13 Flares 13 Flares ×

Maria Barbal s’inspira en la vida d’Enric Marco, qui va arribar a presidir  l’Amical Mauthausen fent-se passar durant gairebé trenta anys com a presoner d’un camp d’extermini nazi.

desplegable2-en la pell de l'altre_TD_15x23cm.indd
Un periodista interessat en l’Associació Memòria i Llibertat investiga i recopila les experiències dels seus membres, tots familiars o represaliats directes en camps de concentració. L’associació està dirigida per una dona, Ramona Marquès, l’energia de la qual i dedicació han aconseguit portar la veu de les víctimes fins al Parlament i donar a l’associació renom internacional. Les entrevistes que realitza el periodista destaquen el caràcter de Ramona, la seva fermesa i responsabilitat. Però qui és en realitat Ramona Marquès? La història apassionant d’una jove que no només decideix prendre les regnes del seu futur sinó que cisella el seu passat a conveniència de la vida que ha decidit viure, la identitat que ha decidit usurpar.

Un tastet….

El juliol és un temps tan bo per patir o ser feliç com qualsevol altre. A les darreries de juny havia esclatat la notícia i la Isolda havia pensat: aviat tothom estarà de vacances i tindrem una treva. Però el telèfon no havia parat de sonar i, de moment, la ciutat era un cos greixós amb pell pavimentada de llamborda o quitrà, que, a les hores fortes de la calor, dormitava amollant un baf irrespirable.
La mare callava al seu dormitori, i, en les estones de calma, quan els ulls grocs del sol desviaven la mirada uns graus enllà del balcó, la Isolda, sense veure’l, observava el carrer de la seva infància. Llavors, el sentit d’irrealitat se li feia present d’una forma quieta i llisa.

Es va tornar a posar davant dels ulls la carta de l’associació Memòria i Llibertat, formada per exrefugiats de la guerra civil espanyola, exdeportats dels camps nazis i familiars.  S’instava la seva mare, senyora Ramona Marquès Gil, d’assistir a una assemblea general urgent i s’adjuntava l’ordre del dia amb dos punts únics: explicacions de la presidenta dimitida i elecció de la persona per ocupar el càrrec vacant. Tot seguit, precs i preguntes. Va comprovar que la data proposada s’havia acomplert, era la de la vetlla, i va tornar el paper a dins del sobre i el sobre a dins del calaix. Per fi havien deixat de trucar-li. Va recolzar les galtes a les palmes de cada mà, els colzes a la taula, i va tancar els ulls.

Ella sempre havia volgut sentir-se segura com la mare, fins s’havia somniat desperta amb el nom d’ella, Ramona. Durant bastants anys, així era com s’hauria volgut dir. No pas perquè Isolda no li agradés, sabia que aquell nom havia estat triat entre molts d’altres perquè no sonés vulgar ni fos fàcil de confondre amb el d’una altra dona. Però dir-se Isolda era com iniciar la conversa amb una indiscreció, l’allunyava de passar inadvertida.

desplegable2-en la pell de l'altre_TD_15x23cm.inddQuan el Joan Gómez se’n va anar de casa i de la ciutat, de moment, la Isolda semblava aixoplugada sota l’ombra única de la Ramona Marquès, la mare. Recordava haver trobat divertida la manera com ella va córrer a tapar l’aparell de televisió amb una bandera republicana i la pressa amb què va ocupar la taula amb el mètode de francès. Després, a l’ample, durant uns dies n’aprenien juntes com en un joc. Però la Isolda tenia el primer gran secret, i no es tractava pas d’aquell que la Ramona Marquès li havia regalat com la gran cosa, la història del seu enamorament amb el Rossend Garcia Brell, els pocs dies que tots dos havien compartit. Allò que la nena amagava era el rebuig al magnífic pare desconegut que la mare li acabava de presentar.
Segons la Ramona, saber que el Rossend havia existit, amb les seves idees i la seva autoritat, havia de rescabalar la Isolda de la pèrdua de qui li havia estat un pare veritable, el Joan.

Ella hauria preferit tenir un nom més corrent. També li hauria agradat sentir-se còmoda, lluny de la discreció que la caracteritzava, però a mesura que creixia s’omplia de plats i més plats d’admiració cap a la mare i el seu jo tendia a arronsar-se per deixar tot l’espai a la Ramona. Ella dominava cada anella de moviment al voltant seu i la Isolda es veia com el còdol, fred i pesant, enviat amb punteria allí on romanen serenes les aigües d’un estany. No s’hauria imaginat mai que ella era l’únic que es mantenia estable en el viure de la seva mare.

Des de l’escapada del Joan Gómez, doncs, en l’espai estretament lluminós que ell havia deixat, la nena encara tenia la Ramona més a la vora. Si no hi havia la padrina o l’abuela, sortint d’escola, la mare se l’emportava a Memòria i Llibertat, a la seu de l’associació de veïns, i ella jugava al vestíbul, com si aquell espai fos la casa d’un iaio. Encara que allí la Isolda sovint sentia dir que era espavilada i bonica, hauria volgut assemblar-se a algú diferent d’ella mateixa, rosseta i menuda. A la mare, posem per cas, morena i massissa de cintura amunt. Justament, en el present, assumida la pròpia identitat, pensava en aquell desig inconscient o gandul, el de ser una altra.

Va tornar a escoltar la veu del contestador. L’Horaci Clua, que, amb el seu interès pels socis, havia destapat la capsa dels trons, demanava tenir una conversa amb sa mare per aclarir la denúncia dels fets i els seus matisos. Encara, quan va acabar el missatge, la Isolda va tornar a pitjar el botonet i va escoltar de nou el periodista. Llavors va alçar el cap i va veure la Ramona amb camisa de dormir, el gros volum dels pits, sota el cotó prim de color lila, marcant la doble reverència divergent, una a sota de cada braç. La seva mare era quieta al llindar. A la Isolda, els seus ulls li van semblar més junts que mai, massa. La mirava expectant, com si calibrés si la seva filla podia serli d’ajut o es convertiria en llast.

Tot havia començat al juny de 2004, quan en l’acte de presentació de l’escriptora russa Anna Politkóvskaia, a la seu del Col•legi de Periodistes de la rambla de Catalunya de Barcelona, un escriptor jove s’havia deixat captivar per l’expressió trista d’aquella dona, mentre escoltava la seva veu, tan delicada que, encisant l’oïda, havia provocat que ell perdés l’àgil traducció que feia de forma immediata una catedràtica de llengua russa.

O potser l’esperit del noi s’havia trasbalsat després de sentir l’inici de l’interès d’Anna pel poble txetxè. El 1999 ella havia fet un primer viatge a Txetxènia amb la intenció de recollir dades per escriure un reportatge per a la revista Nóvaia Gazeta, per a la qual treballava. Volia informar sobre els efectes de les guerres en la població civil i s’havia trobat descobrint un genocidi. Fosses comunes amb cadàvers amb les mans lligades amb filferros, torturats,mutilats; altres, amb la pell alçada. El reportatge va canviar de tema. Llavors, encara a Txetxènia, la van segrestar. Estava destinada a desaparèixer, però dos homes van caminar tota la nit per telefonar a Nóvaia Gazeta, a Moscou, informant de quan havia estat detinguda i d’on calculaven que es trobava. Des de la capital, la revista va donar l’alarma, van remoure cel i terra i van alliberar-la. Els dos homes que havien caminat tota una nit per salvarli la vida van resultar morts.

L’Horaci es va trobar contenint la respiració. Com si acabés de llegir una declaració de fidelitat absoluta d’aquella dona pels txetxens. El periodista era capaç de posar-se en la pell d’una altra persona que feia la feina que a ell li agradava. Però, fer-la bé, suposava fer-se passar la por i jugar-se la vida? Ser allí per escriure un retrat del personatge de la periodista i lluitadora, no poder-se concentrar del tot en el que escoltava perquè el pensament se li disparava en reflexions sobre l’ofici, el feia sentir com un cuc amb ganes d’enlairar-se com una papallona. L’Horaci Clua va passar a preguntar-se com aquella dona, amb una aparença de fragilitat tan notable, havia actuat amb valentia i per quin determini havia decidit posar la seva existència a la ruleta com una boleta blanca que saltirona entre tot de ranures de color vermell.

Quin era el motiu personal que l’abocava a perills extrems quan podia limitar-se a una existència positiva sense un compromís d’aquella magnitud? I el que ja l’empipava: per què, a ell, li interessaven més aquelles qüestions individuals que el genocidi dels txetxens i la corrupció política al Kremlin? El periodista va pensar que un narrador hauria pogut convertir aquella dona en la protagonista d’una novel•la llarga i impactant.
Va reposar els ulls en Anna Politkóvskaia. Amb aplicació, va parar de nou l’orella als sons finament aguts i se’n tornà a escapar aviat per pensar que havia de deixar de fumar d’una vegada, el pit li pesava com un sac de sorra. Va mirar de nou aquell somriure gravíssim de la periodista russa i es va sentir del tot inútil. Havia captat, llavors sí, la traducció del pensament amb què ella va cloure la seva intervenció.
La veu experta de la intèrpret li havia arribat a l’auricular, semblava que venia de lluny, per transportar des del rus fins al català l’afirmació que havia deixat la sala en un silenci extrem. Politkóvskaia acabava de dir que, al seu país, expressar en públic que no s’estava amb el poder comportava el risc d’acabar amb un tret al cap. Mentre l’Horaci Clua es flagel•lava pensant que ell no tan sols no servia de blanc de cap causa, sinó que la majoria de les vegades escrivia sobre temes inútils, va prendre la paraula la Ramona Marquès.

En contrast amb el timbre de pregària de la gran dona russa, la veu modulada i vibrant de la presidenta de Memòria i Llibertat avançava talment una locomotora lluent, sense concessions a la ignorància sobre la lluita d’Anna Politkóvskaia i la posible distància dels assistents amb els temes polítics de l’ex-URSS. La velocitat informativa més la convicció, servides en el solo d’aquella dona, esdevenien quasi una arenga. El contingut no tenia matisos, era el pinyol de les idees de sempre: la lluita de David contra Goliat, del pres, del pobre, del feble contra el poder.

Acabat l’acte, quan l’Horaci observava aquella dona alçant-se de la cadira, amunt el cap afinat de breu barbeta, amb mirada d’ocell i expressió àvida i penetrant, com havien estat les seves paraules, va tenir una idea. S’hi va acostar i va demanar-li una petita entrevista, «tres o quatre preguntes només». Amb gran sorpresa per part d’ell, la Marquès hi accedí sense un tel de dubte. Llavors no li anava bé, havia de sopar amb Anna Politkóvskaia, però l’endemà el rebria a les dotze en aquella adreça, i li passà una targeta. L’Horaci Clua li va donar la seva i es va retirar.

La Isolda ignorava aquest inici, igual que moltes de les activitats de la seva mare. Sabia el signe que tenien i, també, que el volum de la presència pública de la presidenta de Memòria i Llibertat havia augmentat molt en  els últims temps. Li trucava a casa i no l’hi trobava quasi  mai. A les xerrades sobre Memòria i Llibertat a centres  cívics i biblioteques, s’hi havien afegit escoles i instituts.

Cada dos per tres anava a la televisió i, encara més sovint, a la ràdio. La presència de la Ramona Marquès al Congrés dels Diputats, amb motiu de la commemoració dels seixanta anys de l’alliberament dels camps de concentració  nazis, havia disparat la seva popularitat. L’acte havia estat retransmès per les principals cadenes televisives del país i li havia suposat la consagració absoluta.

Després d’anys de mantenir-se allunyada de la seu de Memòria i Llibertat, la Isolda hi havia acudit. A la sala d’actes de l’associació de veïns, reunits davant el televisor, es proposaven veure la commemoració del final de  l’Holocaust que havia de tenir lloc al Parlament español  i on havia de prendre la paraula la Ramona Marquès com  a presidenta de l’associació. Per exprés desig dels socis de  Barcelona, la sessió s’havia obert a tot el barri. Malgrat que bastants, com els Ferrer, havien mort, des de tot Catalunya  hi havien acudit una bona colla de socis. Separada de sa mare, a la Isolda Gómez Marquès, allí, quasi no la coneixia ningú.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here