L’opinió de Care Santos: El dia que vaig cantar La gavina a un premi Nobel

Care Santos  foto Joan Cortadellas HuguetFa més de vint anys vaig conèixer el primer premi Nobel de la meva vida. Es deia —es diu— Akinwande Oluwole Soyinka, més conegut pel seu nom de ploma: Wole Soyinka. Nascut a Nigèria, novel·lista, dramaturg i poeta en llengua anglesa, és també director de cinema. La seva obra, molt poc traduïda tant al castellà com al català, és plena de crítica social barrejada amb sentit de l’humor. Un sentit de l’humor que els governants del seu país mai no compartien i que el va portar a la presó l’any 1967.
El 1970 va començar a fer teatre de denúncia social. El 1986 li van donar el premi de l’Acadèmia sueca, que per primer cop guanyava un africà. Tot plegat impressionava molt, sí, però a mi llavors m’impressionava més la seva alçada, la seva tofa de cabells grisos, la seva veu greu. I aquell posat seriós, com de cerimònia.

El vaig conèixer en un forum organitzat pel govern espanyol, que reunia durant tres setmanes escriptors molt joves amb d’altres de molt veterans. No cal dir que jo formava part dels primers i ell dels segons. Una de les coses que havíem de fer en aquestes jornades era llegir obra pròpia. Tota la meva obra literària de llavors, molt primerenca, estava en català. Vaig llegir-ne algun fragment i vaig traduïr-ne molts d’altres perquè m’entenguessin els participants, tots castellanoparlants amb l’única excepció de Manuel Baixauli, que llavors era tan jovenet com jo.

Un dia, durant una de les recepcions amb què érem obsequiats pels ajuntaments locals —tot plegat passava en un poblet petit de la província de Màlaga, de nom Mollina—, se’m va acostar Wole Soyinka i em va preguntar si el català era la meva llengua.
Vaig fer que sí.
  —Li faria res cantar-me una cançó en català? —va demanar-me.
Vaig repassar el repertori disponible, que inclou una mica de tot, de cançons de bressol a cuplets, i vaig decidir-me per una havanera. Vaig pensar que li agradaria conèixer la relació de Catalunya amb Cuba, l’origen d’aquestes cançons plenes de nostàlgia i com la tradició les ha anat convertint en una celebració molt nostra. Li vaig explicar on havia d’anar si volia escoltar-ne de ben cantades, vaig fer-li cinc cèntims del sentit de la lletra, el vaig advertir que la música no és el meu fort i tot seguit vaig cantar-li La gavina, la meva havanera preferida.

No crec que mai ningú hagi escoltat una havanera amb un posat més seriós que el del premi Nobel Wole Soyinka aquell matí de febrer de 1993. En acabat va dir «Thank you very much», va fer una petita reverència i em va prometre que, si podia, aniria a Calella de Palafrugell a escoltar havaneres com i on toca.

No sé si ho ha fet. Si algú l’ha vist per allà, sisplau, que m’ho digui.

 

Care Santos és escriptora i autora entre d’altres novel·les de ‘Desig de xocolata’, ‘Habitacions tancades’ i ‘Diamant blau’.