Quan em vaig assabentar que havien donat el Premi Ramon Llull al Víctor Amela vaig tenir sentiments contradictoris. Per una banda em vaig alegrar per ell. El conec una mica, és un paio proper que em cau bé i a més un molt bon periodista. Però, per una altra banda, el fet em va grinyolar una mica. Vaig pensar que es tornava a premiar un personatge conegut per vendre llibres a dojo, gràcies al cognom i no pas al contingut literari del llibre.
Tot i així, vaig adquirir un exemplar i el vaig començar a llegir.
A la primera pàgina del primer capítol em va semblar trobar un anacronisme: apareix un material —goma—, que no existia a l’Europa de 1841. Per aquesta causa, com a lector (i com a escriptor amb certa dosi d’enveja, siguem honestos), vaig caure en la crítica destructiva. Els diàlegs els trobava fluixos, no em creia els personatges, la coberta era carrinclona… tot era negatiu. Quan caiem en aquest estat d’obcecació, podem trobar abominable fins i tot Jack London. A les tres persones que em van preguntar pel llibre els vaig respondre que era un budell.
Malgrat ser ateu, vaig tancar el llibre posant Déu com a testimoni que mai més tornaria a obrir-lo. En tal cas, m’hauria equivocat i hauria estat extremadament injust.
Quan arriben les vacances, aprofito per llegir el que em dóna la republicana gana. Vaig agafar uns quans llibres per endur-me’ls a la França profunda i vaig veure que LA FILLA DEL CAPITÀ GROC em feia l’ullet.
—Dóna’m una oportunitat o podreix-te al l’infern, espècie de sac de fems! —em deia la noieta rossa de la coberta.
Després de dubtar, vaig posar-lo a la maleta. I, dins d’una casa pairal mentre a fora plovia, el vaig tornar a obrir.
En aquell moment jo estava lliure de punyetes i collonades. Ja ni recordava premis Llull, ni contres de “La Vanguardia”, ni tertúlies televisives. Em vaig trobar, sense distraccions ni prejudicis, amb la història apassionant d’un guerriller carlí del Maestrat, durant la primera meitat del segle XIX.
És possible que la novel·la costi un pèl al principi, no vull buscar la raó perquè em podria equivocar i ja m’he equivocat prou amb aquest llibre. Paga força la pena continuar llegint, perquè és una molt bona història que va millorant a mida que ens endinsem més en les muntanyes d’aquella terra, tan desconeguda per la majoria dels catalans.
La feina d’investigació que ha fet en Víctor Amela és molt minuciosa, m’agafen agulletes als ulls només de pensar en la quantitat de documentació que ha hagut de consultar. “Lògic, és periodista i això forma part de la seva feina”, podem pensar. Cert, però és que en Víctor també ha demostrat tenir una rotunda capacitat per escriure ficció. Un excel·lent còctel.
El narrador ha estat encertat amb el llenguatge dels personatges, que parlen amb la variant dialectal de la zona on està ambientada la història. Això al principi pot costar un petit esforç al lector, però de seguida s’hi acostuma.
El resultat és que LA FILLA DEL CAPITÀ GROC és una molt bona novel·la que fa que el lector tingui unes sobtades ganes d’agafar el cotxe i dirigir-se cap a les terres del Nord de Castelló, el Matarranya aragonès i la Terra Alta de Catalunya. Qualsevol que llegeixi el llibre voldrà caminar per Morella, Forcall, Orta, Cretes, Arnes, els Ports de Besseit… Resulta més que interessant esbrinar, amb aquesta novel·la, tot el què va passar per aquestes terres durant les Carlinades. El Far West i els seus pistolers us semblaran un club liberal en plena orgia romana de divendres vespre en comparació amb el Maestrat i els seus trabucaires.
El lector acaba estimant i odiant els personatges del relat —la majoria reals!—, i pateix quan la història esdevé una cacera d’animals acorralats. L’autor no està per hòsties i descriu acarnissaments que millor no siguin filmats amb detall quan arribi la versió cinematogràfica (jo em marejaria). En Víctor Amela descriu la crueltat de la gent que va viure en una època d’ignorància i duresa, però tampoc s’hi recrea en excés; no arriba a extrems del gènere gore.
També és coherent amb la realitat de l’època. El capità Groc, al capdavall, era un carca de collons. Sí, era un heroi, un idealista, un home fidel als seus amics, valent… i també era un missaire cabut que defensava unes idees que ara estan més que momificades. Però en cap moment el narrador intenta disfressar-les de modernitat perquè el seu personatge principal caigui millor al lector del segle XXI. Aquesta honestedat li dóna veracitat a l’obra.
El final de la història ens té reservades unes quantes sorpreses que no desvetllaré perquè sinó l’autor m’obrirà el cap amb el garrot del Groc.
Considero que en Víctor Amela mereix al cent per cent el premi Ramon Llull. Ha escrit un llibre collonut i personalment el felicito.
He après moltes coses amb aquesta novel·la, i una és que mai més jutjaré un llibre sense haver llegit prou pàgines com per tenir dret moral a fer-ho.
Ja han passat més de tres mesos des de la publicació de LA FILLA DEL CAPITÀ GROC, és el moment d’omplir el seu dipòsit.
Jordi Cantavella, autor d”El brigadista’
