0 Flares 0 Flares ×

L’escriptora Coia Valls presenta a L’Illa dels Llibres el segon capítol d’un diari personal sobre la novel·la ‘Els camins de la llum’ que publicarà el 22 de novembre a Rosa dels Vents i Ediciones B.

Devia ser començaments dels 80. Era molt jove aleshores. De fet es tractava de la meva primera feina. Com a logopeda, donava classes en un centre d’Educació Especial i tant els alumnes com jo mateixa patíem i gaudíem alhora amb la meva inexperiència. Hi vaig posar poques línies vermelles entre nosaltres.

Compartia en la mesura del possible els successos de les seves vides i, de vegades, també algunes realitats que resultarien dures d’explicar.

Vull compartir, però, una d’aquelles experiències amb vosaltres. Una que em va marcar molt i que il·lustra molt bé, al meu parer, aquella màxima que parla de la vida com un aprenentatge en la perseverança.

Em vaig adonar aviat que entre els alumnes n’hi havia un que em necessitava especialment. Era una nena d’ulls desperts i foscos, d’aquells que et travessen sense remei. La seva tetraplegia li impedia utilitzar qualsevol de les extremitats. No podia parlar i, malgrat que jo intuïa com s’emmagatzemaven dins aquella ànima innombrables coses a dir, no disposava de cap eina per expressar-se, per comunicar-se, tret del seu esguard i d’uns crits aguts i perllongats capaços de deixar-te gelada.

Em vaig quedar moltes nits en vetlla mentre intentava entendre i, alhora, remenava entre tots els meus materials docents per descobrir la manera d’ajudar-la. Però vaig concloure que, si ella no tenia les eines per comunicar-se amb el món, jo tampoc no en tenia cap per mostrar-li un camí possible. De fet, un dia em vaig despertar mentre bategava a les meves temples una sola frase: “Quina mena de professora soc?”

La realitat era que, per aleshores, no s’havia implantat a Catalunya cap mètode de comunicació alternativa per atendre casos com el de la meva alumna. Durant les meves investigacions havia descobert que a França existien tres escoles on feien servir un sistema de símbols, el BLISS, que em podia ser de molta utilitat. La meva visita als responsables del centre on treballava per plantejar-les la possibilitat de fer aquell viatge va rebre una resposta clara…

– Aquest mètode del que parles, beneficiarà els altres alumnes del centre?

No era així. Calia un cert grau d’intel·ligència que jo veia als ulls de la meva alumna, de vegades suplicants, de vegades furiosos. La meva negativa a la seva pregunta va anar seguida d’estranys raonaments que ja no recordo -potser m’estimo més no recordar-los-, però no em van donar permís per portar a terme el meu propòsit.

Ho sabeu. Mai no ha avançat el món quan els que volien saltar-se les normes que els encotillaven van fer cas d’aquells que intentaven aturar-los. Per això em vaig posar en camí. Vaig marxar igualment; pagant jo, és clar. Van ser dies intensos. Volia aprendre el més possible en un temps record. Havia abandonat temporalment les meves classes. També em sentia responsable dels altres alumnes.

A la tornada vam poder experimentar amb aquell sistema. Ella el va aprendre ràpidament, tot i que les seves dificultats motrius semblaven convertir en una tortura cada pas damunt el tauler de comunicació. Hi havia alguna cosa, però, que em satisfeia. La seva mirada continuava sent igual d’intensa. Les rabietes no havien disminuït gaire. Però quan s’adonava que havia aconseguit comunicar-se amb mi el temps s’aturava per uns instants i, de vegades -potser eren imaginacions meves, ho sé-, vaig tenir la certesa que el seu interior em transmetia un somriure.

Ben cert, no tot eren flors i violes. Aleshores no teníem ordinadors i la comunicació era molt lenta. D’altra banda, poder “parlar” va suposar també que aviat es va veure capacitada per preguntar tot allò que la inquietava. No és fàcil rebre respostes per allò que t’inquieta.

El meu atreviment, si voleu en podeu dir “rebel·lió juvenil”, va servir per fer avançar la meva alumna. Va deixar d’estar al meu càrrec, això sí. Els seus pares ho van entendre i no van trigar a treure-la de l’escola per portar-la a un altre centre on pogués estudiar segons aquell mètode.

No vaig saber gaire cosa més. Em vaig empassar la sanció imposada per l’escola a causa de la meva desobediència i l’abandó temporal de les classes, devien haver estat tres o quatre dies a tot estirar, i vaig seguir amb la meva vida. D’aquesta sanció, no en recordo gairebé res. Devia importar-me ben poc al seu moment.

Va quedant llarga l’entrada d’avui. Però crec que era necessària. Amb el pas del temps -aviat farà quaranta anys, d’això- m’he adonat que continuo fent servir les mateixes eines. També quan escric. Soc inconformista, sí. Em rebel·lo quan no assoleixo allò que vull. Em rebel·lo quan descobreixo un tema del qual m’agradaria escriure i en sé més aviat poc. Em rebel·lo quan em diuen que algun especialista d’allò que vull aprofundir és inaccessible. Em rebel·lo quan alguna escena de les meves novel·les no queda com jo l’havia imaginat.

I moltes més coses.

Crec, però, que és fonamental creure en les persones. Poques vegades et donaran l’esquena si veuen que saps el que vols. I, d’altra banda, l’única manera de no viure en una presó és assolir els coneixements suficients per fugir-ne.

La meva alumna tenia molt a dir. No sols “tinc gana” o “vull anar al lavabo”. També volia demanar una abraçada, expressar desigs i sentiments. Si no disposes de l’eina necessària per comunicar-te esdevé molt difícil sentir que pertanys al gènere humà.

En la meva nova novel·la, Els camins de la llum, la situació és semblant i m’ha fet memòria d’aquesta anècdota que us he explicat. Els cecs no tenien l’eina per comunicar-se, se’ls condemnava, doncs, a la inutilitat. Jo vaig ser una mica com el meu protagonista, en Louis Braille, en aquells dies de començament dels 80. Vaig anar a la recerca del que podia posar la meva alumna en contacte amb el món. I què voleu que us digui, vist des de la distància em fa sentir profundament orgullosa.

Els llibres, tant per als que escrivim com per als lectors, no es poden mai interpretar sense la nostra experiència. Feu-me un favor, doncs. Viviu intensament!

Coia Valls

P.D.: En aquesta sèrie d’escrits us parlaré de com escric, sempre relacionant les reflexions amb la meva nova novel·la, Els camins de la llum / Los caminos de la luz, que sortirà a llibreries el dia 22 de novembre en català i en castellà, dins les editorials “Rosa dels vents” i “Ediciones B”. Qualsevol comentari per la vostra part serà benvingut i, si m’és possible, respost com mereix. Gràcies per llegir-me.

 

Imatge: ©xrtrigo

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here