L'illa dels llibres

Biel Mesquida “La literatura m’ha donat una resiliència a prova de foc”

L’Illa dels Llibres us ofereix el discurs íntegre de Mesquida durant el lliurament del Premi Trajectòria en La Setmana del Llibre en Català.

El Premi Trajectòria es lliura a un professional vinculat al món de la cultura catalana que hagi destacat en la seva divulgació. Enguany el 25è Premi Trajectòria es lliura a l’escriptor Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), al qui se li reconeix el seu compromís vital amb la llengua i cultura en català i la seva trajectòria consolidada. De Mesquida es destaca el compromís vital amb la llengua i la cultura en català, per la seva trajectòria consolidada com a narrador, com a poeta i com activista i agitador cultural amb una ambició literària inqüestionable. 

I- “Ja m’ho deia la meva mare: llibres, llibres i més llibres”. Que aquestes paraules de l’escriptora de Catalunya Nord, Renada Laura Portet, que acaba de partir de vacances, siguin una invitació a estimar els llibres.
Estimar els llibres com respiram en aquesta 39a Setmana del Llibre en Català. Si tingués una mica més de coratge pintaria amb un esprai aquesta frase de Renada Laura Portet per tots els llocs de la Setmana, els encontorns, els totxos del moll de la fusta, la pell de la mar que ens envolta i ens fa ser una illa de llibres. No oblidem que la bellesa del llibre és l’esplendor de la veritat.

II- Gràcies, de bell nou editors, distribuïdors, llibreters, revisters, difusors i institucions culturals— per aquest vint-i-cinquè Premi Trajectòria de la treta-novena Setmana del Llibre en Català, moltíssimes gràcies, Editors.cat.

I gràcies a totes les persones que generosament m’han ajudat al llarg de la vida simbolitzades en el món personal per Pep-Maür Serra Garau, que em suporta i em dona suport des de fa cinquanta-tres anys (és molt mal de fer viure amb un escriptor, especialment si és tant desordenat com jo) i per Xavier Folch en el món professional, el meu amic i editor que va tenir cura de mi i va catalitzar la meva escriptura més de trenta anys fins a la seva mort fa un no-res.

III- Abans de res, ho diré ben clar i català: l’exaltació de la personalitat pròpia, l’egolatria i la iconoclàstia és detestable, empobridora i limitadora, literalment i en tots els sentits… i tan corrents en els escriptors, que em faig pànic a mi mateix.

IV- Una confessió: la literatura m’ha salvat. La literatura m’ha donat una resiliència a prova de foc. Si he caigut, la literatura m’ha fet aixecar i m’ha posat al meu lloc en les files de la lluita i de l’oposició. M’ha fet sortir del botador!

V- Al final de Els germans Karamàzov, durant l’enterrament d’Iliütxa, Aliòixa parla als adolescents i els diu: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació́; ara bé, un record sant, conservat des de la
infància, es potser la millor educació́. Si féssim provisió́ de records per a tota la vida, seriem definitivament salvats. I fins i tot si no estotjam dins les ànimes més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per a salvar-nos.”

Vet aquí: la literatura és un reservori, un cofre, un tresor de records. La literatura és record salvífic.

VI- La meva literatura tendeix a l’alteritat. Dialog, cit, discutesc amb escriptors de tots els temps, de tota casta i condició, de qualsevol llenguatge. Faig amb tots ells un bosc de trànsits. Anomèn. Repartesc noms i mots. M’han dit caganoms, cagacites, cagafragments. I orgullosament ho som, ho reconec. El caganer, l’analitat, són indiscutiblement part de la nostra cultura i tradició… i no la més dolenta.

VII- El moment actual de les nostres lletres i de la nostra llengua, únicament i desacomplexadament la catalana, és un moment particularment atractiu. Si gran és el repte, més gran serà la victòria. Ens cal convenciment i autoestima; el convenciment i l’autoestima que ens puja per les cames, les cuixes, el sexe, el ventre, el pit i el cervell i ens dona força per actuar. Ens puja des de totes les ofenses i des de totes les condemnes. PERÒ ENCARA SOM AQUÍ I EL NOSTRE “ENCARA” ÉS UN “PER SEMPRE”!

Fora victimisme! Justícia! Fora polítics venuts! Valor! Fora por! Acció! Viviu en català, llegiu en català, escriviu en català, estimau en català, boixau en català!

VIII- I en haver-vos estimat en el cos, estimau-vos en l’esperit. Llegiu en aquesta llengua enrampada de meravella. Siau sempre joves, guapos i valents. No us cregueu ni un mot dels malastrucs repartidors de sentències i verins. La literatura no “ha de ser com”, la literatura és com és i punt.

Desmarcau-vos dels tòpics, de les etiquetes, de la fossilització. Com deia l’amic Blai Bonet (Blai Bonet que estàs en el cel!),

“[…] no parlis gaire;

actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.”

Perquè jo som escriptor d’instantànies, i m’han volgut fixar, m’han volgut cloure dins un clixé, un lloc comú, eixalar-me per a fer-me part de la conxorxa. Tenc un respecte apassionat pels lectors. Per la intel·ligència dels lectors, i m’hi don com “Jo em donaria a qui em volgués / com si ni jo me n’adonés”.

I per acabar vull insistir en una cosa que sempre seguit s’oblida, i els humans del llibre i la cultura catalana no podem oblidar i hem de reivindicar: Catalunya no és una nació; Catalunya és un bocí de nació.
Visca els Països Catalans!

VISCA LA LITERATURA!
VISCA LA LLENGUA CATALANA!
VISCA ELS PAÏSOS CATALANS!

 

Fotografies de La Setmana del Llibre en Català

Exit mobile version