L’illa dels llibres us ofereix un tastet de la novel·la Ullals (La Galera) de Salvador Macip i Sebastià Roig. La novel·la ha estat guardonada amb el premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil.
Avui
Les forces se li acaben, però continua corrent.
Pessics i fiblades li creuen el pit,
li ressegueixen els braços i els turmells. El cap li roda.
No s’atura: no pot deixar que l’agafin.
Els alzinars s’han quedat enrere, just a l’entrada del poble.
Troba la petita rambla mig deserta perquè és massa d’hora.
Tothom deu estar encara sota els llençols. Travessa el passeig tan ràpid com pot.
Flaqueja uns segons,s’entrebanca i està a punt de caure.
Des de darrere el vidre del bar, al fons de la placeta, dues
persones segueixen la trajectòria erràtica del noi. El propietari,
que prepara un cafè, i un client matiner amb poques
ganes d’anar a la feina.
El televisor emet un reportatge d’animals salvatges sense que ningú no en faci cas.
Els dits del client tamborinegen sobre la barra.
—Qui deu ser aquest ximple?
L’amo s’arronsa d’espatlles.
—Ni idea. Fot mala ganya.
—Potser és un d’aquests ocupes…
—Un ocupa? Aquí? Nah, els okupes són cosa de ciutat.
Un penjat, deu ser.
El noi s’acosta tentinejant a la terrassa del bar. Esbufega
com un cavall a punt per al sacrifici. S’obre pas entre taules i
cadires com si no les veiés, tombant les que es troben al mig
del camí invisible que s’ha traçat.
Té els cabells, el front i les galtes coberts de fang espès.
Duu una samarreta de màniga curta plena de traus i llànties.
S’atura a un pam de la façana i recolza la mà dreta al
vidre, com si busqués un punt per no perdre l’equilibri. Esgotat, acluca els ulls.
El cansament li esclata de cop. Les cames se li dobleguen i
cau d’esquena. L’empremta dels seus dits queda marcada sobre
el finestral, el darrer testimoni d’un cos que ha dit prou.
Dins del bar, els dos homes fan un bot.
—Hòsties!
—Comencem bé el dia…
Surten corrents a ajudar-lo.
Quan l’han assegut en una cadira de la terrassa, encarada
cap al finestral, l’amo es treu el mòbil i marca un número.
—Va, va, va…
Mentrestant, el client li dóna copets a la cara. El noi obre
els ulls a poc a poc. Les òrbites són un mapa solcat de venes
fines i vermelles.
Els llavis, coberts de crostes blanques, semblen cremats
pel sol. Les clapes fangoses dels braços no poden dissimular
un rosari de blaus i nafres, esgarrapades i talls amb una pàtina
de sang seca al damunt.
L’home li allarga un got d’aigua fresca.
—Té, nano. T’anirà bé.
El noi mira al buit. Té dificultats per enfocar la figura que
li parla. No fa cap gest per agafar el got.
L’amo deixa el mòbil.
—Ara envien algú.
El noi tanca els ulls i respira fondo.
El municipal no triga ni mig minut. Saluda abans d’ajupir-se
a la gatzoneta davant el jove exhaust. Li examina la
cara masegada, les ferides i les marques del cos.
—Ostres, tu… T’has escapat d’una de bona, eh? Tranquil:de seguida et porto al CAP.
A continuació, li dispara un reguitzell de preguntes.
Amb to suau, mostrant preocupació per ell. El noi ni se l’escolta.
Davant el mur de silenci, el municipal les hi repeteix. Amb
calma. Dues, tres, quatre vegades. Però no pot arrencar-li ni
una síl·laba. Com si li haguessin cosit la boca. Com si la seva
ment fos en un altre lloc. Decideix canviar d’estratègia. Li
demana amb una certa fermesa que es buidi les butxaques.
Res. La mateixa mirada absent, catatònica, clavada al finestral
del bar.
L’agent remuga i es posa a remenar-li els texans estripats,
sense que el noi oposi cap resistència.
Acaba de seguida. Només troba un bitllet d’avió rebregat.
El nom del viatger no es pot llegir bé. Per molt que s’esforça
només en desxifra lletres aïllades. Amb això no n’hi haur�
prou.
—Només vull saber com et dius…
Cap resposta.
—Què t’ha passat? Qui t’ho ha fet, això?
Els ulls del noi parpellegen, com si s’hagués despertat de
sobte. Defugen els del municipal i es claven en un punt enlairat,
al darrere de l’home. Alça les celles sorprès. Les ninetes
se li eixamplen i comença a tremolar com una fulla. Alguna
cosa l’ha sacsejat prou com per fer-lo tornar a la realitat.
L’agent es gira intrigat. Els altres dos l’imiten.
A la tele del bar, uns senglars es barallen. Grunyen. Es
mosseguen i es claven urpades.
Un xiuxiueig desclou per fi els llavis del noi.
—El bosc… El bosc n’és ple…
[…] […]