Els dos escriptors mantenen una relació epistolar des de l’any 2008.
J M Coetzee i Paul Auster mantenen des de fa uns anys una relació epistolar, ara la correspondència privada entre els dos escriptors s’ha fet pública al llibre a ‘Ara i aquí Cartes 2008-2011 (Ed 62/Angrama-Mondadori).
El llibre recull les reflexions i pensaments dels dos escriptors sobre diversos temes com poden ser la crisi econòmica, la llengua materna, les relacions incestuoses, els conflictes entre Israel i Palestina, els esports, qüestions relacionades amb l’ofici d’escriptor i l’amistat.
”He estat pensant en les amistats, com sorgeixen, per què —algunes— duren tant de temps, més que les relacions passionals de les quals de vegades es consideren (erròniament) pàl·lides imitacions. Estava a punt d’escriure’t una carta sobre tot això, començant amb l’observació que, tenint en compte la importància de les amistats en la vida social i tot el que signifiquen per a nosaltres, sobretot durant la infància, és sorprenent que s’hagi escrit tan poc sobre el tema”. J. M Coetzee
El resultat d”Ara i aquí’, és una interessant relació epistolar entre Auster i Coetzee que permet als seus lector conèixer una mica més les interioritats i pensaments dels dos escriptors.
”El matrimoni és sobretot una conversa, i si marit i muller no troben una manera de fer-se amics, el matrimoni té poques possibilitats de sobreviure. L’amistat és un component del matrimoni, però el matrimoni és una lluita que mai no s’atura, una tasca que està sempre a mitges, una exigència constant de furgar en les teves profunditats i reinventar-te amb relació a l’altre, mentre que l’amistat pura i simple (és a dir, l’amistat fora del matrimoni) sol ser més estàtica, més cortesa, més superficial…..
Els amics que s’escridassen rarament continuen sent amics. Els marits i les mullers que s’escridassen normalment continuen casats —sovint, feliçment casats. ¿Homes i dones poden ser amics? Em sembla que sí. Sempre que no hi hagi atracció física per cap dels dos cantons. Quan el sexe entra en l’equació, pot passar qualsevol Cosa” Paul Auster
Coetzee i Auster eren lectors de les seves respectives obres i puntualment havien estat en contacte per qüestions professionals, però no va ser fins al febrer del 2008 quan es van conèixer personalment. De la trobada va néixer la possibilitat de continuar una amistat per mitjà de les cartes.
«Tinc una proposta que pot interessar-te, o no. T’agradaria fer alguna cosa en col·laboració que tingui una mica més de substància que les nostres contribucions al Beckett de Grove? No he col·laborat mai amb ningú, però em sembla que amb tu podria ser divertit, i, si Déu vol, fi ns i tot podríem fer-nos saltar alguna espurna… Em sembla que és una manera de donar cos a l’amistat quan estàs separat per la distància.»
L’admiració mútua ha permès una relació espistolar força fluïda durant cinc anys. Cartes i opinions enviades per mitjà faxos o cartes postals amb els incovenients que a vegades pot ocasionar aquestes sistemes de comunicació:
‘’Estimat John, Em sap greu que el fax estigués desendollat. Estem arreglant les escales de davant de casa, i pel que sembla un paleta va fer servir la presa per a una eina elèctrica i es va oblidar de tornar a endollar-hi el fax. Llavors, quan la teva carta va arribar ahir, vaig descobrir qque el cartutx de tinta estava quasi buit. Les dues primeres pàgines han qudat ben clares, però a le spàgines 3 i 4 hi ha algun tros borrós. Em sembla que he pogut desxifrar tot el que vas escriure, però, només per assegurarme’n, em pregunto si podries tornar a enviar aquestes pàgines quan tinguis un moment.’’ (Paul Auster)
L’ofici d’escriptor i la relació amb els mitjans també apareix a Ara i Aquí. Paul Auster assumeix que no recorda absolutament res del que ha dit a les entrevistes
‘’Fas referència a l’entrevista que vaig concedir a en Kevin Rabalais per a The Australian. Si t’he de dir la veritat, no recordo absolutament res del que li vaig dir. Tampoc no recordo res del que he dit a cap entrevistador al llarg dels anys. Centenars de converses de els quals no queda ni una síl·laba. Tot i així, amb el que podem considerar converses normals, és a dir, ambla Siri, amb tu, amb qualsevol dels meus amics o relacions o parents, normalment sóc capaç de recordar gairebé tot el que s’ha dit. ¿Una entrevista potser és un no-esdeveniment, un esdeveniment anòmal, una conversa que no és una conversa? Fins i tot durant una entrevista, tinc tendència a oblidar el que acabo de dir’
Per la seva banda Coetzee és un autor que rarament concedeix entrevistes i afirma que aquestes li provoquen un avorriment opressiu:
‘Em preguntes si he tingut l’experència de concedir una entrevista i després ser incapaç de recordar què he dit. No exactament. Però tot sovint m’ha envaït un avorriment opressiu en sentir-me a mi mateix parlant amb un entrevistador. Des del meu punt de vista, només es produeix una conversa real quan hi ha alguna mena de corrent entre els interlocutors. I és un corrent que rarament es crea durant les entrevistes. ‘’
Ara i aquí Cartes 2008-2011 (Ed 62/Angrama-Mondadori) un regal pels lectors de Paul auter i J M Coetze.
