L’escriptora Isabel-Clara Simó publicarà Els invisibles (Amsterdam Llibres).
La desaparició d’una nena és el motor d’ Els invisibles, d’una història ambientada en un poble imaginari anomenat Volterà. Estracta d’una novel·la coral de l’autora d’Alcoi.
L’illa dels llibres gràcies a Amsterdam Llibres us ofereix un avançament editorial.
Isabel‐Clara Simó és escriptora i periodista. Ha estat guardonada, entre d’altres, amb el Premi de la Crítica del País Valencià 1986 per Ídols; el premi Sant Jordi 1993 per La salvatge; el Premi Crítica Serra d’Or 1993 per Històries perverses; el Premi València de Literatura 1995 per La innocent; el premi Andròmina 2001 pel llibre Hum… Rita! L’home que ensumava dones; el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2004 en la seva modalitat d’assaig, per En legítima defensa; el Premi de Novel∙la Ciutat d’Alzira 2007 per El meu germà Pol; el premi Joanot Martorell 2010 per Amor meva; o el premi de teatre Ciutat d’Alcoi 2011 amb La visita. El 1999 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi, per la seva trajectòria.
Un tastet……
Quan la nena va desaparèixer, van rastrejar tot el bosc, i el llac i tot. La Victòria tenia només quatre anys i havia anat gairebé tot el temps a collibè del seu pare o, alguns trams, de la maneta de la mare. Els caminois no eren aptes per al cotxet, i en Blai i la Montse, els seus pares, van voler portar-la perquè aprengués de ben petita les meravelles del camp.
Les meravelles del camp, però, no són a l’abast d’una nena de quatre anys. Es cansava i s’avorria. Volia aigua o tenia pipi només per trencar la monotonia de la caminada.
L’excursió feia només tres o quatre quilòmetres, quan els pares estaven acostumats a fer-ne de molt més llargues. Aquella era pensada per ensinistrar-hi la nena. En Blai portava a la motxilla petites joguines per distreure-la, i la Montse no parava de cantar cançons o d’explicar rondalles. Però la Victòria s’avorria.
Els pares solen projectar les seves fantasies sobre els seus fills. De vegades, la projecció és tan intensa que el fill n’és arrossegat i per això hi ha músics fills de músics o metges fills de metges, però d’altres, la majoria, fugen. No fugen de casa, ni tan sols dels pares: fugen de les projeccions dels seus pares, de les quals, algun cop, aquests no en són conscients. Tant en un cas com en l’altre, es tensa l’afecte per una projecció dels pares sobre els seus fills, que no tenen defensa de cap mena ni ajuda extra. De fora, no hi haurà ningú que els rescati, i un petit no sap enraonar d’igual a igual amb els pares: aquests guanyen sempre, només perquè tenen més vocabulari.
Tots els pares són com Saturn, que devora els seus fills. I aquests són els bons pares. La confusió és molt antiga: els pares creuen que tenen drets sobre els seus fills (a ensinistrar-los en la seva religió, a sotmetre’ls a la medicina oriental, a empènyer-los o a separar-los dels altres nens, a triar la llengua de la seva escola…), sense adonar-se que no en tenen cap, de dret. Només tenen deures. Aquests deures no seran pagats. El deute el satisfarà la generació següent: els seus fills, si esdevenen pares, tindran deures envers els seus fills. I així sempre.
Una frase que comença dient: «Els pares tenim dret a decidir que…» és una pèssima idea. És, a més, una tergiversació moral. Els pares creuen que els fan un servei, als seus fills, i no veuen que és una imposició. A l’excursió, la nena va arribar un moment que va voler caminar una mica. El pare, que era qui la carregava en aquell moment, la va dipositar curosament a terra. Estava un pèl irritat per la poca col·laboració de la petita, i no es resignava a confessar que la idea havia estat un fracàs. Només intentava recordar si va ser ell o la Montse qui va proposar l’excursió. La planificació va ser dels dos.
La Montse callava que ella ja ho havia advertit, perquè sabia que en Blai s’enfurismaria i no sols ho pagaria ella, sinó també la nena. No és que en Blai fos capaç de fer-li cap retret —pobre d’ell!—, però el seu mal humor, quan li esclatava, era tangible, ferotge, insuportable. Les dones s’empassen moltes coses només per no fer patir els seus fills. Les antigues i les modernes.
La nena es va animar, en poder córrer i bellugar-se, i va anar esquivant pedrots amb força seguretat. Ja tenia quatre anys! Era tan graciós veure-la, a davant d’ells, parlant sola —o cantant, això no se sap—, amb els simpàtics texans amb els genolls estripats i la camisa de quadres de llenyataire, com l’anomenaven a casa, i els rínxols castanys brillant sota el sol! La van advertir que no corregués, que podia caure.
Ells portaven, com a bons caminadors consumats, un ritme constant, ni lent ni ràpid; però avui, amb la nena, el pas s’alentia, i així, és clar, l’excursió es feia molt més llarga. En Blai va dir espera’t un moment, que faig un glop. La Montse es va girar i li va dir, agafa’n de la meva, que està més plena, i es van entretenir un parell de minuts bescanviant ampolles d’aigua. Un parell de minuts. En aquell moment havia un revolt i uns matolls força espessos. La mare li va fer, al Blai, una ullada mentre bevia l’ampolla d’aigua amb regulador de sortida —un parell de minuts!— i en mirar endavant, la nena ja no hi era. Quan van avançar, amb quatre gambades, la nena tampoc no hi era. Quan la van cridar, la nena no va contestar.
Quan van fer una recerca exhaustiva, dividint-se el territori —tots dos eren experts en muntanyisme i sabien què s’ha de fer—, la nena no contestava ni es veia enlloc. No hi havia cap barranc, ni cap amagatall cent metres al voltant. No podia haver anat cap amunt de la muntanya, massa difícil per a una nena tan petita: hi havia uns rocs immensos. A la dreta, en canvi, hi havia un pendent suau que, rere els matolls que donaven al camí, esdevenia una plana força llisa. No, no hi havia cap amagatall.
Ho van rastrejar, però; després, van desembarassar-se de les motxilles, les van desar en un lloc marcat, i van tornar a començar. El pensament que els dominava encara no era el pànic; pensaven més aviat en alguna mena de pou.
Era evident que o la nena s’havia fet mal i per això no contestava, o que estava més lluny del que les seves cametes permetien. Això segon era tan improbable, que ho van arraconar en un cantó fosc del cervell. Estaven concentrats en la possibilitat d’un pou, i tenien la convicció que la trobarien sense ajuda. Ha caigut i s’ha fet mal i no ens sent. Sí, però on ha caigut? No pot haver corregut més que uns pocs metres, i ho hem rastrejat tot, fent cercles i dividint el territori com un rellotge.
Havia passat només una hora, i era evident que els calia ajuda. La Montse va telefonar a l’Assistència Tècnica del seu club d’excursionisme, que era un magnífic servei que havia salvat moltes vides, i va procurar parlar amb una veu tranquil·la i comprensible. En Blai sí que va notar que, tot i els esforços per aparentar tranquil·litat, ella parlava una mica més de pressa del normal i una mica més alt del to que solia utilitzar, però de segur que l’interlocutor del telèfon no se n’havia adonat. La Montse va ser breu i precisa, i el xicot que li va contestar, un xaval magrebí, molt servicial i eficient, que hi treballava com a voluntari, va saber a l’acte què hi havia de fer.
Encara no havien passat tres quarts d’hora, ja van sentir el motor d’un parell de jeeps. En van baixar el capità Frei, el policia més conegut del poble —de fet, era l’únic policia de què disposaven, perquè hi tenia casa; la caserna dels mossos era a deu quilòmetres, a Espirany, la capital de la comarca—, i Roger Batista, el director del club en persona, que, a més, era del poble. Quan es perd una criatura, tothom s’aferra als seus fills i s’esgarrifa. I tothom corre a ajudar.
L’espècie sencera se sent responsable dels seus petits.
