L'illa dels llibres

A la puta calle, el llibre que narra els desnonaments

La periodista Cristina Fallarás descriu  en primera persona la crònica d’un desnonament.

El seu testimoni serveix per acostar-nos a  una nova situació, que de la nit al dia canvia radicalment la teva vida i la manera de fer i actuar.
Una situació on potser ens hi podem trobar en algun moment.
Com diu Cristina Fallarás  a l’inici del llibre   ‘A la puta calle, crónica de un desahucio'(Bronce):   “Yo soy una más, un ejemplo de todo esto. Solo eso”.

“Repaso mis veinticinco personas más cercanas, solo dos y mi cuñado conservan un sueldo”.Del benestar econòmic  fins a la privació passant pel desnonament.  Fallaràs es va trobar en aquesta situació a partir del 13 de novembre de 2012 quan va rebre una notificació del jutjat que informava de la nova realitat

“tu única salida es seguir remando, seguir pedaleando, aferrarte a lo que te has inventado para adaptarte, aunque sea de mentira, las normas de un mundo que no existe ya

Nascuda l’any 1968 a Saragossa, Cristina Fallarás ha treballat d e periodista en diversos mitjans de comunicació en El Mundo, Cadena Ser, Radio Nacional de España, El Periódico, Antena 3, Cuatro, COM Ràdio i va der sotsdirectora del diari ADN fins que va desaparèixer fa 4 anys.
A partir d’aquest comença comença una espiral de caiguda lliure que continuaria amb la notícia de la pèrdua de casa seva.

La periodista descriu el calvari que ha de viure i com aquesta situació afecta també a les relacions de parella i amics i com algunes d’aquestes suposades amistats desapareixen.

“Luego ya viene cuando dejan de llamarte. Ves las fotos. Esas fotos duelen más que el arroz blanco y un ajito. Las cuelgan en Facebook. No formas parte. Por razones evidentes: pérdida de códigos. Sucede un poco más tarde de la una de la mañana aquella en la que un conocido con la birra en la mano te afea estar convirtiendo tu pobreza en un discurso único”.

No tot és una descripció personal i per aquest motiu l’autora aporta un bon grapat de dades que serveixen per il·lustrar la situació que viuen en aquests moments molts ciutadans sota l’amenaça  de la pobresa i l’atur. L’autora ho té ben clar i assenyala com a culpables  als partits polítics i bancs.

”Nosotros somos los que no esperamos ya el principio de mes.
Ustedes hablan, escriben, saben de conceptos, qué cómoda es la abstraiión, qué poco dura el relato cuando duele. Qué risa, la teoría del relato en política.
Ustedes son de los que creen que lo que no se nombra no existe. Ustedes acostumbran a pensar que los pobres y los desahuciados no saben escribir ni expresar-se.
Ya verán qué pronto se les va a pasar”

Exit mobile version