Sortejem un exemplar d”Ombres en la nit’ signat per Ferran Torrent.

L’illa dels llibres gràcies a l’editorial Columna sorteja un exemplar d’Ombres en la nit signat per Ferran Torrent.

Situada a la València de 1947 just acabada la Segona Guerra Mundial, el protagonista d’Ombres en la nit  és en  Santiago Cortés, un gitano comunista nascut a Carcaixent i supervivent del camp de concentració de Dachau.
Cortés va lluitar al bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola i després va lluitar al costat de la Résistance francesa fins que va ser empresonat pels nazis.
Un thriller on no falten una galería de personatges interessant  formada entre d’altres per espies soviètics pertanyents al Komintern, supervivents dels camps de concentració i antics combatents republicans, membres del SIS britànic  que entre tots ens ofereixen un bon thriller embolcallat amb molt bons diàlegs.

Per poder participar heu de respondre a les següents preguntes:

 Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?
La venjança i l’odi  són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
 

Les respostes les podeu enviar a:  info@illadelsllibres.com amb el vostre nom i cognoms i telèfon de contacte.
Data límit: 24 de novembre.

24 COMENTARIS

  1. Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?

    Aquesta pregunta crec que es pot respondre amb una afirmació. Sí, seríem capaços de perdonar.
    Això significa que tenim la capacitat d’atorgar el perdó. La cosa estaria ara en el camp de la definició de perdó que no ens pertoca; sí des d’una vessant pràctica donaríem el perdó per l’oportunitat de recomençar.

    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
    No, en hi ha d’altres. La via estoica, per exemple. “Ni riure ni plorar, només comprendre” de Spinoza i l'”Homo homini lupus” de Plaute popularitzat per Hobbes.

  2. Es molt difícil perdonar, peró perdonaria si la meva concencia estigués neta i els culpables jutjats i comdemnats.
    La venjança i l’odi no es solució, viure, simplement, sí.

  3. Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?
    Si
    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
    No
    Les dues respostes me les ha donades la lectura de L’home a la recerca de sentit, de Victor Frankl.

  4. 1-Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?

    2-La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?

    1- Cap dels concursants podrà respondre aquesta pregunta perquè hi ha qüestions que només es poden respondre si les has viscudes, imaginar, en aquests casos és pura teoria, però ho intentaré. No som capaços de perdonar l’odi irracional, la vejació calculada, la humiliació, el sofriment i l’assassinat dels éssers estimats, com es va donar en els camps de concentració. És impossible perquè ataca l’essència del ésser humà.

    2-No són les úniques vies, hi ha el suicidi i la sublimació artística, ja sigui la literatura, la pintura, la música…deu ser l’única manera de canalitzar-ho i seguir viu.

    salutacions!

  5. Paqui Morales

    Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?

    Perdonar realment crec que no. Moltes vegades diguem que perdonem però no oblidem; això per a mi, també equival a no perdonar, per tant, considere que quan et trobes patint en un lloc com és un camp de concentració perdonar és molt difícil perquè no crec que realment siga una cosa que pugues oblidar o esborrar de la teua ment i sobretot, del teu cor, dels teus sentiments

    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?

    La venjança i l’odi no crec que puguem considerar-les com a vies d’escapament; més aviat són camins amb punxes perquè únicament , si les triem el que aconseguim és fer-nos més mal perquè el que hem patit al camp de concentració estarà contínuament present. L’odi per a mi, en aquests casos, és com estar encara en el camp de concentració però amb una diferència important i interessant per a tenir-la en compte: som nosaltres mateixos els que ens convertim en presoners.
    Dit això, lògicament crec que el que ens queda, si no volem continuar sofrint, és intentar pair el que ens ha passat, digerir-ho, donar-li el valor que té (que no és poc) i tirar endavant. Aquesta pense que sí que és una VIA D’ESCAPAMENT útil per a nosaltres mateixa davant un patiment d’aquestes característiques.

  6. Fina Soto Saldana.
    Resposta a primera pregunta:
    Mai podria perdonar, pero millor oblidar, o procurar viure el mes felic possible, perque sino mai viuria tranquila.
    Resposta segona pregunta:
    No crec que cap de les dues sigui bona, sobretot perque no podriem esborrar el passat per molt que ens vengessim.

  7. Jordi Acien
    Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?
    Jo crec que no podria perdonar.

    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
    Crec que la venjança seria una bona forma d’intentar pair tot el mal que ens hagues fet el estar empresonats i maltractats.

  8. Montse Farrés
    La resposta a la primera pregunta = Després de tots els reculls de testimonis que ens han arribat, un ho hauria de viure en pròpia pell per a saber-ho.

    En quant a la segona = El que crec és que son les dos úniques opcions que poden ajudar a mantenir-te viu i sencer (si és possible) en una situació tan horrorosa, provocada per altres sers humans.

  9. Manel Toda
    Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?
    Perdonar? perdonar en aquest cas, seria sinònim de netejar la consciència del botxí.

    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
    Tant de bo no ho fossin, però, són una via d’escapament per aquells que ho pateixen.

  10. Esperança Sust
    Personalment si jo haguès estat en un camp de concentració, a part bde haver-me deixat molt tocada, no crec ni que puguès perdonar i molt menysoblidar.

  11. Jordi Bruguera
    Vull pensar que sí, que sí seria capaç de perdonar. La meva resposta ve marcada per la educació rebuda i per allò que penso a priori que hauria de ser. L’odi no porta enlloc. Ara bé, també crec que és difícil de saber. Només algú que hagi viscut aquesta mala experiència pot respondre amb coneixement de causa sobre aquest plantejament. És evident que viure i sobreviure un camp de concentració marca a foc per a tota la vida (Primo Levi ho explica molt bé en la seva obra) i que, per tant, la venjança i l’odi són respostes possibles que sempre estan a mà dels supervivents.

  12. Ferran Grau
    Respostes:
    -El perdó és la única manera de poder tirar endavant. És la única manera d’aixecar el cap i d’obrir els ulls. És la única manera de seguir. Ara bé, perdó no és el mateix que oblit. Cal recordar i cal explicar que va passar durant bona part del segle XX a la mateixa Europa (i no sols en el context de la Segona Guerra Mundial) en la qual vivim –curiosament, no fa tants anys- perquè una situació com aquella no es torni a repetir a la història de la humanitat. Cal perdonar: per perdonar als que t’han fet mal i en definitiva, també, per perdonar-se a un mateix.

    -La venjança i l’odi sols duen més venjança i més odi. Conseqüentment, no són vies d’escapament ni molt menys de redempció, sinó un autèntic cul-de-sac. Dos termes que fan més mal, si es pot, del mal que ja s’ha fet. Per tant, un contundent NO.

  13. Josep Bonnín
    Per a perdonar una situació així cal un procés intern que no tothom és capaç de fer. Ha de renéixer internament un sentiment que ens dicti que l’esperança ens porti a treballar per a què aquesta ignominiosa situació, no torni afectar de cap de les maneres a cap altre ésser humà. Crec que amb el temps, pot arribar el perdó, però mai l’oblit.

    Crec, que la venjança i l’odi són un sentiments que ens porten a un atzucac. N’hi ha d’altres que són molt més alliberadors i que ens portaran a esser capaços d’emprendre un camí molt més creatiu i constructiu. La venjança i l’odi creen una espiral tòxica que acaba per engolir-nos a nosaltres mateixos i ens fa acabar en una obsessió que amb el temps acabarà emmalaltint-nos.

  14. Ana María Rayas
    Perdonar no sempre és fàcil, sobretot quan es tracta d’un assumpte de
    tal gravetat. Encara que es tinga voluntat de fer-ho, és normal que
    quede una ombra del dolor i sofriment infligit. No sé si és possible
    aconseguir-ho, però intentar perdonar és un començament.
    La venjança i l’odi són unes possibles sortides. No les úniques, però
    sí de les pitjors, perquè és un sentiment que danya a tots.

  15. (Ramona)
    1.- Crec que no seria capaç de perdonar.
    2.- Suposo que el desig de venjança hi ajuda molt.

  16. Xavier V. Inglada
    No, evidentment no perdonaria, no es tracta de perdonar sinó d’acceptar, acceptar què va passar, acceptar per què va passar i procurar si es pot, entendre que va ser un greu error de la humanitat, un nou fracàs, una nova victòria de la ignorància, el dogmatisme, el fanatisme. Només amb una declaració així per part dels meus captors en tindria prou.

    Per tant, la via d’escapament al meu parer seria que l’enemig reconegués que si bé guanyà al camp de batalla, perdé en el camp de la raó.

  17. Marta Compte

    Seriem capaços de perdonar si haguéssim estat empresonats en un camp de concentració?
    Oblidar, amb el temps som capaços d’oblidar coses, posant-hi bons records al damunt. Però la ferida es torna a obrir quan una situació ens ho recorda. La solució està en mirar endavant sempre.

    La venjança i l’odi són les úniques vies d’escapament en aquests casos?
    La venjança i l’odi només fan que el nostre cor s’amargui. No, jo crec que no són bones vies d’escapament.

    Que no ens hagim de trobar mai en una situació com aquesta.

  18. Tinc un familiar molt proper que no en un camp, però sí que va passar 16 anys en una presó franquista , en els de la pitjor repressió i en va dir una cosa “Puc intentar oblidar però perdona-los tot el mal físic i mental que m’han fet és impossible”.
    Per a ell, condemnat a mort, l’única via d’escapament va ser estudiar, una vegada commutada la pena de mort per presó perpetua.

  19. No, no perdonaria mai, i a més havent vist el que passa als camps de concentració.

    I si, en aquest cas en concret, al menys per mi l’odi de ben segur em portaria a la venjança, una venjança que el que em donaria seria tranqulitat.

  20. El perdó és un concepte que ens fet creure com natural, quan no és més que un invent de la religió. A més no crec que molts nazis l’hagen demanat. Per què, dons, rega-lar-lo?

    Tampoc no crec amb la venjança i l’odi perpetu. Només enverinà a qui ho sent.

    Lluïsa Lozano

  21. Amb el cap: el perdó és l’única manera de no fer-nos mal a nosaltres mateixos.
    Amb el cor: no puc alliberar-me de l’odi.

Comments are closed.