A El somni de Gaudí, l’escriptora reivindica les històries invisibles que han sostingut el temple al llarg de més d’un segle i mig, teixint un relat on el temps, la memòria i la mirada femenina esdevenen protagonistes.
L’escriptora Coia Valls torna a la novel·la històrica amb El somni de Gaudí (Rosa dels vents / Ediciones B), una obra ambiciosa que pren com a eix la Sagrada Família per explorar no només el llegat d’Antoni Gaudí, sinó també les vides anònimes que han fet possible el seu somni.
Ambientada a la Barcelona de 1883, la novel·la arrenca amb l’encàrrec d’un temple encara inimaginable que transforma el destí d’una nissaga destinada a créixer al ritme de la seva construcció. Al llarg de cinc generacions —des de l’Anna i en Guillem, testimonis dels primers anys, fins a l’Anna Maria, guardiana de la memòria familiar—, la història travessa més d’un segle marcat per epidèmies, guerres i renaixements, amb el temple com a fil conductor i gairebé com un personatge viu.
A través d’aquest fresc emocional, Valls construeix un relat que transcendeix l’arquitectura per endinsar-se en la memòria, les renúncies i els vincles que sostenen les vides. Una novel·la sobre allò que perdura —l’amor, la pèrdua i el sentit del camí— en un món en constant transformació.
La meva novel·la no posa l’accent als inicis del temple, pretén seguir-ne el recorregut, 144 anys des de l’inici de la seva construcció. En fer-ho, veurem com transforma el destí d’una nissaga que creixerà al ritme de la Sagrada Família.
El somni de Gaudí neix d’una fascinació antiga per Gaudí, però sobretot del desig d’entendre què significa dedicar una vida sencera a una obra que no veuràs acabada.
Aquesta manera d’acostar-me als personatges, al seu batec, les seves motivacions, és una fórmula clau de la meva literatura. Ja ho havia fet amb Etheria o amb el Braille d’Els camins de la llum, i també quan m’he acostat a espais carregats de significat com ara la muntanya de Montserrat, a Les torres del cel. M’interessa posar veu al que ha quedat als marges del relat oficial: les vides petites que sostenen les grans històries. Com ara, les dones que van aguantar famílies i silencis, els vincles no normatius, els dols que no van tenir paraules, les renúncies fetes sense reconeixement.
No són absències anecdòtiques, són estructurals. El relat oficial ha explicat els fets, però no les despeses humanes ni emocionals que van tenir dins les famílies. Han quedat fora les veus que no van escriure la història, però la van fer possible. En aquest sentit, el temple funciona gairebé com un personatge més: un espai viu, travessat pel temps, les creences i les persones que l’han sostingut.
“M’agrada dir que s’assembla a una catedral medieval en el ritme, però no en l’ànima”
-Ens ha acostumat a escriure novel·les ambientades a l’època medieval. La construcció de la Sagrada Familia seria comparable a la construcció d’una catedral medieval?
Sí… però amb matisos. S’assemblen en una cosa essencial: el temps. Tant una catedral medieval com la Sagrada Família són obres que neixen sabent que no les acabarà qui les comença. Són projectes de fe col·lectiva, on generacions diferents hi posen les mans, el coneixement i també la vida. Però hi ha una diferència important: les catedrals medievals responien a un llenguatge compartit, a una tradició constructiva comuna. Gaudí, en canvi, trenca amb tot això. La Sagrada Família no continua un model: en crea un de nou.
Per això m’agrada dir que s’assembla a una catedral medieval en el ritme, però no en l’ànima. Perquè aquí no s’està repetint una manera de construir, sinó inventant-ne una de nova.
-La novel·la retrata una Barcelona en plena transformació urbanística i social. Què li fascinava d’aquell moment històric?
El que més em fascinava era que tot estava en moviment. Barcelona s’estava transformant físicament amb l’Eixample, tot semblava estar en obres, però sobretot es transformava per dins. Hi ha una ciutat que vol modernitzar-se, obrir-se al món… i al mateix temps una ciutat plena de tensions: socials, ideològiques, fins i tot espirituals.
I enmig de tot això, la Sagrada Família. Un projecte que sembla anar més lent que la ciutat, però que en realitat la travessa tota: les il·lusions, les pors, les contradiccions.
A mi m’interessava aquest contrast: una ciutat que corre i un temple que creix a un altre ritme, però que ho acaba absorbint tot.
-Fins a quin punt el naixement de la Sagrada Família reflecteix també els somnis, les tensions i les contradiccions d’aquella Barcelona?
Jo diria que els reflecteix del tot. La Sagrada Família no és només un temple: és un mirall de la ciutat que la construeix. Neix d’un somni —el d’aixecar alguna cosa que vagi més enllà del seu temps—, però també de moltes tensions: entre tradició i modernitat, entre fe i dubte, entre una ciutat que vol avançar i una altra que té por de perdre’s.
I fins i tot en la seva manera de créixer hi ha contradicció: és una obra lentíssima en una ciutat que cada vegada corre més. M’interessava tant perquè cada pedra no només construeix un edifici, sinó que conté una manera de veure el món. En el fons, la Sagrada Família és això: una ciutat que intenta entendre’s a ella mateixa.
-Què li interessava més explorar: la figura de Gaudí o la història humana que hi ha al darrere del temple?
La història humana. Sense cap mena de dubte. En Gaudí hi és, i és imprescindible, però a mi m’interessava sobretot explorar què passa amb totes les vides que creixen al voltant del temple. Perquè la Sagrada Família no és només l’obra d’un geni. És una obra de moltes mans, de moltes renúncies, de moltes vides que hi passen per dins.
I això em semblava molt més potent narrativament. No únicament qui la va imaginar, sinó qui la va sostenir.
-Escriure sobre Antoni Gaudí és enfrontar-se a una figura envoltada de mite. Quin Gaudí ha volgut retratar a la novel·la?
Justament m’interessava allunyar-me del mite. No negar-lo —perquè hi és—, sinó mirar què hi ha a sota. He volgut retratar un Gaudí molt més humà: amb conviccions profundes, però també amb contradiccions, amb silencis, amb una manera de viure que sovint era exigent, fins i tot incòmoda. Un home que no només tenia una visió extraordinària, sinó que la sostenia dia a dia, amb una disciplina i una radicalitat que no sempre eren fàcils d’entendre per als qui l’envoltaven.
A mi no m’interessava tant el geni llunyà com l’home que conviu amb una idea que el supera.
-El temple de la Sagrada Família és una obra que ha travessat més d’un segle. La construcció de la Sagrada família ha estat lenta. A la novel·la es parla de “Només allò que és lent arriba a tenir ànima”.
La lentitud aquí no és un defecte, és una condició. La Sagrada Família no es pot entendre des de la pressa. Quan una obra travessa generacions, deixa de ser només un projecte per convertir-se en alguna cosa més profunda. Passa a ser una experiència compartida, una memòria que es va acumulant.
A la novel·la dic que ‘només allò que és lent arriba a tenir ànima’ perquè el temps no només construeix el temple, construeix el sentit. Cada generació hi afegeix alguna cosa —no només pedra, també mirada, també vida. I això, per mi, és el que li dona ànima.
-La novel·la connecta dues línies temporals, el segle XIX i el present per construir un diàleg entre passat i present?
Sí, perquè per mi el passat no és un lloc tancat. El que passa al segle XIX continua ressonant avui. La novel·la connecta aquestes dues línies temporals per mostrar que la història no queda enrere, ens travessa.
Les decisions, les ferides, els somnis d’aquells primers anys encara tenen conseqüències en el present. I la Sagrada Família és el fil que ho fa visible. És un espai on el temps no està dividit, sinó superposat.
M’interessava molt aquest diàleg. No volia explicar el passat des del present, sinó deixar que tots dos es mirin.
-Durant el procés de documentació, va descobrir algun aspecte de Gaudí o de la construcció del temple que la sorprengués especialment?
Sí, moltes coses! Però n’hi ha una que em va impressionar especialment: la idea que Gaudí no només projectava formes, sinó processos. Per exemple, el seu sistema de maquetes amb cordes i pesos —les catenàries—, que li permetia trobar l’equilibri de les estructures sense calcular-les com ho faríem avui.
Em va fascinar perquè no és només tècnica: és una manera de pensar. En Gaudí no força la forma, deixa que la forma aparegui a partir de les lleis de la natura. I això em va fer entendre el temple d’una altra manera. No com una obra imposada, sinó com una obra que creix. I també em va sorprendre molt la dimensió sonora del projecte. El fet que Gaudí imaginés un temple amb desenes de campanes pensades per dialogar amb la ciutat.
Això canvia la mirada. El temple no només es mira, també s’escolta.
“Hi ha parts del temple que s’han hagut de reconstruir a partir de fragments, de records, de testimonis”
-La memòria és un dels grans temes del llibre.
Cert. A la novel·la, la memòria no és només recordar el passat, sinó una manera de continuar-lo. És el que permet que una història travessi generacions sense trencar-se. I en el cas de la Sagrada Família és molt evident. Hi ha parts del temple que s’han hagut de reconstruir a partir de fragments, de records, de testimonis. D’alguna manera, el temple també es construeix amb memòria. I això em connectava molt amb la història familiar. Com el que no es diu, el que queda ocult, el que es transmet gairebé sense paraules… també construeix qui som.
-Creu que la literatura és una manera de preservar allò que el temps esborra?
Sí, però no en el sentit de conservar-ho tot tal com era. La literatura no és un arxiu, és una forma de tornar a donar vida. Hi ha coses que el temps esborra inevitablement —els gestos, les veus, les petites històries— i la literatura no les recupera exactament, però les fa presents d’una altra manera. Les transforma en experiència. I mentre algú les llegeix, tornen a existir. Per mi, escriure és això. No tant lluitar contra el temps, com dialogar-hi.
-Una de les protagonistes, la Clara, diu a l’inici de la novel·la que “les ciutats també perden memòria si ningú les fa d’arxiu”.
Sí, perquè les ciutats no recorden soles. Les pedres hi són, però el sentit es pot perdre. Quan la Clara diu això, parla d’una cosa molt concreta. Si ningú no explica, si ningú no mira, si ningú no transmet… la ciutat es va buidant de significat. Per mi, l’arxiu no és només un lloc on es guarden documents. També és la mirada de qui recorda, de qui narra, de qui dona sentit al què ha passat. És on entra la literatura. Com una manera de tornar a habitar la ciutat, de fer-la parlar.
“Els grans temples no són mai només el projecte d’un arquitecte, sinó el resultat d’un temps que els fa possibles”
-Els grans temples no són mai obra d’un sol arquitecte. Son obra d’un temps i d’un esperit col·lectiu.
Exacte. Els grans temples no són mai només el projecte d’un arquitecte, sinó el resultat d’un temps que els fa possibles. Hi ha una idea inicial —i en el cas de Gaudí, molt potent—, però el temple es construeix amb moltes mans, molts oficis i moltes decisions que s’allarguen en el temps.
Per això m’interessava tant explicar la Sagrada Família des de les vides que la travessen.
Perquè és una obra que neix d’una mirada, però que només pren forma a través del temps i de moltes vides que la fan possible
-Les protagonistes femenines —l’Anna Vilanova, la Mercè Solé Vilanova, la Maria Orteu, l’Anna Maria Orteu i l’Ona— formen un fil que travessa generacions. Sovint la història dels grans monuments s’explica a través de figures masculines. En un relat tan vinculat a la història i a l’arquitectura, quin paper hi juga la mirada femenina?
Perquè la història dels grans monuments s’ha explicat gairebé sempre des de qui els projecta i molt menys des de qui els viu. A mi també m’interessava aquesta altra mirada. No només la de qui aixeca el temple, sinó la de qui hi conviu —qui hi espera, qui hi treballa, qui hi perd, qui hi estima. En aquest sentit, la mirada femenina m’oferia una manera diferent d’entrar-hi. No des del gest grandiloqüent, sinó des del detall, des de la continuïtat, des de tot allò que sosté però sovint no queda escrit.
Perquè aquestes dones no només travessen la història: la fan possible d’una altra manera. I en una obra com la Sagrada Família, que es construeix al llarg de generacions, aquesta mirada —més vinculada al temps, a la cura, a la persistència— em semblava essencial.
-Escriure sobre aquestes dones ha estat també una manera de revisar el relat històric des d’una perspectiva contemporània?
No tant amb la voluntat de revisar, com de completar. El relat històric sovint s’ha construït des de les grans figures i els grans gestos. I això deixa fora moltes altres experiències que també formen part de la història.
Creu que la literatura pot ajudar a recuperar la mirada femenina que ha quedat fora del relat oficial?
La literatura té aquesta capacitat: pot entrar en aquests espais més silenciosos, més quotidians, i donar-los cos. En el cas d’aquestes dones, no volia tant ‘recuperar-les’ com si no hi haguessin estat, perquè hi eren. Volia mirar-les. Donar-les un lloc. I en fer-ho, el relat canvia. No perquè es contradigui, sinó perquè s’eixampla.
-El llibre dona molta importància als obrers i als personatges anònims que van participar en la construcció de la Sagrada Família. Per què era important explicar també aquesta història “des de baix”?
Perquè quan mires el temple des d’aquests personatges, el significat canvia. Deixa de ser només una obra admirable i es converteix en una experiència viscuda. Són ells qui en pateixen el temps. Un temps que s’allarga, que pesa, que a vegades desespera.
I és aquí on apareixen també les tensions reals, les renúncies, els dubtes.
Al final, la gran història no s’entén sense aquestes històries petites que la travessen, perquè són les que li donen cos. A mi m’interessava aquest desplaçament: passar de l’admiració a la implicació.
-Un dels personatges centrals és l’Anna Vilanova, una nena que observa el naixement del temple. Què aporta aquesta mirada infantil i femenina al relat?
Aporta una mirada sense filtre. La d’algú que encara no sap què és important i què no… i per això ho veu tot. L’Anna observa el naixement del temple sense el pes del relat oficial, sense categories. I això permet acostar-s’hi des d’un lloc molt més viu, més intuïtiu.
També hi ha una cosa important: la seva mirada no projecta, acull. No interpreta el temple com una gran obra, sinó com una realitat que creix davant seu. Això, per mi, era clau: tornar al moment en què tot comença, quan encara no sabem què serà.
-Quan escriu novel·la històrica, se sent més arqueòloga del passat o arquitecta d’una nova història?
Diria que una mica les dues coses, però en moments diferents del procés. Al començament soc molt més arqueòloga: escolto, busco, intento entendre què hi ha sota, què s’ha dit i què no. Però quan escric, això canvia. Aleshores ja no excavo, construeixo. I aquí és on passa la novel·la. En aquest pas de comprendre a donar forma. Perquè la documentació et dona el fonament, però la història és la que decideix què n’aixeques i com ho fas créixer.
“El somni de Gaudí és una intuïció tan forta que acaba trobant, amb el temps, les mans que la fan possible i les generacions que la continuen”
-El títol El somni de Gaudí té una dimensió simbòlica molt clara. Què significa per a vostè aquest somni?
Per mi, El somni de Gaudí és això: una intuïció tan forta que acaba trobant, amb el temps, les mans que la fan possible i les generacions que la continuen. És un símbol d’alguna cosa molt profunda: la necessitat de construir allò que sabem que ens sobreviurà.
-Podem interpretar aquest somni només com un projecte arquitectònic o també com una manera d’entendre el món?
Jo no el puc entendre només com un projecte arquitectònic. És evident que ho és, però no atenem a la totalitat si ens quedem aquí. Per mi, és sobretot una manera d’entendre el món: la confiança en el temps, en el procés, en el fet que allò que val la pena no es construeix apressadament ni en solitari.
Hi ha una idea de la Hannah Arendt que m’interessa molt. ella diu que construir és una manera de donar permanència al món, de deixar-hi alguna cosa que ens sobrevisqui. I crec que el somni de Gaudí té molt a veure amb això. No és només aixecar un temple, és creure que una idea pot créixer més enllà d’un mateix i trobar qui la continuï
“No crec que el futur de la Sagrada Família sigui només acabar-se”
-A la novel·la el futur el marca l’Ona. Quin és el futur que li espera a la Sagrada família?
No crec que el futur de la Sagrada Família sigui només acabar-se. Això és una part, però no és el més important. El seu futur té a veure amb com serà viscuda. Amb les mirades que la continuaran interpretant, amb les generacions que hi trobaran nous significats.
En aquest sentit, el personatge de l’Ona és clau. L’Ona representa una manera nova d’apropar-s’hi, més lliure, més sensible, menys condicionada. Per això, més que preguntar-nos quan s’acabarà, potser la pregunta és com continuarà canviant el que significa per a nosaltres.
-Què creu que pensaria Gaudí de l’actual construcció del seu temple?
És una pregunta difícil perquè en el fons ningú pot respondre-la del tot. Però m’interessa pensar-ho des d’aquí: en una obra així, el més important no és repetir una fórmula, sinó entendre’n la intenció. Hi ha un cas que ho mostra molt bé, la façana de la Passió.
En Gaudí la va concebre com un espai de dolor, pensat perquè l’impacte fos punyent.
Però quan en Subirachs hi intervé, dècades després, ja no dialoga amb el Gaudí modernista, sinó amb un Gaudí convertit en mite. I, en lloc d’imitar-lo, el reinterpreta.
I crec que funciona precisament per això. Perquè manté la intenció. La Passió havia de fer mal. I en fa. Potser aquí hi ha la clau: no ser fidel a la forma sinó a l’esperit.
-I de la seva novel·la, que en pensaria Gaudí?
Això encara és més arriscat! M’agrada imaginar que potser somriuria en alguns moments i en d’altres aixecaria una cella. Perquè la novel·la no intenta fixar-lo, sinó moure’l. Intenta posar-lo en relació amb totes les vides que passen al voltant del temple.
I potser això sí que li faria gràcia. Crec que li agradaria veure que aquella idea seva continua generant històries, preguntes, fins i tot mirades que no hauria previst. Estic bastant segura que hi ha una cosa que li agradaria especialment: que continuem donant voltes a una de les seves obsessions, les campanes.
M’imagino aquell gest seu, mig contingut, com de qui escolta abans de dir-ne res i després, potser, intervenint amb aquella precisió seva. De ben segur no estaria d’acord amb tot, però m’agrada pensar que hi entraria, encara que fos per discutir-hi.
“M’agradaria contribuir a mirar el món d’una manera diferent”
-Tenim El somni de Gaudí, però quin seria el somni de Coia Valls?
El meu somni no és tan diferent, en el fons. M’agradaria escriure històries que els altres continuïn fent seves. Que no s’acabin quan es tanca el llibre, sinó que quedin una mica més enllà.
I també, si soc honesta, m’agradaria contribuir a mirar el món d’una manera diferent. Que algú entri a la Sagrada Família —o a qualsevol lloc— i la vegi amb uns altres ulls després de llegir la novel·la. I, si això passa, vol dir que el somni continua.