2 Flares 2 Flares ×

heroi Martí Gironell

Després de la publicació de les novel·les  El pont dels jueus, La venjança del bandoler, L’arqueòleg’  i ‘L’últim abat’ Gironell ha decidit canviar d’època històrica i editorial.
Ara es trasllada a la Catalunya del neòlitic amb una història que arrenca fa 5.000 anys al parc de la Draga de Banyoles.
Per documentar-se ha comptat amb el suport de especialistes com  Eudald Carbonell i Antoni Palomo, codirector del parc de la Draga de Banyoles.
Martí Gironell  destaca que  ‘El primer heroi (Edicions B) es una novel·la de detalls i  amb una clara intenció de trencar tòpics sobre la prehistòria.

L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Ediciones B us ofereix un tastet de la nova novel·la de Martí Gironell.

Capítol 1
L’altra vida
 primer heroiNo es podia ni imaginar el perill que l’amenaçava. Res al seu voltant li podia provocar aquesta sensació, al con­trari. Ynatsé s’anava despertant en una vall idíl·lica, oberta a tots els vents, on pasturaven i passejaven les bèsties. Es va aixecar i va anar a rentar-se la cara en un rierol que bai­xava a prop de la cova on havia passat la nit. Es va veure el rostre reflectit a l’aigua i no es va reconèixer. Va enfonsar les mans dins del riu i el contacte amb aquella fredor li va provo­car una esgarrifança de fred que li va recórrer tota l’espinada. Malgrat el contrast de temperatura que experimentava el seu cos, tenia encara els sentits una mica adormits, però es va posar en alerta de seguida quan va sentir darrere seu, entre els matolls, un soroll.

Va fer un bot, es va girar, va mirar a esquerra i a dreta i va veure unes branques que encara es movien. Va buscar amb la seva mirada esquerpa de caçador entre l’espessa vegetació i va veure que un cérvol jove havia passat saltironejant per aquell verger. Era l’audàcia dels joves que no són conscients dels pe­rills que els envolten i que poden acabar pagant molt cars, so­vint perdent la vida. Es va ajupir i va mirar de seguir-li la petja. «Podria ser un bon esmorzar», va pensar Ynatsé.

Tan sigil·losament com el seu pes i els branquillons que hi havia estesos per terra li ho permetien, Ynatsé es desplaçava de genollons. Amb els genolls doblegats suportant el pes del seu cos, i aguantant-se la respiració, procurava no perdre de vista aquell cervatell. L’animal es va aturar com si hagués notat que el seguien, va inspeccionar el terreny i, en no advertir cap perill a la vista, es va posar a rosegar i a mastegar tranquil·lament les fulles d’un arbre que li havia quedat a prop de la boca.

«Ara és la meva», va pensar Ynatsé. «M’hi acostaré, i com que està distret menjant em serà molt més fàcil abraonar-m’hi. Te la guàrdia abaixada. M’hi llançaré al coll, l’immobilitzaré i li clavaré tantes punyalades com em faci falta per reduir-lo.» Ynatsé ja visualitzava mentalment l’escena.

Es va posar a caminar de quatre grapes aixecant primer un braç i després l’altre; ara una cama i després l’altra. Ho feia amb la cautela dels grans felins, com la dels guepards, abans de sal­tar sobre la seva presa. Aliè al perill que l’assetjava, el cervatell menjava confiat donant l’esquena a Ynatsé, que ja salivava amb la idea d’assaborir la carn tendra d’aquell animal.

Era molt a prop. Era gairebé l’últim moviment que feia abans de posar-se dempeus i atacar el cervatell. Va avançar el braç dret, i encara no va tenir temps de moure l’esquerre que el terra es va enfonsar, va cedir, sota seu. Ynatsé va deixar anar un crit que va alertar i espantar el cervatell, que va fugir com un esperitat camps a través.

Mentre l’animal se li escapava, Ynatsé queia en picat, com una pedra al buit, fent-se uns quants cops contra les parets d’aquell forat per on s’estava precipitant.

La caiguda va ser dolorosa a causa d’unes estaques punxe­gudes que sobresortien de les parets i que li van esquinçar les pells que el cobrien. Va impactar amb el costellam contra el terra rocós del fons d’aquell sot, que va identificar de seguida. Era una trampa per a animals. Ho coneixia prou bé. Tapada i coberta amb vegetació a la superfície, plena d’estaques per fe­rir l’animal quan queia per l’interior del forat i un fons encati­fat de pedres tallades en punta i esmolades perquè, quan la bèstia piqués amb tot el seu pes contra el terra, se li clavessin i se li enfonsessin a la carn. Una trampa gairebé mortal per caçar animals de grans dimensions com les que els avantpassats del seu clan havien fet per caçar óssos i rinoceronts.

Hi havia una diferència, però, perquè aquella trampa no donava a cap cova o cavitat d’on sortissin homes armats per rematar l’animal que havia caigut malferit al parany, i després, un cop mort, se l’enduguessin per tallar-lo. «Com s’ho feien per treure l’animal del forat?», es va pre­guntar.

Mentre rumiava una possible resposta, Ynatsé va notar un líquid calent i salat que li baixava per la comissura dels llavis. Es va passar la llengua per la boca. Va tastar la seva pròpia sang i es va posar una mà al cap. Va poder comprovar que s’hi havia fet uns traus que sagnaven profusament. Es va palpar tot el cos adolorit i masegat i es va aixecar pell i carn viva esquinçada dels braços, de l’esquena i de les cames, fruit dels cops que s’havia fet contra les estaques de les parets. Va mirar enlaire per ins­peccionar l’altura des d’on havia caigut i, per la poca llum que venia de l’exterior, va intuir que era un forat llarg i prou ample. Malferit, com qualsevol animal que hagués caigut en aquella gruta, Ynatsé va girar sobre el seu eix i va tornar a mirar cap a dalt buscant l’aire, el cel i la llum del dia. Pensava. I no sabia com sortiria d’allà.

Primer va intentar d’enfilar-se pels troncs que hi havia cla­vats a les parets, però no podia; els primers als quals s’hauria pogut agafar eren molt amunt i no hi arribava. Després va pen­sar que seria millor esperar que els caçadors que havien parat la trampa s’hi acostessin a mirar si hi havia caigut algun animal. Mentrestant, però, confiava que potser algun animalot despis­tat hi caigués, així tindria alguna cosa per menjar. Es va fer de nit i no s’hi va apropar ningú, ni humà ni animal, tot i que sentia fresses i crits llunyans de diverses bèsties. Cucs i escara­bats van ser la base de la seva alimentació durant el temps que es va estar allà baix.
La Draga. Banyoles

No va ser fins al cap de tres llunes que, a mig matí, va sen­tir que el terra trontollava. Era una sensació estranya, perquè era una vibració que no­tava a través de les parets. El trontoll no venia de terra, no el notava sota els peus, sinó per sobre el seu cap. El soroll s’ana­va acostant. I aquell trontoll que cada vegada es feia més nítid venia acompanyat de crits. No eren crits d’animals, eren crits d’homes.

Els tenia molt a prop. Tens i nerviós, Ynatsé ja feia estona que havia fixat la vista en el forat que tenia damunt del cap, i no l’apartava per res del món. De cop es va fer fosc. I tot va anar molt de pressa. Al mateix temps que s’apagava el feix de llum del sol, un cos va caure pel forat. Era el cos d’una bèstia que remugava, rebufava, xisclava. Ynatsé sabia que, en només uns instants, aquell animal, que no tenia ni idea de què era, li cauria a sobre i l’esclafaria.
Com va poder, es va apartar i es va arraulir en un racó minúscul del fons del forat. Tot i els intents per apartar-se del camí de caiguda de l’animal, no va poder evitar que el toqués.
Aquella bèstia encara baixava lluitant con­tra les fletxes i les llances que li havien tirat, algunes de les quals duia clavades al cos. De retruc, Ynatsé va rebre els cops de les potes d’aquella bèstia que lluitava per agafar-se a l’aire contra allò desconegut que notava que el punxava —les estaques—, mentre no parava de xisclar i renillar. Uns crits que posaven la pell de gallina a Ynatsé. Va sentir que unes veus s’abocaven al forat. Semblaven ordres. Efectivament. En un tres i no res hi va haver una pluja de pedres, llances, fletxes i altres objectes punxants i contundents que tenien com a objectiu aquella bès­tia, que esperava indefensa i encaixada al fons de la trampa. Des del seu minúscul amagatall, Ynatsé es va posar els braços al cap en un intent d’evitar rebre l’impacte de tots aquells projectils. Sortosament, només el va tocar algun pedrot. Desgraciadament per a aquell animal, els caçadors tenien una molt bona punteria, i tots els impactes al cos i al cap, malgrat les seves dimensions considerables, van posar fi a la seva vida. No sense que abans es debatés desesperadament per mirar de desclavar-se aquelles punxes que se li havien enfonsat al cos i per lamentar-se amb uns xisclets agònics dels cops que rebia i de les ferides que li van acabar provocant la mort.

Ynatsé encara no sabia què era allò que tenia al davant, però, un cop es van haver acabat les fletxes i les llances, va allargar un braç per mirar de tocar alguna part d’aquell animal que li pogués revelar de què es tractava. Les puntes dels seus dits tremolosos van tocar una petita però robusta banya. Va conti­nuar amanyagant-lo i amb el palmell de la mà li va recórrer el cap, que tenia força ple de bonys, i va palpar una segona banya.

Va trobar que estava banyat en sang. Va tocar-li unes ore­lletes petites, i en aquell moment va tornar a sentir moviment des de dalt. Altre cop, es va apartar per amagar-se en aquell petit forat que l’havia protegit més del que es pensava. Va veure que llan­çaven unes cordes, a l’extrem de les quals hi havia unes ungles grans, com unes urpes que es van enganxar per sota i per sobre del cos de l’animal, com si fossin arpons però encorbats. Es van tensar les cordes des de dalt i van començar a aixecar el cos.

A mesura que l’hissaven va veure que es tractava d’un bou salvatge, però molt més gros dels que estava acostumat a veu­re i a caçar. Aquell tenia unes dimensions i un aspecte més pròxims als d’un hipopòtam que no pas als d’un porc senglar. Una de les ungles que l’estirava cap a l’exterior l’aixecava per  una petita prominència, com una mena de trompa amb la qual potser, pensava Ynatsé, aquella bèstia menjava fruites i herbes. Ara entenia aquell trontollar de la terra.
Aquell bou salvatge trotant era capaç de provocar el terrabastall que li havia semblat un principi de moviment de terres. Quan aquella bèstia ja era gairebé dalt de tot, una de les cordes es va trencar i l’animal va tornar a caure al fons de la trampa. De poc que no l’enxampa. Sentia olor de terra humida; de fet, no podia assegurar que no se n’hagués empassat una mica en caure. El pèl de la barba que gairebé li cobria tota la cara va impedir que quedés esgarrinxat amb les innombrables espines que li van esgalabrar les cames i els braços. Quan l’animal va arribar a baix, Ynatsé va intentar sortir pujant per les arrels dels arbres del voltant del sot que so-bresortien de les parets, però era impossible, perquè quan s’hi aferrava es vinclaven i cedien. Va relliscar i es va precipitar, anant a espetegar sobre la panxa de l’animalot, que encara era calent però que li semblava que era mort. Des de dalt van tor­nar a llançar, en un segon intent, les cordes perquè s’arrapessin al cos de la bèstia.
No les tenia totes, però es va deixar hissar juntament amb la presa i, en arribar al capdamunt, Ynatsé va veure la seva fi. Tan bon punt va treure el caparró pel forat es va trobar un grapat de puntes de llança que li van donar la benvinguda. L’esperava un grup d’homes que apuntaven a la boca del forat per on sortien ell i aquella fera. Va fer el gest de voler fugir corrents, però li van barrar el pas creuant davant seu dues llances que el van fer desistir de l’intent. El que sem­blava el cap de la colla va aixecar el garrot que duia, va deixar anar un parell de crits i es va mirar dos dels homes que estaven més a prop d’Ynatsé. Li van clavar dos cops secs a les cames que el van fer caure de genolls.

Un tercer cop, aquest al cap, el va deixar estabornit. L’angoixa el va despertar. Després de patir uns espasmes, va contraure un grup de músculs del cos mentre movia els braços i les cames. Tot seguit va fer un bot per posar-se dempeus. Es va palpar de dalt a baix. No estava masegat, no hi havia res que li fes mal i tampoc no tenia cap senyal d’haver estat lligat. Ynat­sé s’examinava i no s’ho podia creure.

Martí Gironell El primer heroi BanyolesTot el que acabava de veure i viure era tan real que sembla­va ben bé que ho hagués viscut, i un calfred li va recórrer l’es­pinada. Amb la mà dreta es va pinçar el coll i després es va gratar el cap. No era la primera vegada que es veia com el pro­tagonista d’una altra realitat mentre dormia.

Va passejar la vista per aquell habitacle que l’acollia i va reconèixer perfectament aquella estança rectangular i les parets bastides amb pilars de roure, entrelligats amb branques i fang. Va alçar la vista per assegurar-se que damunt del seu cap hi havia el teulat, la cobertura de canyís que tot just feia uns dies havia reparat amb l’ajuda d’una colla d’homes del poblat. Era casa seva.

Va sentir crits i rialles que venien de fora i va sortir al pas de la porta. Va apartar la pell que cobria l’entrada de la cabana i va poder veure com el poblat bullia d’activitat. Les criatures jugaven amb els gossos, un grup d’homes posava a assecar pei­xos que havien pescat a l’estany, ja que un parell de petites embarcacions havien acabat de tornar. Havien pescat barbs i tenques, una mena de carpes força grosses, amb unes escates grans i lluents, una sola aleta dorsal i dos parells de barbes petites a la boca. També havien atrapat ànecs, tortugues de rie-rol i musclos d’aigua dolça.
Es va voler acabar d’assegurar que el que veia era tot al seu lloc. Les cabanes eren a la part baixa del poblat, arran de l’estany, mentre que a la part més alta hi havia els graners rodons amb enllosats, les tanques per al bes­tiar, els fogars comunitaris i les fosses de residus. Va aixecar la vista cap amunt, on hi havia les coves, la llar dels seus avant­passats, i on hi trobaria el vell Baasi. L’havia d’anar a veure perquè el tragués de dubtes. S’encaminava decididament cap a la cova quan uns crits terribles el van posar en alerta.

Va mirar al seu voltant i de seguida va veure que un dels nens de la colla que jugava amb els gossos havia caigut estès a terra. S’hi va acostar corrents per si podia ajudar. Quan hi va arribar, va quedar garratibat pel que va veure. El nen patia convulsions, unes contraccions violentes que de manera involuntària li pro­vocaven unes batzegades irregulars, repetitives i incontrolables per tot el cos. Gemegava i no podia centrar la vista en ningú dels que, entre impotents i espantats, se’l miraven amb la boca ober­ta. Els moviments es van aturar un moment. Quan tothom es pensava que allò s’havia acabat, va tornar a engegar. Ara, però, els espasmes eren més violents i sostinguts. Aquest fet va coin­cidir amb un baveig abundant del nen. Una gran quantitat de saliva blanca i espessa li queia de la boca mentre ell es mossega­va la llengua. El grup de persones que l’envoltaven estaven ater­rides. Semblava ben bé que hi hagués algú o alguna cosa que hagués entrat dins el cos menut d’aquella criatura i la sacsegés sense miraments contra el terra.

—Portem-lo a la cova del vell Baasi! —va cridar Ynatsé—. Ell sabrà què cal fer. Ningú va respondre a la seva crida. La por havia paralitzat tothom: homes, dones i nens, que s’havien arremolinat al vol­tant d’aquella pobra criatura que semblava que d’un moment a l’altre defalliria i moriria. Davant de la passivitat dels seus veïns, Ynatsé es va ajupir per agafar l’infant just en el moment que les sotragades i la bromera que li vessava per la boca es van tornar a aturar. El nen, exhaust pel combat que havia mantingut per mirar de controlar el seu cos desfermat, va perdre la cons­ciència. Abans no tornessin les convulsions, Ynatsé es va llan­çar sobre el petit, se’l va carregar a collibè i, enmig de la sor­presa dels qui només miraven però no actuaven, va sortir corrent amb grans gambades cap a la sortida del poblat en di­recció al refugi del vell Baasi.

Va travessar la llengua estreta de terra que separava la El primer heroi Banyolesterra ferma del poblat, envoltat sempre per una quantitat d’aigua que no baixava mai de nivell. Va deixar enrere l’estacada, que juntament amb l’aigua era un element més per a la defensa del poble, i es va internar bosc endins, on tot just començava una densa roureda, amb un sotabosc de boix i arboç que li fueteja­va les cames. Les coves no eren gaire lluny del poblat, per això el vell Baasi s’hi havia volgut quedar quan la resta es va traslla­dar a les cabanes arran de l’estany.

A part de ser un savi, Baasi tenia molta traça a l’hora de trobar solucions o explicacions a fets i esdeveniments als quals ningú més en sabia donar, però també tenia la mà trencada en una pràctica que consistia a fer un petit forat al crani. N’havia après una mica per casualitat i, després, a còpia d’haver d’anar repetint l’operació —i, per tant, d’anar-la practicant—, s’havia convertit en un expert en aquella intervenció: era extraordina­ri, però no era l’única operació que dominava. Feia altres pe­tites accions directes sobre certes parts del cos danyades, amb la intenció d’eliminar-les en tot o en part i de procurar un alleujament del dolor i un benestar immediat. De vegades no­més consistien a practicar un drenatge o extreure cossos es­tranys o formacions perilloses, o tal vegada només a efectuar una adequada diagnosi.

Baasi, però, creia que amb aquella intervenció al crani podia guarir els mals de cap que tenallaven les vides dels homes del poblat. De vegades, un mal de cap que semblava que els havia de fer esclatar podia estar causat per un traumatisme, un cop que haguessin rebut anant a caçar o en algun atac enemic i que els provocava un petit vessament de sang intern. Baasi senzi­llament els feia una petita obertura al cap per descomprimir i calmar el dolor. Antigament, els seus avantpassats també feien servir aquella tècnica per mirar de treure un mal esperit o allu­nyar alguna presència que s’hagués introduït al cap o al cos de l’individu.

 

Vols llegir més?