Pixar acaba d’estrenar ‘Soul’, una de les propostes més adultes de les que ha presentat fins ara. Com és habitual, les propostes de Pixar solen comptar amb moltes capes de lectura, fet que les converteix en un producte apte per a tots els públics.

 

Amb ‘Soul’, dirigida per Peter Docter amb guió del mateix director i de Mike Jones, ens convida a gaudir de la vida i dels petits detalls. Segurament que durant la pandèmia hem tingut molt de temps per reflexionar i pensar en aquells detalls que el dia a dia no ens deixava veure amb claredat i es tornaven invisibles. Gaudir de la companyia d’amics i familiars, fer un cafè en una terrassa d’un bar o restaurant o poder fer un viatge han estat impossible durant certs moments de la pandèmia de la COVID-19 i precisament aquests detalls ens ha fet reflexionar sobre el que realment és important.

L’estrena de ‘Soul’, està protagonitzada per Joe Gardner, un professor de música d’institut que viu amb una obsessió, arribar a tocar amb la millor banda de jazz de Nova York. El seu somni li impedeix gaudir del dia a dia i fixar-se en els petits detalls que ens brinda la vida.
Quan finalment aconsegueix torcar amb la banda de jazz, pateix un accident que el portarà a un lloc de fantasia on les ànimes han d’adquirir la seva personalitat abans d’anar a la Terra.
‘Soul’ és un viatge a les emocions com ho era ‘Inside out’ però també un viatge als somnis, als nostres interessos o passions, però també a respondre a preguntes filosòfiques. Com ens agradaria ser recordats?, Què és realment el més important? Val la pena a apostar-ho tot a un únic objectiu i deixar de banda la resta?


En un instant de la pel·lícula, Dorothea, la líder i la saxofonista de The Dorothea Williams Quartet li explica una faula entre dos peixos que es troben a l’oceà, i que resultarà clau en la trama de la pel·lícula. La faula explica com un peix jove li pregunta al més vell, on està l’oceà. El peix més vell li contesta que ja es troba a l’oceà, però el peix jove insisteix i li respon: Això? Això és aigua i el que jo vull és l’oceà.

Aquesta conversa ens recorda molt a l’inici del discurs que va oferir l’escriptor nord-americà David Foster Wallace va oferir en la festa de promoció de Kenyon College a Ohio l’any 2005.

David Foster Wallace no va dirigir als joves estudiants un discurs ple de tòpics i vuit. L’escriptor va dirigir-se a un públic on els convidava a aprendre a pensar i sobretot al pensament crític. ”exercitar un cert control sobre què penses i sobre com ho penses i que cal ser prou conscients i estar prou alerta per triar a què pares atenció i triar de quina manera construeixes sentit a partir de l’experiència’.’

El text és breu, però ens convida a reflexionar a cada paraula i pàgina que va pronunciar David Foster Wallace. ‘L’aigua és això’ (Edicions del Periscopi) amb traducció e Ferran Ràfols, comença amb una paràbola protagonitzada per dos peixos.

”Hi havia dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu ”Bon dia, nois. Com està l’aigua?”. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: ”Què collons és l’aigua?”.

Sovint com afirmava David Foster Wallace, ”els fets més obvis i importants són els que més costen de veure i sobre les quals més ens costa parlar”.

Aquell missatge de David Foster Wallace traspua a “Soul” i ens convida que gaudim dels petits detalls i que les nostres obsessions o somnis no ens impedeixin gaudir del que realment és important.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here