La nova criatura es titula Després del naufragi (Univers), i el nom és tan literal com ambiciós. El punt d’arrencada és l’última frase de la novel·la de Herman Melville, convertida aquí en la primera.
Si el clàssic acabava amb Ismael surant entre restes, Sánchez Piñol decideix que la història no pot quedar-se aquí. La seva premissa és tan senzilla com poderosa: tant el protagonista com l’antagonista han sobreviscut. Ismael. I la balena.
Un clàssic “estrany” que demanava continuació
Moby-Dick és, per a Sánchez Piñol, un clàssic “molt estrany”. Amb digressions que semblen un documental marí avant la lettre i una estructura irregular, el llibre de Melville és tan fascinant com desconcertant. Però és precisament aquesta estranyesa la que l’ha perseguit com a lector.
Hi havia un detall que no li marxava del cap: el fet que Ismael i Moby Dick sobrevisquin. “Versions n’hi ha hagut —admet—, però no havia trobat ningú que continués la història.” Ell ho fa des d’aquí: què passa després que Ismael sigui rescatat? Què significa que el monstre segueixi viu?
Aventures, poder i present polític
Sánchez Piñol reivindica Després del naufragi com una novel·la d’aventures en el sentit més pur. Capítols breus, ritme àgil, aigua que esquitxa el lector. Defensa un gènere que considera massa arraconat a la literatura catalana contemporània, sovint confinat a l’etiqueta juvenil.
Però sota l’embranzida clàssica hi ha una altra ambició: convertir el relat en una faula política. Ho diu sense embuts. Aspira a inscriure’s en la gran tradició del gènere, aquella que permet llegir aventures com una dissecció del poder. Cita, inevitablement, Els viatges de Gulliver sovint recordat per les miniatures i els gegants, però concebut com una crítica ferotge a l’Anglaterra del seu temps.
En el seu cas, la lluita pel poder pren cos a partir del que anomena l’experiència de Coficofin a bord de Lònia: una pugna interna per governar la nau mentre el perill s’acosta. L’autor mateix ofereix paral·lelismes contemporanis. Si es mira amb ulls nord-americans, diu, és fàcil veure demòcrates i republicans disputant-se el timó mentre el monstre s’acosta per la popa. I admet que l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca va ser un dels estímuls que el van empènyer a reprendre l’univers de Melville. En to sarcàstic, fins i tot el descriu com “l’orangutà taronja”, una expressió que retrata tant el seu estil com la seva voluntat de no edulcorar el diagnòstic.
La lectura política també pot fer-se en clau catalana. Els dos capitans que rivalitzen al llibre poden recordar figures ben reconeixibles del Procés, com Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Sánchez Piñol defensa el dret de mirar els esdeveniments col·lectius des de la literatura, no només des de la crònica política. Si la seva aproximació al conflicte català va arrencar amb Victus, ara considera que, d’alguna manera, aquest nou llibre en tanca el cercle. I hi insisteix: la literatura no és terreny per a covards.
No vol una “novel·la covarda”. Vol que hi hagi una posició narrativa clara, encara que comporti bufetades. I, alhora, deixa espai al lector: cadascú hi trobarà el seu mirall. Assegura que “la literatura no és per a covards”
Ismael torna a parlar, Ahab torna a fer ombra
El narrador és Ismael. La mateixa veu, adaptada al nou text. Sánchez Piñol recorda que la primera edició anglesa de Moby Dick no incloïa l’epíleg que explicava la supervivència d’Ismael; Melville el va afegir després als Estats Units per resoldre la incongruència. És aquesta versió la que ell prolonga.
I Ahab? També hi és. No en carn i ossos, sinó com a presència espectral. Una ombra que només Ismael percep. Una mena de deliri que transporta al nou vaixell —Lònia— el poder antic del Pequod. El nou escenari és un microcosmos amb ressons de “nau dels bojos”, on la relació amb el monstre és més ambigua que l’odi visceral del vell capità.
Aquí hi ha un dels girs centrals: si l’obra de Melville era la història d’un boig que arrossegava una tripulació sensata cap a l’impossible, ara la dinàmica s’inverteix. És Ismael qui, amb el seu relat, pot encendre el deliri col·lectiu. I són les ments racionals les que dubten. La història inversa, en tots els sentits.
El monstre, sense filtres
Sánchez Piñol no amaga la seva fascinació pels monstres. Aquí opta per mostrar-lo sense vel. La seva Moby Dick és cicatrius, arpons clavats, xarxes arrossegades, restes d’Ahab enganxades al llom. És grandesa i descomposició, vol que el lector senti la presència, no només el símbol. Quan algú busca una equivalència massa directa, ell la refusa. La balena és el mal, una força política si es vol, però sobretot una energia que desborda qualsevol simplificació. Els significats hi són, però mai tancats.
Un llibre del XIX fet amb eines del XXI
El volum està concebut com un objecte que dialoga amb el segle XIX: coberta, llom, il·lustracions. Sánchez Piñol reivindica la feina coral amb l’editora Ester Pujol i amb l’artista Franc Aleu. L’objectiu era evocar les novel·les populars d’època, però sense amagar que som al segle XXI.
Les imatges s’han creat amb intel·ligència artificial com a eina. L’autor defensa el matís: la tecnologia és instrument, però darrere hi ha un artista que la guia. El resultat és un artefacte que mira enrere mentre utilitza recursos plenament contemporanis.
Llegible als 14, rellegible als 40
Sánchez Piñol formula una màxima que resumeix la seva aposta: fer fàcil allò difícil. Vol que un lector de 14 anys pugui entrar-hi sense por, i que un adult hi trobi capes de lectura. Per això aposta per l’oralitat, per un to que imagina explicat en una taverna, amb ironia i ritme. Fins i tot suggereix que la novel·la podria funcionar com a porta d’entrada inversa al clàssic de Melville: començar per la continuació i, més endavant, atrevir-se amb el “totxo” original.
Canvi d’aires i ombres de futur
El canvi d’editorial —ara publica a Univers després d’anys en un gran grup— no té, segons ell, cap lectura política. Parla de canvi d’aires i d’un treball fet amb dedicació i prioritat.
Cap al final, però, la conversa deriva inevitablement cap a la intel·ligència artificial. Aquí el to es torna més cautelós. Parla de sistemes que ja analitzen estructures narratives amb una precisió inquietant. De màquines que decideixen quins projectes funcionaran. Admet que el progrés és accelerat. Però talla de seguida: “No és el tema d’avui.”
El tema és la novel·la. Aquesta nova travessia literària que s’atreveix a dialogar amb un dels grans mites de la narrativa occidental. Continuar Moby Dick pot semblar una blasfèmia. Sánchez Piñol ho sap. Però també defensa que la literatura no és territori per a covards.
Ell ja ha tornat a veure el monstre a l’horitzó. I aquesta vegada, ningú no pot dir que no sabia què s’hi jugava.
