull de relats curts i ha escrit diverses òperes que s’estrenaran al prestigios Wexford Opera Festival. Entre elles destaca Main Street, una obra per a soprano, tenor i narrador, que ell mateix descriu com un passeig sentimental i musical pel que podria ser la Rambla. “És molt millor que escriure un llibre”, admet entre rialles.
La seva relació amb Barcelona, doncs, està lluny d’haver acabat. Potser, com ell mateix deixa entreveure, caldria una segona part d’aquell Homenatge a Barcelona, un llibre que, més que una descripció de la ciutat, és un gest d’amor sincer cap a un lloc que l’ha acollit i transformat.