L’escriptora catalana publica una novel·la ambientada a Montserrat i sobre els dotze monjos que van fundar el monestir al segle XI.
L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Ediciones B us ofereix gratuitament els primers capítols de la novel·la.
Monestir de Ripoll, 1025
Podria haver semblat que fins i tot les ombres dormien al monestir, però una llum trèmula acompanyava els passos de l’últim monjo a través del dormitori comunal. La claror de l’espelma perfilava el seu rostre dotant-lo d’un aspecte inquietant; les faccions eren fortes i decidides, però massa sovint mostraven un somriure amarg que els restava contundència. En canvi, l’hàbit, sota el qual s’amagava un cos musculat i encara jove, es diluïa en l’obscuritat de l’estança. Els homes que jeien arrenglerats i coberts en aquella sala s’havien retirat amb el mateix respecte. Així ho exigia la Regla.
Com si la flama guardés en la memòria el trajecte a recórrer, en arribar al costat de la màrfega va exhalar l’últim sospir. El monjo s’hi va deixar caure a les palpentes. L’espelma de guàrdia, que sempre romania encesa, quedava lluny del lloc que mesos enrere li havien assignat, l’últim racó del dormitori. El silenci sepulcral només es veia alterat pel fregament de la roba contra els cossos dels seus companys de cenobi. La calor del juliol ja regnava a l’estança i suportar la vasta arpillera sobre la pell era una dura penitència.
El monjo es deia que era el primer estiu, que tindria temps d’acostumar-se atès que la seva decisió era ben ferma, però els somnis li tornaven la memòria d’altres temps, quan entre batalla i batalla s’estirava nu damunt de l’herba fresca a la vora dels rius o sobre la palla dels corrals. I a més hi havia aquell soroll que el neguitejava. La respiració d’alguns germans omplia d’esbufecs el dormitori mentre l’engolia el forat negre dels seus records.
Aquella nit, però, l’espelma de guàrdia es va apagar després d’una dansa malenconiosa. El monjo va contemplar com s’esvaïa la darrera guspira i un intens aroma de cera va quedar suspès per uns instants fins que l’aire nocturn que entrava per l’espitllera el va conduir al seu racó. Aquell fum dolç i calent el va obligar a fregar-se el nas amb desesperació.
El germà que s’ocupava de mantenir viva l’espelma de guàrdia devia estar encara enfeinat per la visita dels comtes. Per uns instants va dubtar sobre quina era la seva obligació. Havia de creuar tota l’estança per tornar-la a encendre, però un greu inconvenient el va dissuadir de fer-ho. No tenia foc, ja que totes les espelmes depenien de la principal. Va trobar molt aventurat i contrari a les normes dirigir-se a l’església per aconseguir-lo.
Li costava conviure amb totes aquelles regles, amb persones que, en renunciar a la vida terrenal, semblaven abdicar 
del que havien estat. Però, al mateix temps, ho necessitava. Com ho necessitava!
Devia reconèixer que la decisió de prendre els hàbits havia portat tranquil·litat a la seva vida. O només es tractava d’un refugi, com l’au que amaga el cap sota l’ala i roman immòbil al seu destí?
La son, a més a més, quedava molt a prop, relaxava els seus muscles sempre tensos, el transportava fins a territoris que ja no li pertanyien, que potser no tornaria a trepitjar.
El monjo es va rentar les mans al brollador i tot seguit es va asseure a l’ombra del claustre. Li agradava observar les figures dels capitells i havia adquirit el costum de reflexionar a partir de les seves escenes. De vegades, però, la pedra li tornava imatges que el ferien, monstres incomprensibles, cares que li resultaven estremidores.
Malgrat la seva actitud de pregària, procurava mantenir els braços separats del cos per aprofitar la frescor encara present en aquella hora del matí. Mentrestant, alguns dels seus germans es passejaven inquiets. L’abat havia donat ordre de tancar provisionalment una part del claustre per a l’ús privat dels comtes i no podien deixar sol el monjo intrús, tal i com feien sempre que se’ls presentava l’ocasió. Un d’ells, el pare prior, se li va acostar amb indiferència, tot i que portava un missatge de l’abat…
—… us reclama a les seves estances i, a més a més, sense demora.
—No hi ha cap motiu perquè m’hi demori més del necessari.
El pare prior va arrugar el front, però no va respondre a unes paraules que considerava impròpies de la regla d’obediència. L’abat era responsable d’aquella incorporació estranya al monestiri ell no era ningú per criticar-ne els motius. Si més no aquesta era la postura que mantenia entre els germans.
Amb la intenció de no saltar-se el mandat travessant el claustre per la zona reservada als comtes, el monjo va pujar al pis superior per dirigir-se a les estances de l’abat. No havia tingut ocasió de veure’l gaire, tret dels oficis, i potser era el moment de presentar-li els dubtes sobre la seva decisió d’entrar a l’ordre dels benedictins. Imaginava, però, la resposta. Devia ser més constant en les seves pregàries, esperar que la seva ànima s’obrís a Déu. Només aleshores podrien parlar-ne.
Abans de trucar a la porta, el monjo va veure la comtessa recolzada en una columna. Tot i la seva edat, mentre s’exposava al primer sol tancant els ulls, va trobar encara el rastre de la seva bellesa.
L’abat l’esperava assegut davant d’una taula plena de pergamins i papers escrits. El seu semblant no augurava un diàleg entre dos antics amics.
—Passeu, pare. Tinc una missió per a vós!
—Una missió? Què voleu dir? —va preguntar el monjo; aquelles paraules li recordaven el llenguatge d’una altra època; tota la pau que havia sentit pregant al claustre es va esvair de cop.
—Vull dir que nostre Senyor ha pensat en vós per una missió més important que romandre en aquest monestir.
—Però no era això el que havíem acordat! He de quedar-me al monestir, purgar els meus pecats. He de fer-ho! Les paraules del monjo sortien del seus llavis com un prec. Només davant d’aquella figura que considerava el seu pare i mestre, el nen que l’habitava es permetia guaitar a l’exterior sense recança.
Ni el jutge més sever hi hauria trobat cap rastre de desafiament o d’insolència. Tampoc no anaven adreçades únicament a l’abat. Necessitava aferrar-se amb dents i ungles a la que considerava l’única drecera possible per sobreviure.
—Ho sé, però ja no sou la mateixa persona que vaig conèixer anys enrere, ni la que fa mesos es va arrossegar fins al monestir. Penseu que no me n’adono, de les dificultats que teniu per relacionar-vos amb els altres monjos?
—No m’ho estan posant gens fàcil! —va respondre el monjo mastegant les paraules.
—L’arrogància és el vostre fort —va dir amb enuig l’abat mentre enrotllava el pergamí que estava consultant—, però no penseu que us faig un retret, ara no. Es pot servir a Déu de moltes maneres, i el lloc on us enviaré ajudarà a calmar la vostra ànima convulsa, us ho ben asseguro. A més, el vostre caràcter també ens pot ser útil.
—No entenc què m’esteu proposant!
—Però ho entendreu de seguida. Seieu i parlem-ne, heu de saber que no us demanaré res que no estigui a les vostres mans. A quines mans es referia l’abat? Es preguntava el monjo mentre baixava lentament la mirada i se les observava com si no li pertanyessin.
—La visita dels comtes de Barcelona no ha estat casual. Fa temps que els havia fet una petició per solucionar un antic conflicte
—va començar l’abat alhora que assajava el seu posat més convincent—: I vós teniu un paper molt important a jugar-hi, un paper que satisfarà les vostres expectatives…
El monjo es va deixar caure a la cadira que li oferien. Quantes vegades faria falta començar de nou? Per què el posava altra vegada a prova? Recollir les engrunes de l’antic orgull i redibuixarse era arriscat, com un alè d’aire que reviscola el foc aparentment extingit. Les seves ànsies d’aventura restaven intactes i la seva situació al monestir es tornava més compromesa cada dia que passava…
