L'illa dels llibres

Andreu González “En una novel·la amb base històrica, el lector ha de tancar el llibre pensant que no li han aixecat la camisa”

L’escriptor fabula a “Liquideu Einstein” (Capital Books), sobre un possible atemptat contra el científic alemany l’any 1923 durant una visita a la ciutat de Barcelona.

El febrer de 1923 Albert Einstein, aleshores ja el científic mes destacat del planeta, va visitar Catalunya per impartir diverses conferencies sobre les teories mes avançades de la física moderna. L’escriptor Andreu González aprofita aquell fet història per narrar un possible intent d’atemptat contra el científic català.

A Alemanya, alguns sectors no volien que  Albert Eienstein jueu  i a més, pacifista fos la figura capdavantera de la seva comunitat científica. Per això van planejar liquidar-lo a Barcelona. Ofegat per la derrota a la Primera Guerra Mundial, Alemanya era el país més convuls d’aquells anys, amb molta pobresa i atur. A més, començava a ser un lloc perillós per als seus ciutadans jueus, als quals, en plena follia nacional i racial, s’acusava de tots els mals. D’aquest ambient tèrbol sorgeix el jove Otto Guttmann, jueu i violinista com el mateix Einstein, que tindrà un paper decisiu en el desenllaç de la trama assassina.

Aquest fet li serveix per oferir al lector, una narració per conèixer la situació política i social de la Catalunya i l’Alemanya de principis del segle XX.
Andreu González és autor de les novel·les “Bon cop de falç”, “La venjança dels almogàvers” coescrites amb Ramón Guasch

-Primera novel·la que escriu en solitari. Com ho ha viscut?
Com un repte. Aquesta novel·la, per a bé i per a mal, només té un responsable últim i no dos. Volia demostrar-me que era capaç d’escriure una obra de ficció llarga sense l’ajuda inestimable del Ramon Gasch, amb qui he escrit tres llibres.

-Per què ha decidit escriure sobre Einstein?
D’entrada, el que em va sorprendre és que hagués estat a Catalunya. Molta gent no ho sap, i és normal: jo no ho sabia fins fa uns cinc anys. Vaig pensar que podria tenir un gran interès per al lector del país saber per què s’hi va deixar caure, quins van ser els passos d’Einstein per Catalunya, què hi va fer, amb qui va parlar, quins interessos científics i vitals tenia en aquell moment de la seva vida…

Què li fascina del personatge?
Quan em vaig capbussar en la seva biografia vaig descobrir, que estava dotadíssim per a la ciència sense que fos un científic de laboratori, perquè feia experiments mentals, i la seva fermesa, com a qualitat personal.

-La novel·la arrenca arran de la visita d’Einstein a Barcelona l’any 1923. Què en sabem d’aquella visita i quin impacte o expectació va tenir a l’època?
Sabem quins indrets va visitar i gran part de la seva agenda d’aquells dies. També sabem del cert qui l’acompanyava habitualment (Rafael de Campalans, Josep Puig i Cadafalch, Esteve Terradas…) i on va fer les quatre conferències. L’havia convidat a Catalunya la Mancomunitat per contribuir a estendre els coneixements científics de la població. De totes maneres, s’ha de dir que només una minoria dels assistents a les conferències, un públic selecte, estava preparat per entendre-les. Els diaris i revistes de l’època se’n van fer ressò més in extenso (La Vanguardia, La Veu de Catalunya, El Diluvio, El Papitu…) o de forma tangencial. El Francolí, per exemple, despatxa la visita d’Einstein i companyia a Poblet en vuit línies. L’impacte, doncs, és desigual.

-A la visita real del científic alemany a Barcelona vostè li afegeix un intent d’atemptat contra ell.
Vaig saber que Einstein havia rebut amenaces l’estiu de 1922 i que per això li havia semblat bona idea allunyar-se de Berlín durant una temporada i emprendre una gira internacional de sis mesos. Va ser la gira que el va portar a visitar Catalunya. En aquest context, resulta versemblant que l’empaitessin. Al capdavall, l’antijudaisme estava molt escampat entre la ultradreta alemanya i un assassinat així podia ser, com el del ministres d’Afers Exteriors i magnat Walther Rathenau, una forma de desestabilitzar el govern republicà. Això em donava un ingredient de tensió dramàtica a la visita al nostre país.

-Tot i la ficció, creu que podia haver estat possible?
Perfectíssimament. Els primers anys de la República de Weimar van ser molt agitats. La ultradreta alemanya, per bé que atomitzada, era molt activa. L’any 20 hi havia hagut un intent molt seriós de cop d’Estat en el qual havia estat involucrat el capità de corbeta Hermann Ehrhardt, que va muntar un grup terrorista amb els soldats que li eren més addictes. És l’organització que a la meva novel·la vol liquidar Einstein. I aquell mateix hivern del 23 Hitler provocaria el famós putsch de la cerveseria. Va ser el cop d’estat fallit que el va portar a la presó, mesos durant els quals va escriure el cèlebre La meva lluita (Mein Kampf).

-La novel·la ha comptat amb un procés de documentació també referent a la situació social i política viscuda a Catalunya i també a l’Alemanya de principis del segle XX.
Per emmarcar la visita d’Einstein a Catalunya, i particularment a Barcelona, se’m feia imprescindible aprofundir en l’Alemanya del 1918-1923. La de la hiperinflació. La que ha de pair en poc temps passar de ser un imperi a un país pària en el terreny internacional. Per això ambiento una primera part a Munic, santuari del grup terrorista Organisation Consul de Hermann Ehrhardt, i una segona part a Catalunya.

-Descriu la Barcelona de principis de segle XX, una època amb tensions polítiques i socials. Què és el que més li ha interessat aquella època?
Per una banda, el poder creixent del catalanisme polític. Fins a la dictadura de Primo de Rivera, anava guanyant espais i poder d’influència. S’estenia i s’articulava en paral·lel al lerrouxisme espanyolista. Va ser una època en què el catalanisme polític va obtenir resultats concrets i notables. D’una altra, com la CNT es va erigir en un sindicat que va aconseguir grandíssims progressos per als obrers, com ara la jornada de vuit hores. Alhora, hi havia anarquistes que exercien el terrorisme i el pillatge, i un altre terrorisme blanc, el de la patronal. Era una època de violència als carrers. També m’ha interessat molt reflectir la vida de les classes populars i del lumpen del Districte Cinquè, del Xino.


-A Alemanya també es viuen canvis i tensions polítiques arran del Tractat de Versalles i que comença a fer-se visible l’ascens del nazisme.
Aquell tractat, pensat per crear un nou ordre mundial, va provocar molta inestabilitat interna a Alemanya. El preu de les reparacions de guerra era altíssim. Pel que fa al partit que Hitler va acabar dominant, l’NSDAP, va tenir uns anys d’ascens en els primers compassos de la República de Weimar, després es va estancar electoralment i es va disparar de nou amb la crisi del 29. El que pot constatar qualsevol lector és que abans de la Gran Guerra, durant la sagnia i en la postguerra hi ha un fil de pensament reaccionari, antijueu i nacionalista que prefigura la barbàrie nazi. Controlada la crisi monetària del 23 amb la introducció del rentenmark, la nova crisi del 29 va ser l’esca que va iniciar un foc per al qual el terreny estava adobat.

-Quins interessos podrien motivar un atemptat contra Einstein?
Provocar un atemptat contra un Premi Nobel podia tornar a posar de manifest la suposada feblesa del govern democràtic de coalició. En un context d’assassinats continus, les elits podien culpar-ne els espartaquistes (comunistes) i pressionar per l’adveniment d’una dictadura que assegurés l’ordre públic. Això seria una gran oportunitat de recuperar l’hegemonia política per a l’exèrcit, els partits de la dreta, els grans poders financers, etc.


-L’any 1921 l’Organisation Consul va ser responsable de l’assassinat de ministre de finances alemany Matthias Erzberger. L’any 1922, del ministre d’Afers Exteriors, Walther Rathenau. Aquests fets fan més creïble un suposat intent d’atemptat contra Einsten, tenint en compte la seva repercussió i origen jueu.
Erzberger era un polític del Zentrum, un partit catòlic clau en la governabilitat. L’equivalent de la CDU actual. El seu gran pecat va consistir a ser la cara visible de l’Armistici de Compiègne, que posava fi a la Gran Guerra. Erzberger és el polític que interpreta Daniel Brühl en la magnífica adaptació cinematogràfica de la novel·la Res de nou a l’oest, de Remarque. Em refereixo a la pel·lícula estrenada a Netflix el 29 de setembre de 2022. Pel que fa a Rathenau, era un multimilionari que posseïa l’AEG, marca d’electrodomèstics que encara existeix.

-L’Organisation Consul podria haver estat la responsable de més de tres-centes morts.
L’Organisation Consul va liquidar (o despatxar, en el seu argot) més de 350 persones en pocs anys. Per pacifistes, per delatar als aliats on s’amagaven armes que s’havien de lliurar per complir amb el Tractat de Versalles, per ser amic dels russos… Erzberger i Rathenau van ser part d’aquesta llista. Per què no Einstein?

-En aquest entorn que descriu a Alemanya, neix Otto Guttmann, personatge clau a la novel·la que experimentarà una evolució i un canvi.
Einstein el vaig descobrir escrivint aquest llibre; Otto me’l vaig haver d’inventar. Necessitava algú que l’organització terrorista enviés a Barcelona. Otto Guttmann va anar creixent i agafant complexitat.

-A la novel·la algú el defineix com un personatge dickensià.
Com dius, és un personatge amb un bon fons. Com Oliver Twist. Un reducte de puresa enmig d’un femer. Però també és adolescent i rebec. És el blanc ideal per a una organització que el vulgui captar i manipular.

-Arran d’aquest personatge vostè assegura que situa la novel·la amb el que es coneix com a novel·la d’aprenentatge, la bildungsroman.
A banda de donar a conèixer Einstein, em semblava clau aconseguir que Otto fos un personatge complex. Que evolucionés. I que trobés moltes pedres en el camí. En certa mesura, Otto és l’emblema d’una generació malaguanyada, amb una educació sentimental nefasta i esclafat per les circumstàncies. Un dia parlàvem amb el catedràtic d’alemany Joan Ramon Zaballos que era molt difícil ser un jove alemany dels anys 20 o 30 i no sentir-se atret per les idees extremistes hegemòniques en el moment. Les que oferien els comunistes i les dels nazis o similars. Què hauríem fet nosaltres si ens haguéssim trobat en la pell d’un noi de 17 anys orfe de pare, a vegades enfadat amb la mare i a qui fa festes una organització que compta amb recursos i et soluciona problemes materials?

-Otto Guttmann és captat per l’Organisation Consul, una organització terrorista ultranacionalista, antisemita i anticomunista.
Eren precursors dels nazis. Van adoptar l’esvàstica abans que Hitler. De fet, poc després del marc temporal de la meva novel·la es van dissoldre en les SS. Això dona una idea de quina era la naturalesa de les seves idees. Un autor que ha escrit una monografia sobre Hermann Ehrhardt, el número 1 de l’Organisation Consul, marcava distàncies entre aquest militar i Hitler. Jo les veig més en el camp de les enemistats personals que no pas en les idees, que són pastades.

-Un atemptat de la ultradreta. Cent anys després encara parlem de la ultradreta a Europa.
La ultradreta és un fenomen no només europeu, sinó mundial. És cert que té moments d’auge, perquè crea bocs expiatoris i promet solucions fàcils a problemes que fan de mal resoldre, si és que es poden resoldre. Els extremismes d’esquerra i de dreta són una constant de la vida política d’arreu.

-Com va viscut el procés creatiu de barrejar ficció i realitat?
El lector haurà de dictaminar si l’aiguabarreig és tan reeixit que no sap on acaba l’una i comença l’altra. Per a mi, la realitat alimentava la ficció. Em van bé aquestes palanques: partir d’un coneixement força exhaustiu de la realitat fa que se’m dispari la imaginació.

-La feina de l’escriptor és fer creïble la seva història fins al punt de diluir a la novel·la els fets reals i ficticis. Aquest ha estat el gran repte?
Qualsevol novel·la planteja un pacte de versemblança amb el lector. En el cas d’una novel·la amb base històrica, el lector ha de tancar el llibre pensant que no li han aixecat la camisa. Per això és crucial que els anacronismes siguin mínims i que la trama resulti creïble. Si el lector diu, “au, va!”, has begut oli.

-L’escriptor Joseph Roth li ha servit en certa manera d’inspiració.
Roth ha estat el sant patró a qui m’he encomanat durant els anys de documentació i escriptura d’aquesta novel·la. I això per diferents motius. Un és que Roth va viure la Gran Guerra i la postguerra. I la va reflectir en les seves obres. De fet, a La teranyina, una de les seves novel·les primerenques, parla sense esmentar-la de l’Organisation Consul. Per tant, és una font de primera mà. Un altre motiu és que era jueu. Com Einstein i com Otto Guttmann, el meu personatge principal. Per tant, torna a ser una font de documentació i inspiració directíssima per entendre les migracions dels jueus de l’Est i l’antisemitisme en general. Una tercera raó és que Joseph Roth va néixer a Brodi, a l’Imperi Austrohongarès, actual Ucraïna, però va viure i treballar molts anys a Berlín. Això es converteix en un gran observador de dos dels tres imperis perdedors de la Gran Guerra. La quarta és la qualitat de la seva prosa i la seva ironia esmoladíssima. M’he intentat deixar posseir per l’esperit de Joseph Roth. I de Zweig o de Fallada en menys mesura.


-Inclou aparicions del filòsof i escriptor català Francesc Pujols.
Sí, aquesta és una de les llicències més evidents del meu llibre. Pujols era fill de Barcelona i va anar a viure a Martorell per fer torrisme: vacances tot l’any! Jo soc nascut a l’Hospitalet de Llobregat i he estat unes quantes vegades a la Torre de les Hores on es va radicar el filòsof. Mai de vacances, encara. Pujols em serveix com a contrapunt humorístic en algunes escenes en què hi ha un ambient enrarit i com a acompanyant de Sagarra a una de les conferències. La gràcia és colar-lo a la novel·la i que hi encaixi amb naturalitat. Perquè Pujols era a totes les salses.

 

Exit mobile version