L’escriptor Martí Gironell reviu a Strappo (Ediciones B) l’espoli del romànic català a principis del segle XX
L’autor de L’últim abat, L’arqueòleg o El primer Heroi situa la nova novel·la, ‘Strappo’ a principis del segle XX, en el moment en què bona part de l’art romànic català va ser espoliat per mitjà de la tècnica de l’strappo que consistia en arrencar de les parets les pintures de les esglésies i conservar-les en un altre indret diferent.
Martí Gironell es centra en les pintures romàniques de Santa Maria de Mur avui exhibides en la coneguda Catalan Chapel del Museu de Belles Arts de Boston.
Aquestes pintures van ser comprades per 7.000 pessetes i venudes per uns 92.000 dòlars.
Moltes d’aquestes pintures no hagueren arribat als nostres dies sense aquella intervenció malgrat que alguns van acabar comerciant amb elles.
El Pallars va ser la primera terra que va patir l’espoli de l’art romànic, sobretot perquè cap de les obres estaven inventariades o catalogades al no donar-se el valor que realment tenien. Per tant hi havia un buit legat al no existir cap llei que les protegís.
Algunes parròquies patien problemes econòmics i el poc l’interès per l’art romànic va permetre que bona part de les pintures i peces fossin comprades per pocs diners a comerciants d’art o especuladors que volien fer-ne negoci.
Entrevista i fotografies: Jordi Milian
Escolta l’entrevista
Com ja és habitual en les seves novel·les tornara posar el focus d’atenció en un fet històric desconegut o poc conegut. Aquesta reivindicació s’ha convertit en marca de la casa.
M’agrada fixar-me en tots aquells esdeveniments que em criden l’atenció i que penso que no s’han valorat prou i potser mereixien una mica més d’atenció del que li hi han dedicat les pàgines de la història.
I ara ofereix a Strappo, una novel·la sobre l’espoli de les pintures romànic català.
El cas de l’espoli del romànic català en va cridar molt l’atenció en el fet que nosaltres no vam valorar el nostre patrimoni i per tant no hi havia lleis que el protegissin.
Aquest fet va provocar que les obres estiguessin a expenses de qualsevol cosa, que es malmetessin per fets meteorològics i que estiguin en mans de persones que diuen que estimen l’art però el que volen realment és fer-ne negoci. Això va provocar que s’arrenquessin les pintures murals i es venguessin gairebé quintuplicant el seu preu a museus del nostre país i quedant nosaltres orfes del nostre passat. Intentar reproduir tot això en una novel·la m’engrescava molt.
Tot va sorgir amb la notícia d’una exposició sobre els tresors del romànic.
A partir d’una informació que explicava el que havia passat amb algunes pintures romàniques com la de Santa Maria de Mur, que en un principi qui les va arrancar, va prometre que mai sortirien del país i finalment van ser subhastades a Nova York
Partint d’una notícia d’actualitat, que té els seus orígens l’any 1919, pots escriure una novel·la d’actualitat i posant sobre la taula molts dilemes que cada dia poden sortir als mitjans de comunicació derivat de les polítiques dels museus que alguns d’ells s’ha nodrit a partir d’operacions d’espoli o poc clares .
Fets que van succeir fa cent anys i que ens van deixar sense bona part del nostre patrimoni més emblemàtic que és el romànic català.
El Pallars va ser la primera terra que va patir l’espoli de l’art romànic, sobretot perquè cap de les obres estaven inventariades o catalogades al no donar-se el valor que realment tenien. Existia un buit legat?
He intentat no assenyalar a ningú i no presentar a cap culpable directament. A mesura que avança la novel·la el lector veu com actuen els protagonistes i sí que poden fer un judici i anar jutjant i valorant.
Però, partim del fet que són obres d’art que no estaven inventariades i ni formaven part de cap catàleg i que afegit al poc interès de les persones que en teoria custodiaven aquestes obres, provoca que algunes persones sense valors i escrúpols van aprofitar aquest fet que acabar trossejant el patrimoni existent,
Quan les autoritats de l’època s’assabenten, intenten evitar l’inevitable i posen en marxa l’operació rescat per preservar moltes de les pintures que quedaven peròrealment el primer debat que es planteja és si realment era un espoli i els podem acusar de cap delicte.
Aquest buit legal és una alegalitat que podem fer un judici de valors però res més.
Un dels personatges de la novel·la diu ‘Potser sí, que no ha incomplert cap llei de les que recull el codi penal, però les que haurien de regir el seu codi moral permeti’m que li digui que les ha ignorades’’
Si tu ets una persona amb una mica d’humanitat i valors sabràs que no pots anar a buscar res a casa d’algú sense el permís d’aquesta persona. Moltes de les parròquies passaven un mal moment econòmic i van vendre aquest patrimoni per pocs diners.
L’italià Franco Stefannoni era conegut per utilitzar la tècnica de l’strappo.
Era molt interessant explicar en què consistia la tècnica de l’strappo. La paraula significa ”arrencar” en italià, i per realitzar aquest tècnica s’utilitzaven materials naturals que servien per traslladar les pintures a un altre lloc. Steffanoni va destacar en la primera guerra mundial per preservar el patrimoni italià dels bombardejos de l’aviació austríaca durant la guerra.
Steffanoni era un home que d’entrada s’estimava l’art i en realitat el vol salvar, malgrat que després posa la seva tècnica a disposició de la persona que li pagui més diners.
Però amb Strappo també m’ha interessat donar a conèixer al lector com es pintaven els frescos romànics i de quina manera aconseguien els mestres aquells colors tan vius i quines històries hi havia darrere de les pintures o també de les talles romàniques que es converteixen en les primeres titelles articulades que servien als mossens explicar millor l’evangeli
Stefannoni va arribar als Pirineus l’any 1919 realitzar l’encàrrec de l’antiquari Ignacio Pollack i el col·leccionista Lluís Pladiura per arrencar les pintures romàniques, en un principi per conservar-les però no va finalment així. Quin paper van jugar Pladiura i Pollack?
Plandiura i Pollak crec pel que veurà el lector són víctimes de la cobdícia que els encega fins al punt que quan han adquirit una peça ja pensen a vendre-la pels diners que ela podrà reportar i així comprar noves peces.
Bona part de les pintures romàniques es va poder conservar, gràcies a la feina de Joaquim Folch i Torres i la Junta de Museus tot i que les de Sant Maria de Mur van acabar subhastades a Nova York.
Que s’arranquessin i es venguessin a estats units les pintures de Mur va encendre la llum d’alarma i va fer que Folch i Torres demanés a la Junta de Museus que era urgent una operació de rescat per evitar que la resta de romànic acabés igual que el de Mur. És a dir que podríem dir que el sacrifici de Mur va servir per salvar el romànic de les valls de Boí i la resta dels Pallars
La novel·la convida a reflexionar sobre el paper dels museus i si les obres han de ser visibles en el seu lloc d’origen.
Sí totalment. La novel·la planteja aquest dubte. I el lector a partir d’aquest episodi de Santa Maria de Mur crec que té prou elements per decidir què és el millor. Hi trobarà raons i arguments favorable si en contra. Hi ha motius per decantar-se per arrencar per conservar si no es donen les condicions per preservar les obres en el seu emplaçament original. Però també hi trobarà raonaments a favor d’una política de conservació de les obres d’art allà on van ser concebudes.
