L’autora de la novel·la ‘Entre tonos de gris’ publica la ‘Lágrimas en el mar’ una història de refugiats en plena Segona Guerra Mundial protagonitzada per quatre joves.
Entrevista i fotografies Jordi Milian
Ruta Sepetys narra la història del vaixell alemany Wilhem Gustloff que va ser enfonsat durant la Segona Guerra Mundial, per un torpede rus, provocant la mort de 10.000 persones. Es tracta de la tragèdia marítima més gran de la història, però l’oblit ha fet que gairebé ningú conegui el que va succeir.
Ara Ruta Sepetys publica la novel·la ‘Lágrimas en el mar’ (Maeva) on vol donar, una vegada més, veu als oblidats com ja ha fet en anteriors novel·les com ‘Entre tonos de gris’.
El Wilhelm Gustloff va ser construït com un creuer de plaer però des de l’any 1939 va ser reconvertit en un buc hospital per traslladar als soldats ferits.
La història assegura que en aquest buc es va repatriar d’Espanya a la coneguda Legió Cóndor. Una de les darreres missions del Wilhelm Gustloff va ser l’anomenada Operació Anníbal amb l’objectiu de traslladar a soldats i civils a alemanys a les ciutats de Kiel i Flensburg. Molts dels refugiats que pujaven al vaixell creien que tenien la darrera oportunitat de salvar-se d’un terrible destí, però el 30 de gener de 1945 un submarí soviètic va enfonsar amb un torpede el vaixell provocant una de les grans tragèdies marítimes de la història provocant al voltant de 10.000 morts i amb molt pocs supervivents.
En plena guerra, l’Alemanya de Hitler no li interessava fer saber a l’opinió pública que un vaixell alemany havia estat enfonsat per l’enemic.
A ‘Lágrimas en el mar’ torna a donar veu als oblidats i a històries desconegudes o oblidades.
Tenia moltes ganes de tornar a l’època de la Segona Guerra Mundial. Quan treballava en la meva segona novel·la ‘El color de los sueños’ i ja estava capficada en aquesta novel·la i per tant era una història fa molts anys que s’està gestant
Quan rescata de l’oblit determinades històries, ho fa com si fos una arqueòloga o com un detectiu?
És curiós perquè no és la primera vegada que m’ho diuen. La veritat és que mai em vaig plantejar guanyar-me aquest títol. Mai vaig pensar que les úniques històries que m’interessin fossin les desconegudes però és un fet que al final ha passat. Simplement vaig pensar en històries
Fins i tot ha descobert certes històries a través de la seva família.
Així és i crec que precisament són aquestes històries les que més capacitat tenen de sorprendre’ns i quan va venir la cosina del meu pare i em va explicar que va haver-hi un naufragi on van morir més persones que en el Titànic, no la vaig creure. Llavors vaig preguntar-me en els mecanismes on la història es conserva i es recorda i que fa que un succés concret romangui en la nostra consciència i un altre no.
Ara narra la història del vaixell Wilhem Gustloff que va ser creat com a creuer de luxe pels alemanys i va acabar convertit en un vaixell dedicat a transportar soldats i refugiats. La historia dels refugiats torna a repetir-se a Europa.
Per desgràcia és així i a mi m’interessava especialment explicar la història dels nens refugiats, perquè el meu pare va ser un refugiat i moltes de les coses que apareixen en el llibre les va experimentar. Mai em va passar pel cap que quan el llibre es publiqués estaríem davant d’una crisi real de refugiats.
Com veu la situació dels refugiats a Europa?
Als Estats Units em dóna la sensació que hi ha moltes famílies que no tenen l’experiència recent del que és ser un refugiat o que el teu país pateixi una ocupació. Després els mitjans de comunicació han convertit als refugiats en una cosa terrorífica utilitzant paraules com a invasió i llavors em pregunto en com han patit tots aquests nens refugiats. El meu pare fa 67 anys va ser un d’aquests nens.
Coneixem la història a través de la mirada de quatre joves diferents, com la Joana, una jove infermera lituana, Emilia una filla d’un matemàtic polonès, Florian de Prússia i Alfred, un jove alemany, però que les seves vides s’entrecreuen i queden connectats per la història del vaixell.
Durant el meu procés de documentació vaig parlar amb gent de molts països i em vaig adonar que encara que tots havien experimentat el mateix naufragi, cap tenia la mateixa visió del succés, ni dels esdeveniments que van precedir. Triar a quatre joves protagonistes era donar veu a aquestes diferents perspectives.
Només a través de la mirada d’Alfred, coneixem la història del Gustloff.
Necessitava un personatge que fos els ulls i l’oïda a bord del vaixell per entendre el que succeïa en el vaixell abans i després de la tragèdia.
Com a molts joves de l’època buscaven un futur millor i creien que embarcar en el Wilhelm Gustloff seria la solució a la seva situació.
Per descomptat hi havia molta gent que estava convençuda que embarcar en aquest vaixell era l’única opció que tenien per sobreviure.
Alguns pensaven que era una oportunitat per reinventar-se i ser capaços de començar una nova vida.
Altres sí que van poder salvar la seva vida Em semblava increïble que la cosina del meu pare al final no aconseguís pujar al vaixell però des de la publicació de la novel·la s’ha posat moltíssima gent en contacte amb mi per explicar-me que ells també anaven a pujar al vaixell però per diversos motius no van poder.
Un submarí soviètic va acabar amb els somnis de refugiats.
Quan el vaixell va sortir del port l’estaven sobrevolant diversos avions soviètics i tenien molta por de ser bombardejats. En un principi el vaixell havia d’acompanyar-lo diversos vaixells d’artilleria però per motius que es desconeixen no va ser així. Segons sembla, el submarí soviètic l’estava seguint des del principi.
Els primers a silenciar la història van ser els alemanys.
Després del naufragi, a Hitler no li interessava que es conegués aquesta tragèdia pel nombre de nens que havien mort i després de la guerra els mateixos alemanys se sentien incòmodes davant la idea de posicionar-se com a víctimes després de tot el que havia passat durant la Segona Guerra Mundial.
La situació era complicada per a molts refugiats com explica una de les protagonistes de la novel·la que comenta que Polònia estava al mig i molts acabaven als camps de concentració nazis o bé als gulags soviètics.
Imagina’t haver de triar entre aquestes dues destinacions i a més hi ha un moment en la novel·la on es comenta que caure en mans de Stalin o Hitler era no arribar a un final feliç possible.
Amb aquesta novel·la tanca el cercle iniciat amb Entre tonos de gris?
Així és i sense voler fer espòilers aquells lectors que encara no hagin llegit el llibre direm que la meva primera novel·la ‘Entre tonos de gris’ trobaran alguna resposta és que deixava a l’aire.
En alguns païssos les seves novel·les són considerades com a novel·la juvenil o adulta.
Els editors són els qui coneixen millor que ningú el mercat on publiquen els seus llibres. Quan vinc a Espanya on l’editorial els classifica per a un públic adult em trobo amb moltíssims lectors joves i després passa també per exemple que les novel·les les llegeixen els professors que després les recomanen als seus alumnes.
Ja fa cinc anys del seu debut després de deixar la feina com a representant musical per dedicar-se escriure.
Escriure no només s’ha convertit en la meva vocació i és una cosa que em surt del cor i no tinc la sensació que la meva contribució al món podrà ser més rellevant des d’aquesta posició, així que de moment, no crec que torni al món de la música.
Escolta música quan escriu?
La veritat és que no puc escoltar música mentre escric perquè després de passar-me vint-i-dos anys treballant en la indústria de la música, quan sento una cançó no puc evitar analitzar-la i començo amb la melodia, la percussió la línia del baix i és impossible concentrar-me. Però si penso la història o la trama escoltant música. Quan surto a passejar escolto música i llavors en el meu cap es van formant els personatges, es va construint la història com si estigués veient una escena d’una pel·lícula.
Quin tipus de música li suggereix ‘Lágrimas en el mar’?
Recomanaria música de piano per suggerir un cert recolliment que és la música que crec que més li va aquesta novel·la.
Ja té pensada la quarta novel·la?
La meva pròxima novel·la tractarà un període que molts americans desconeixen i estarà ambientada l’any 1958 a Madrid durant la dictadura franquista.
