16 Flares 16 Flares ×

I demà el paradís és la tercera novel·la d’Antoni Vives després de la bona rebuda d’El somni de Farringdon Road  i  Les banderes de l’1 d’abril.
Ara Vives s’endinsa en una narració a cavall de Cadaqués i  l’Illa de Fernando Poo,  la colònia espanyola  situada a Guinea,  als anys cinquanta del segle XX.
Una jove barcelonina anomenada  Teresa, hi acut per viure amb el seu marit, el terratinent Alberto Cirer, amb qui s’ha casat a distància.
Allà espera trobar el seu paradís però viura  en un entorn on  conviurà  amb  la natura salvatge, la violència i l’explotació.

L’illa dels llibres us ofereix un tastet de la novel·la….

I demà el paradís Anotni Vives«Vols dir que ets viu?». Les mosques volaven a prop de la boca d’en Manel Berenguer, clivellada pel pas del temps. Va moure l’espantall que aferrava amb la mà dreta. En fer el gest, li va caure damunt de les palmes seques escampades per sota de l’hamaca.
Va prémer els llavis. «Ets vell, però ets viu, sí», va pensar. Va allargar la mà per recuperar-lo, però li mancà la força per agafar-lo. Va somriure i deixà que les mosques se li acostessin definitivament a la boca, als narius, a les orelles. Tancà els ulls. Que li poguessin dipositar els ous a les pestanyes, als lacrimals, li provocava un fàstic que li revoltava els budells. Sentir-ne el zumzeig sense fer-hi res, donar-se, retre’s als insectes més bruts, feia que el cos es trempés, que l’esperit es revoltés, per molt que la força l’hagués abandonat, que la voluntat li hagués desaparegut feia setmanes. «Segur que ets viu?».

Les mosques sotjaven segures les comissures dels llavis, barrinant amb les ventoses xucladores els porus llords del malalt. Quan havia arribat a l’Àfrica, en Manel havia vist aquella gosadia de les mosques en els nens guineans de ventre aferrat a l’esquena, i també ho havia vist a casa, a Cadaqués, en els fills de les famílies pobres, els que no pujaven a l’escola perquè havien d’ajudar l’avi al tresmall. Després va haver de marxar per sempre del poble, perquè hi ha coses que són per sempre, i no només la mort que ara el ronda-va acompanyant el zumzeig de les mosques, sinó la desgràcia, el contratemps que és la vida, com havia constatat al cap dels anys. «Sí, Manel, ets mort, ben mort».

La calor tropical es barrejava amb l’escalfor de les febres. Feia una setmana que no es llevava per anar a la drassana. La drassana era la feina, i per tant la vida. Feina i vida es barrejaven sense poder-les separar. «Com ha de ser, si no?». Ho havia discutit molts cops amb en Tià. El seu noi no se’n queixava. Tan sols preguntava.
A la drassana, xop de suor, perdut entre les bullentors de la febre, el cor d’en Manel Berenguer es disparava quan pensa-va en els treballadors i en la feinada que hi havia per fer; el pit se li encongia, tensava els músculs per llevar-se i es fatigava encara més, fins a defallir. Aleshores la negra s’hi acostava i el renyava en un castellà gutural però saltat d’una cantarella agradable, com de pel·lícula doblada.
—No me renyis, Teodosia. Fa lleig renyar es morts.
—Mort? Vostè no es morirà mai. I no el renyo, només que la dita diu…
—Per s’agost ses febres cremen es cul a ses llebres, això diu la dita.
—Sí, i també que no tota la calor de l’agost és febre.
—Teodosia, Teodosia…
—Vostè no està malalt. Vostè es vol morir, que és diferent!
—Teodosia…
—Ja em pot dir el nom una i mil vegades, i em pot sortir amb la malla llet que gasten els catalans, que a mi no m’entendrirà el cor.

La Teodosia li va agafar la mà bullent i la hi diposità damunt del ventre. Es va aixecar un plec del davantal i li va passar pel front, xop de suor. El català estava malalt, es moria. Es va ajupir per agafar el pitxer ple d’aigua que hi havia damunt de les palmes. Li encerclà el cap amb el braç per incorporar-lo i li acostà el pitxer als llavis. En Manel va xarrupar amb moltes dificultats; es va mullar la camisa.
—Merda!
La Teodosia li va deixar caure el cap amb delicadesa.
—No me’n vaig, senyor Manel, mai no me n’aniré del seu costat.
—Mai?
—Mai.
En Manel es va adormir sentint el brunzir de les mosques que li rondaven les orelles, barrejat amb el so sec dels cops d’aixa damunt de la fusta, el fregadís dels ribots als llistons i els crits d’en Tià donant ordres als negres que treballaven a les drassanes de Botongo.

Cada passada del ribot feia caure les serradures a la sorra de la platja. N’hi havia un bon escampall al voltant de les quatre grans piragües que la drassana d’en Manel Berenguer tenia encomanades. Eren quatre vaixells grossos de fusta de teca encarregats per l’amo de la plantació. La Teodosia va deixar el malalt penjat a l’hamaca i s’acostà a la barraca, una barreja de tendal i empostissat que feia d’habitatge d’en Manel, d’ella i dels quatre fills que la negra havia tingut amb quatre blancs diferents. «Si se’m mor, què faré?».
—Negra!
—Què vols, Tià?
—Aigua, que es càntir és buit.
—Sempre demaneu, els catalans, sempre!
—No et queixis i porta s’aigua, collons!

En Tià calafatejava un dels caiucs. El tenia gairebé a punt per pintar-lo. A cada cop de mall a la fusta, esquitxava unes gotes de suor. Havia seguit el seu pare a l’Àfrica fugint del poble, quan Cadaqués havia deixat de protegir-los. Des que en sortiren no s’havien aturat fins a arribar a Botongo, perseguits per un deler del qual tan sols en Manel en sabia els motius. Els encalçava una ombra que en Manel situava darrere d’ells, però que amb el pas dels anys s’havia de posar molt per davant.
—Té, l’aigua. Què penses?
—No pensi —digué en Tià arrabassant-li el càntir de les mans.
—Que no penses? Penses des que et conec, Tià —va dir la Teodosia inclinant-se una mica i col·locant la mà plana per sota dels genolls. Era l’alçada del noi quan havia arribat a Guinea.
—Tu mai no m’has conegut, Teodosia. Aquí mai no he pogut ser jo.
—Ah, no? Has estat un altre, ves. No em facis riure!
—Aquí sóc una ombra, una merda, com tot el que hi ha en aquest cau de mosques.
—La Ximena no deu pensar el mateix. Mira com et somriu.

En Tià Berenguer va aixecar els ulls per damunt del caiuc i la veié: una negra jove i forta, embarassada, picava la iuca en un gran morter de fusta. En Tianet, el seu fill, jugava a prop d’ella. «Sort en tinc», va pensar en Tià.
—Tens raó… Sempre em fas dir el que no vull.
La Teodosia va somriure ensenyant les dents blanques. Es tombà i sortí cap al palmerar movent els plecs del vestit, virolat de flors grogues i vermelles, i les corbes dels malucs a ritme cadenciós, el mateix ritme amb què els ribots i els malls percudien la fusta, el ritme de les onades de l’oceà verd que batia darrere d’ells, aliè a les cabòries enderiades d’en Tià, al ritme del mor-ter de la Ximena. La Teodosia esvalotà els treballadors de la drassana, que van deixar caure les eines i s’hi van acostar per afalagar-la entre rialles.

—Mosques, deies, Tià? Si les mosques sou vosaltres, els homes! Fora, fora! —cridà la dona rient a cor què vols, fent com si se’ls espolsés.
—Torneu a la feina, collons! Negrots de merda, dropos!

Els treballadors es van girar i van veure en Tià dret a l’escambell de calafatejar, amenaçant-los amb l’aixa a la mà. Van obeir, somrient, no gaire impressionats. La Ximena, que havia vist el seu home gesticulant, cridant, aturà la morterada i aprofità la pausa per posar-se bé el mocador i espolsar les mosques que s’estivaven a prop d’en Tianet. El vent batia les palmes i aixecava de terra un núvol de pols que es barrejava amb la cla-ror del sol de mig matí, entelant el campament. En Tià va haver de tancar els ulls. La Ximena encara el mirava. El seu home per dia els nervis sovint, però mai no havia escridassat ningú com ho feia darrerament.

Des que en Manel havia agafat les febres, s’havia espatllat del tot i semblava permanentment fora d’ell mateix. «Això serà per sempre, Ximena», li havia dit la Teodosia, «els homes necessiten una excusa per carregar el mort a algú quan la vida es gira, i l’excusa som nosaltres». «No hi ha res que duri per sempre, Teodosia», li responia la Ximena sense fe, conscient que en el fons estava d’acord amb la vella. «Estàs rabiüda perquè en Manel té les febres i, si se’t mor, tururut!». Aleshores la Teodosia mirava d’agafar el primer que trobava a l’abast per llençar-li a sobre. «Ho veus? Estàs rabiüda!». «Sí que n’estic, però tinc raó: els homes s’espatllen quan la vida se’ls gira per culpa d’un sortilegi, i ja no tornen mai més a ser com abans…». La Teodosia havia remarcat la paraula sortilegi, havia endurit els pòmuls en dir-la, i havia fet un petit silenci just després, esperant-ne l’efecte en els ulls de la noia.

—Puta calor —va dir en Tià en veu alta mentre tornava a la feina.
Al cap d’uns instants, damunt del soroll cadenciós i net de les eines de calafatejar, s’anà imposant el ronc del motor d’un cotxe que s’apropava al campament.
«Es pailebot de Mallorca», desvariejà en Manel. «És estrany que entri a port a aquesta hora. Fa massa sol, massa calor, i en Lluís mai no entraria a sa badia a motor amb aquest garbí, és massa orgullós». El cotxe s’aturà a prop del caiuc en què treballava en Tià. «L’ha aturat! Ja ho sabia, i tant! A veure?». En Manel s’incorporà una mica i de seguida es va deixar caure damunt de l’hamaca. Somreia mentre mormolava:

—Lluà! Lluà! Deixa sa fulla i surt, collons, que en Llorenç entra a sa badia. Si no hi ets a l’hora et fotrà la cara nova. Cal descarregar ses taronjos!

Un home blanc vestit de caqui va baixar del jeep. Una corrua de criatures s’hi amuntegaren darrere, saltant i picant de mans. El xofer, negre, també vestit de caqui, amb ulleres fosques, es va quedar al cotxe sense treure les mans del volant. El blanc fumava. Després de posar tots dos peus a terra, va escombrar el campament d’en Manel i d’en Tià Berenguer amb la mirada, es va treure la cigarreta de la boca i la llençà a terra amb un cop de canell. Dos nens saltaren damunt de la burilla. El que l’havia aconseguit va sortir corrents aixecant-la amb la punta dels dits i mostrant-la com si hagués guanyat un trofeu. L’home blanc s’acostà a en Tià, que no havia aixecat els ulls del buc del caiuc. Calafatejava amb energia, conscient que era observat.

—Encara no heu acabat?
—I com vols que acabi, Llorenç? Mira com està el meu pare…
En Llorenç es tombà cap a en Manel, va veure que es movia a l’hamaca. «Lluà. El Cristina!», deia.
—Què fa?
—La febre no baixa. Són molts dies. —El so sord del mall i l’escarpa damunt de l’estopa omplia els silencis entre el fraseig de la conversa—. Fa hores que delira. La Teodosia diu…
—No em parlis de la negrota!
—La Teodosia diu que no és febre, que és…

En Llorenç va agafar en Tià pel coll de la camisa, xopa de suor. El noi va deixar caure les eines a terra, sense oferir resis-tència.
—Vine, Lluà! Vine! —va cridar molt fort en Manel, aferrat a les cordes de l’hamaca, amb el cap mig incorporat.
—Què baladreja aquest? —preguntà en Llorenç, sense deixar anar en Tià.
—Crida el passat.
—Ja parles com ells, Tià.
—Com qui?
—Com el coi de negres! Parleu com si tot fos una endevinalla. No-pots-par-lar-nor-mal-ca-ra-llot?

En Lluà va sortir de la barberia fins al portal d’es Call, amb la fulla d’afaitar a la mà, i va veure la figura esvelta i obsolescent del pailebot Cristina acostant-se a Cadaqués. Les veles balbes batien contra els dos pals mentre els mariners les arriaven. Davant d’en Lluà s’obria la badia blava, amb es Cucurucuc al fons, remoguda per la llargada encesa que feia tres dies que escabetxava cadenciosament el poble amb la pàtina llefiscosa de la humitat salada. Els vaixells, emproats a sud-est, saltaven les onades que s’abraonaven contra la riba des Poal.

—Es Cristina, em pensava que no arribaria a temps… —digué en Lluà en veu baixa, content. Immediatament, però, va escridassar els homes que eren al rastell—: Recony, però és que us penseu que puc deixar es clients a mitges? Vés-hi tu, Manel, si no tens feina, vés-hi o aquest cop farem marsu!
A la barberia d’en Lluà, situada als baixos que hi havia davant del casinet del carrer Major, mossèn Serafí reclamava la presència del barber:

—Lluà, cap de sardina, closca de tortuga buida, mal llamp se t’emporti a l’infern! Vols fer el favor de tornar, carallot? Si no acabes, tu sí que faràs «marsu» amb mi! O és que deixaries l’art a mig replegar? Doncs, jo sóc molt més important que…
—Ja sóc aquí, mossèn, ja hi sóc!

Uns quants homes van sortir del casinet amb ganes de gresca i van entrar a la barberia.
—Si el distraieu us excomunico! —tronà el mossèn aprofitant la caixa colossal de la corpòria, que cobria amb la sotana negra.
—Ja baixo jo! —va cridar en Manel removent-se a l’hamaca—. Li diré as nostromo que aquest cop sa feina la fem nosaltres, i que per tant també la cobrem nosaltres.
—I una merda! Sa feina és meua i jo vos la deixo fer mentre acabi amb es clients. Morts de gana, fills de puta! —va replicar en Lluà.
—Puta, dius? —rigué l’Ulisses, movent les mans fortes i amples, ple de joventut—. La puta la tindrem després de sa feina!
—Ix, què hi farem! —va exclamar en Lluà agafant el coll del mossèn.

En Manel va córrer rastell avall entre les parades del mercat. Va ensopegar amb els cistells d’una pagesa i anà per terra.
—Treu es cossis des mig, Miquela des collons!
—Sí, home, ara esperarem que passin ses majestats! —va fer la pagesa.

L’Ulisses i l’Evarist, que corrien darrere d’ell, es van aturar en sec i es van posar a riure, mentre el vell Melitó, que sortia de la pastisseria La Mallorquina de la Mercè Cabrissas amb un saquet de carquinyolis, es treia la boina i es fregava el cap en veure l’escena.
—Esbojarrats!

I demà el paradís.

En Manel s’alçà ajudat pels seus amics i tots tres van córrer cap a la platja des Portal. Es van treure les espardenyes, les van llençar a la banyera de la llanxeta i, mentre l’Ulisses posava els pals a la barca, l’Evarist i en Manel, agafats als escàlems, la van empentar cap al mar. Les onades llebetjades topaven contra el mirall de popa de la llanxa. Els tres joves van fer la maniobra de pressa, mentre les dones se’ls miraven del mercat estant.
—Pagesos! —cridà la Zoila de ca l’Esquitx de Portlligat.
—Meuca! —va respondre l’Ulisses mentre encaixava els rems a l’escàlem.
La Zoila es va aixecar les faldilles negres i va deixar veure la vora dels enagos blancs, tacats de fang, alhora que cridava «ja t’agradaria acostar-t’hi, gòbit fastigós!». Els tres nois, que no la sentien, la van mirar amb desig. Les dones del mercat reien a cor què vols.

—El senyor diu que us dóna tres dies per acabar la feina, que si no vindrà ell —va etzibar en Llorenç.
—A dir-me això, t’envia? —va respondre en Tià.
—Et sembla poca cosa?
—No em sembla res, Llorenç.
—Me’n vaig —digué el capatàs—. Li hauré de dir a don Alberto que…
—No em vinguis amb històries, Llorenç. El pare es posarà bo i podrem tirar la feina endavant. Mai no us hem fallat, i ara tampoc no ho farem.

En Llorenç va girar cua i se’n va allunyar sense dir-li adéu. La Teodosia guaitava l’escena des de l’altra banda del campament, a tocar dels tendals on vivien, amb una ampolla de rom a la mà. En Llorenç va anar cap a ella, s’aturà quan hi va ser a prop i la mirà fixament. La dona va fer un glop de l’ampolla, sense esquivar-li la mirada. El capatàs es disposava a reprendre la marxa quan la negra va escopir el rom i, clavant els ulls en l’encarregat de don Alberto, vessà la resta de rom per terra, fent cercles damunt de la pols.
—Boja, negra boja! —cridà el capatàs—. Arrenca, Pablo! —En Llorenç s’adonà que el front del xofer era xop. Tenia les mans aferrades al volant, immòbil—. Arrenca, t’he dit!
—Quan tornis, Llorenç, els malalts sereu vosaltres: tu, don Alberto i la doneta que li arriba de Barcelona! I tu també, xambó de merda, xofer xuclatitoles! —va cridar la Teodosia prou fort perquè la sentissin des de tot el campament.
—Per què ho fas, Teodosia? —li va preguntar en Tià, que s’hi havia acostat—. Això només ens pot dur problemes, i ja tenim prou maldecaps…
—No dormirà durant una setmana, i don Alberto tampoc. La setmana que ve els visitarà la vella Xangó, i don Alberto sabrà què ha de fer si no vol que tot se li giri.
—Teodosia…
—Ho mereixen! Què s’han pensat, venir d’aquesta manera, amenaçant, què s’han pensat?…