11 Flares 11 Flares ×

L’escriptor i autor de El joc de Sade i La fi dels secrets descriu a L’Illa dels Llibres la literatura actual, allunyada dels clàssics

Miquel Esteve (no hay copy)Deia el gran Gabo, Gabriel García Márquez, que “l’escriptor escriu el seu llibre per explicar-se el que a ell mateix no es capaç d’explicar-se”.  Va haver-hi un temps en que els escriptors no eren professionals i el negoci editorial era minso o simplement no existia, molt distint al dia d’avui. Els escriptors no atenien les modes literàries ni els consells dels scouts ni als agents i vomitaven sobre el paper amb bona lletra allò que duien a l’inconscient. Eren els Rimbaud, Byron, Baudelaire, Leopardi… Les seves lletres estan amarades d’absenta, desassossec, passió, sexe, compassió, depressió, coratge, destrucció, esperança…

Els llegim com a clàssics, als que han passat el sedàs de la moral burgesa, d’altres han quedat proscrits moralment o com aliment de “rareses” d’humanistes… I avui? Avui costa, en el panorama actual, trobar autors com aquests clàssics, escriptors de màrfega i suor, d’alcohol i passions, de desmesures i proscrites conjures vitals… Avui els escriptors que publiquem en segells de difusió estem “aconsellats” per encabir en un mercat complex, turbulent i competitiu.

La literatura que llegim és un negoci, molts cops un producte de laboratori, “escriu sobre la Verge Maria, que és l’aniversari aviat de l’aparició de Fàtima o sobre la independència del país, perquè ara fa bullir l’olla i interessa al públic” et suggereix l’agent o l’editor

Els escriptors som polits, en general, equidistants en els sentiments, plantegem escenes d’amor i sexe que ben poc tenen a veure amb les intimitats. És la profecia de Nicola Grimaldi, ens han convertit en uns “bàrbars tranquils” hem anestesiat la guspira dels primitius que s’untaven els cabells amb mantega i tot ha de ser mesuradament plaent, perquè és clar, en l’equidistància hi ha la virtut, “de res, massa” que deia Aristòtil, el primer gran crític i assagista literari. I és paradoxal, perquè ell, Aristòtil, feia apologia de la tragèdia com a catarsi…

Costa i molt trobar literatura de veritable catarsi en els prestatges de les llibreries. Fa ben poc llegia un best-seller on el seu autor descrivia una nit de passió amb una dona i quan vaig finir el relat ja no sabia si s’havia gitat amb la dona que desitjava o amb la seva filla…
En fi, per les grans passions i desmesures, tan humanes com els equilibris, sempre podem acudir a aquells clàssics reeditats que feien de la literatura com citava del gran Gabo al capçal d’aquesta reflexió el mitjà per explicar-se a si mateixos el que eren incapaços d’explicar-se”.
I mai com ara, amb la que està caient sembla tan necessari explicar-se el que no ets capaç d’explicar-te perquè estàs tan programat que si no fora pel coach, la terapeuta o el psicòleg ja no saps ni qui ets…

Miquel Esteve, Móra la Nova, gener del 2016