‘Ulls de gel’, un thriller a la Cerdanya

Carolina Solé debuta amb una novel·la ambientada als Pirineus i més concretament a la Cerdanya.

La novel·la de Carolina Solé segueix la linea marcada per Dolores Redondo amb El guardià invisible.  Novel·les situades en pobles petits on la natura marca el ritme dels esdeveniments i amb dues protagonistes femenines amb un cert caràcter que han de tornar al poble de la seva infantesa.

Indrets com Bellver, Das, Santa Eugènia, Puigcerdà  apareixen a Ulls de gel (Columna/Planeta), tot i que la novel·la es desenvolupa en un poble real que Solé, de moment no vol revelar el seu nom.

Ulls de gel arrenca amb la mort de l’empresari  i terratinent Jaime Bernat a la seva finca. Tot apunta a un assassinat i són molts els possibles culpables.  La família Bernat compta amb molts enemics al poble però la principal sospitosa és Dana la veterinària de l’hípica.

Arran de les sospites per part del sergent J. B. Silva, Dana decideix trucar a la seva amida Kate Sales una jove advocada que viu a Barcelona i que fa anys que va decidir fugir del poble.  Tot i que en un inici Silva i Sales xocaran, estan condemnats a resoldre el cas plegats.

Com a  dada curiosa, la passió de Carolina Solé de l’obra de Lorenzo Silva, ha fet que el seu sergent agafi prestat el cognom de l’escriptor madrileny.  És l’homenatge que li ret al creador dels personatges de Bevilacqua i Chamorro.

Filla d’empresaris, Carolina Solé  va muntar el seu propi negoci per abandonar-lo finalment per dedicar-se a l’escriptura. Va estudiar a l’Ateneu Barcelonès i ara ha comprovat com el seu esforç s’ha vist compensat amb la publicació d’Ulls de gel.
Tot apunta a què es podria convertir en una trilogia.

1 COMENTARI

  1. Ho sento molt, però he llegit la ressenya editorial i de poc em caig de cul. Si la ressenya ja és un compendi de tòpics, què no ens depararà el text?

    Als que hem viscut la Cerdanya de 40 anys enrera, d’abans de barcelonitzar-se, de despoblar-se, de patir el boom immobiliari, i que encara es manté una mica entre els autòctons, ens causa un temor enorme que la trituradora cultural acabi amb el poc que queda.

    Potser m’equivoco, tant de bo.

Comments are closed.