Analitzem ‘La casa de la frontera’ de Rafael Vallbona, Premi BBVA Sant Joan 2017.
Sense l’amor cap a un territori, en aquest cas La Cerdanya, que ja ha donat a en Rafael Vallbona material per altres novel·les: La comuna de Puigcerdà i Forasters- i sense la curiositat que l’empeny a descobrir qui eren els bascos que van fer tastar una porrusalda reconstituent a l’avi Ricard l’any ’38, com la que li ofereixen a l’autor després d’una pedalada esgotadora, no hauríem conegut La casa de la frontera, premi BBVA Sant Joan.(Ed 62).
La Història és interpretació i la Història ens explica històries.
Jo sóc partidari que es fa més entenedora, si expliques la Història en majúscules, els grans fets, aquells que passen als annals de la Història, si ho fas a través de personatges en minúscules. S’entén millor. I això és el que ha fet en Rafael a partir d’una família de la Cerdanya, els Grau, que al llarg de cinc generacions viuen en una casa-cafè-hostal-botiga a la frontera. I a través de la seva història- i del seu punt de vista i el seu tarannà marcat pel territori- descobrim la nostra, d’Història. T’adones d’un fet que és obvi però que sovint no hi parem atenció: que mentre vius la teva vida, la teva història, paral·lelament s’escriuen capítols transcendents, històrics que poden marcar més o menys la teva, la nostra, de vida. Guerres i conflictes que han dividit països i famílies.
La gent de muntanya són una mina d’històries on la frontera entra la realitat i el mite s’esvaeix en el temps i la boira, com la traça que separa Espanya de França a tocar de casa de la frontera. I això els fa més rics, més vitals. I el risc els ha fet més nobles.
Escriu en Rafael” La història és un llegat que passa de mans en mans. De nosaltres depèn la interpretació, la comprensió i fins i tot, la manipulació dels fets succeïts durant l’existència de la nostra gent. Així esdevenim tan responsables del nostre passat familiar com la d’avui amb què construïm el demà. I d’aquesta manera es va fent la cadena del temps, de la qual en som una baula.
La casa de la frontera és un establiment situat al barri de la duana de Puigcerdà, al bell mig de la ratlla amb França. El dia de la jubilació la Carme repassa la vida de la seva família i recorda sense nostàlgies la història d’aquesta casa fronterera. Un lloc de pas, on s’hi han encreuat molts destins –aventurers, fugitius o exiliats- i ha estat testimoni d’alguns dels episodis més rellevants que han transformat la Cerdanya i tot el país des de finals del segle XIX fins ara: des de l’última carlinada, la Setmana Tràgica fins a la Guerra Civil, la misèria de la postguerra, l’auge del turisme o la perforació del túnel del Cadí.
Costa d’entendre que hi hagi famílies que trenquin aquesta cadena. No voler deixar rastre és fugir de la mirada de la humanitat, cessar per evitar el judici inevitable. Enganyar per conquerir l’autoengany com a única veritat.”
En aquest territori,- la ratlla, la frontera, on se situa la casa, la família – no hi ha històries impossibles, una altra cosa és que la gent no se les cregui o les emfatitzi fins a límits increïbles que ho acaben desvirtuant tot.Vallbona però troba un punt de vista excepcional i allunyat del centralisme al qual estem acostumats quan s’aborden aquestes històries. Una mirada senzilla i honesta per poder pintar aquest mural viu, vibrant i il·lustratiu del que és la nostra història.
El dia de la seva jubilació, la Carme, erigida en portaveu de les cinc generacions, fa inventari del que ha passat per aquell establiment, un lloc de pas fóra del comú. I en definitiva, el que hi ha passat és la vida. I malgrat ser testimoni de moltes vides trencades, la Carme ha entès i així ho recull Vallbona que la pèrdua dels somnis no ha estat la pèrdua de la vida, al contrari.
El que ens mostra l’autor amb La casa de la frontera és que ha estat un teatre de l’existència humana i els qui l’han habitada n’han estat els privilegiats tramoistes. I amb aquesta novel·la ens convida a ser espectadors d’una història que és la nostra i ens agafa de bracet perquè transitem, sense por, per la frontera entre la realitat i la ficció per descobrir que, tal com ell escriu: “la veritat és ficció i que les cases on vivim la seva reconstrucció.”
Martí Gironell
setembre 2017
