Nou article d’opinió del periodista i escriptor Raúl Montilla
Setmanes enrere vaig presentar juntament amb l’editora Blanca Rosa (Roca Editorial), al Tecla Sala de L’Hospitalet, el llibre del tertulià i politòleg gallec Antón Losada que tracta sobre la figura de Mariano Rajoy. No s’espantin pas, el llibre té mèrit per com desgrana la caricatura del personatge sense caure en els tòpics, al contrari. Ben escrit i amb un humor fi. La presentació va tenir lloc a una sala molt acollidora just al costat d’una biblioteca central de L’Hospitalet impressionant (ja ens agradaria tenir quelcom així a Vallirana).
El públic entregat però… entre tota la gent, allà hi era ell: un senyor amb bigoti, cabell curt —tallat a l’estil d’un raspall d’escombra— que va escoltar la primera part de la intervenció (diàleg Blanca Rosa-Antón Losada-servidor) amb els braços plegats i que va ser un dels primers a parlar quan el micròfon es va passar al públic.
—No em compraré el llibre perquè tot el que s’ha dit aquí ja ho sabia. No han explicat res de nou —va disparar.
Era ell: el torracollons.
Mesos enrere, quan vaig presentar la meva novel·la ‘El último invierno’ a la biblioteca de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, encara la recordo algunes nits: una dona heptagenària, amb gest decebedor, que no havia parat d’observar-me des que havia entrat a la sala. Diàleg amb l’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, i amb el divulgador cultural Xavier Borrell. Moment d’intervenció dels assistents.
—A mi m’ha agradat molt el llibre — va dir la senyora. «Bé!», vaig pensar—. El que no m’ha agradat gens i no m’agrada és l’autor —Caram!—. Sincerament, m’esperava una altra cosa i no el que tinc davant.
PATAPAM. Potser textualment no va ser ben bé el que va dir, però, va ser quelcom de similar. Per sortir de dubtes es pot escoltar el podcast de la presentació… Sí, sí, perquè s’estava gravant un programa de ràdio. Anem bé, oi? A banda que aquesta intervenció només va ser la punta de l’iceberg. Durant deu minuts la senyora va repetir que jo no li agradava, encara que sí la meva novel·la, però que jo… Només vaig poder contestar una cosa, que a mi hi havia llibres que m’encantaven però que els seus autors em semblaven uns autèntics torracollons.
Un bon amic, ja fa anys, em va dir que si volia vendre llibres el que havia de ser era això, un autor torracollons, i em va donar fins i tot un consell:
—En la propera presentació —llavors estava amb ‘La ciudad de las tormentas’, que va ser finalista en un premi de novel·la curta— entra a la sala i insulta algú del públic.
No ho vaig fer. Però sí, li haig de reconèixer que d’autors d’aquesta mena també n’hi ha.
Porto uns 17 anys exercint de periodista, una professió on abunda la vanitat i l’egocentrisme. Qui digui que no mentirà, igual com qui digui que l’objectivitat existeix (el que hi ha o no hi ha és honestedat). Sovint, he vist com aquestes dosis de vanitat i d’egocentrisme es multipliquen al món cultural per l’infinit i més enllà.
La vanitat i l’egocentrisme… Són com el vi, encara que n’hi hagi molt, en les dosis adequades és bo per a la salut (com la xocolata o, fins i tot, la cervesa). A l’hora de les presentacions, a les meves, personalment em poso molt nerviós inicialment. Mentre es desenvolupen i s’acaben són un xut de pura energia.
Tens contacte directe amb persones que van a llegir-te o que t’han llegit, que han gastat el seu temps (que en la societat actual no sobra) i les seves ganes (tampoc n’hi ha grans excedents) per anar a un acte on hi ets tu. I algunes d’aquestes persones hi han anat i s’hi han quedat fins al final encara que el llibre no els hagi agradat gens; o encara que l’autor els hagi semblat un autèntic imbècil.
Això és brutal. Perquè això és combustible quan, en el meu cas, no t’enfrontes pas al full en blanc (en això mai he tingut problemes), sinó a la por de si ho estàs fent bé o malament. La vanitat i l’egolatria són motors, són poderoses, encara que en ocasions ens facin una mica imbècils.
