”El repte consisteix a continuar escrivint el que em ve de gust amb la vocació de ser llegit’ assegura l’escriptor català.
Joan Carreras és autor de cinc novel·les que han comptat amb el suport de la crítica. La gran nevada (1998), Qui va matar el Floquet de Neu (2003), L’home d’origami (2009), Carretera secundària (Proa, 2012) i ara amb Cafè Barcelona, l’escriptor barceloní explora un cop més en les relacions interpersonals i familiars.
El Cafè Barcelona és al centre d’Amsterdam i al cor d’aquesta història. La Greetje, la mestressa del bar, ha refet la seva vida al costat de la Roos després de la mort del marit. L’Arjen, el fill de la Greetje, torna de Srebrenica amb els cascos blaus holandesos, i al cap de poc l’Annabel, la filla de la Roos, se sent empesa a voltar món.
‘Cafè Barcelona’ es mou entre Barcelona i Amsterdam. Quines diferències i semblances troba entre les dues ciutats?
Les que jo hi pugui veure no deuen ser gens importants però hi ha uns quants personatges que tenen motius per pensar en això que preguntes. Però en tenen una opinió deformada per la mirada de l’exiliat, per dir-ho d’alguna manera que s’entengui de seguida.
En qui moment va començar la seva fascinació per Amsterdam?
És una ciutat que conec una mica. Hi tinc amics i em deixaven un racó per escriure. Era quasi impossible no aprofitar l’oportunitat. De tota manera, no tinc cap certesa, ni em sembla que l’hagi de tenir, sobre la relació entre l’Amsterdam de debò i el de la novel·la. Esclar que tampoc no la tinc en relació a la Barcelona de què parlo tant en aquest llibre com en d’altres. Al capdavall, les ciutats de les novel·les només són ficció.
La novel·la gira entorn dels personatges que es troben al Cafè Barcelona d’Amsterdam. El Cafè és el nexe de les diferents històries narrades i explicades a la novel·la. Ha descrit amb tanta cura el cafè que pot semblar un lloc ben real.
Ja ho explico a la penúltima pàgina , no existeix. Bé, sí que existeix. Per a tots els lectors de la novel·la, el Cafè Barcelona és ben real, tan real com ho són tots els escenaris de ficció. En tot cas és evident que s’assembla a uns quants cafès de debò. Al mateix temps que no s’assembla a cap.
Segurament un dels personatges amb més presència i caràcter sigui l’Arjen, un jove que decideix marxar amb els Cascos Blaus a Srebrenica i que el record de la guerra el marca profundament al mateix temps que arrossega a la resta de la família. ‘Cafè Barcelona’ no és una novel·la sobre la guerra de Bòsnia però si que hi és molt present. Per què va escollir aquest personatge i aquest conflicte?
M’interessava aquesta posició intermèdia. Hi ha molts exemples de literatura que agafa la veu de les víctimes i n’hi ha també, potser menys, d’obres literàries que assumeixen el repte de situar-se en la perspectiva dels botxins.
Els cascos blaus del Dutchbat III no són ni una cosa ni l’altra, es troben enmig d’un foc creuat entre els bosnians i les tropes de Ratko Mladic i no tenen el material adequat ni reben les instruccions pertinents per dur a terme la missió de pau que se’ls ha encomanat. I a sobre, quan tornen al seu país, després de lliurar la ciutat, se’ls veu com a còmplices d’una matança esgarrifosa que sacseja Europa, percebuda com un elefant paralític que és incapaç d’impedir un acte de genocidi.
L’Arjen és a la vegada víctima i boxí sense tenir dret a ser cap de les dues coses. El seu suïcidi, al final del primer capítol, és la guspira que encén el foc, ell posa en marxa la novel·la.
A Cafè Barcelona i també a les anteriors novel·les es centra principalment en les relacions i comunicacions humanes. Què és el que més l’interessa?
Sí, això diuen, els lectors i els que es fixen en les novel·les dels altres asseguren que tracto sovint de les relacions entre les persones. Potser per això és freqüent que tracti sobre l’engany, la culpa, la necessitat de creure que podem redreçar les nostres vides, la convicció que la vida és una oportunitat que hem d’aprofitar i la sensació que, vagi com vagi, quan arribi el final només podrem comptar de veritat de quina manera hem sabut estimar i fins a quin punt hem sigut estimats.
Però això, dit així, no té gaire interès, són llocs comuns. Les vides reals dels personatges, en canvi, poden ser atractives i ens poden atrapar si ens arriba a semblar que són autèntiques, com a mínim en el context de la història que explico.
Els personatge de la seva novel·la amaguen molts secrets. Com definiria els personatges de la novel·la?
Preferiria no definir-los més enllà de les impressions que cada lector en tingui. Alguns d’aquests lectors, els que escriuen les seves opinions als diaris, als seus blogs o com a membres d’un jurat, afirmen que es tracta de personatges desarrelats. Potser tenen raó, no n’estic gaire segur. Però la meva opinió no compta, jo hi he conviscut massa, els he creat, els he fet patir, els he canviat, els he girat les vides i a uns quants els he fet morir.
Els meus personatges ja no són els mateixos que s’han convertit en els personatges que els lectors descobreixen i per aquest motiu són cada vegada més seus que meus.
A mi m’agrada que semblin persones sense deixar de ser personatges. Potser sona estrany, hi ha autors que pretenen que els seus
personatges siguin persones reals, i ho intenten amb gran habilitat. Però a mi, des de sempre, m’ha interessat que tinguin uns quants trets que recordin d’alguna manera que són personatges, que només poden viure a les meves novel·les, sense arribar a l’extrem dels «autors titellaires», com ara Espriu, per entendre’ns, però sense la pretensió d’ocultar que tot plegat és només una ficció.
És una posició un a mica arriscada, ja me’n faig el càrrec, però si sóc sincer hauré de dir que és un tret de gairebé tots els personatges de gairebé tots els meus llibres. De vegades, en tinc prou de jugar amb un arquetip, com vaig fer amb el comissari de «Carretera secundària» i altres vegades recorro a un punt d’exageració, com he fet per exemple amb la Greetje, la mestressa del Cafè Barcelona. És una manera de recordar al lector que està llegint, que és una novel·la, que estem fent alguna cosa junts.
L’actualitat política i social amb el procès sobiranista es veu reflectida a la novel·la.
L’actualitat que ara vivim formarà part de la història d’aquest país, vagi com vagi tot això. Tenia sentit deixar-ho fixat però he volgut anar més enllà de les meves opinions, que no tenen cap mena de rellevància. Per això m’ha anat bé comptar amb el punt de vista d’algú que fa molts anys que ja no viu al país. La seva mirada distant em serveix per oferir un contrapunt a l’entusiasme general. Sóc una mica més optimista que els personatges, també en aquesta qüestió.
La lectura de la novel·la la podríem acompanyar escoltant la música d’André Hazes. Quan va conèixer la música del cantautor holandès i que ens destacaria de la seva música?
Hazes era un intèrpret quasi desconegut al nostre país i ara veig que ja té una entrada a la Viquipèdia en català. Al llibre ja se’l presenta i per tant m’ho estalvio, però potser sí que he d’aclarir que no és la mena de música que m’agrada. El que passa és que necessitava documentar-me sobre ell i, també, que em va semblar que m’aniria bé impregnar-me amb les seves cançons, molt més enllà d’allò que exigia la documentació necessària.
Per tant, l’he escoltat hores i hores durant uns quants anys i ara, quan el llibre ja s’ha publicat, per fi me n’he alliberat. És estrany, perquè ara que me l’he tret del damunt és quan pretenc que els lectors l’escoltin, per curiositat o per entendre més bé com és l’ambient del meu cafè.
Com ja és habitual, les seves novel·les un cop llegides tenen una segona oportunitat a la xarxa amb material complementari que ofereix a través del seu blog.
Sí, amb «L’home d’origami» vaig obrir un blog , amb «Carretera secundària» em vaig centrar en la pàgina del Facebook i aquesta vegada, amb «Cafè Barcelona», he mirat d’escampar continguts per diversos entorns digitals, encara que vaig a poc a poc i amb molt de compte per no espatllar la lectura de ningú. De moment hi ha unes quantes imatges en una galeria de Flickr una selecció petita al Pinterest, una pàgina al Facebook i, naturalment, una llista de les cançons que s’esmenten al llibre que es pot escoltar a Spotify.
Fa pocs dies va rebre el premi Ciutat de Barcelona i en el discurs d’agraïment va destacar el paper dels lectors. Quina relació manté amb els seus lectors?
Seré molt sincer. Potser no ho hauria de fer però em ve de gust. Per una banda, els lectors són el més important que hi ha. Per això vaig fer un agraïment a tots els lectors de tots els llibres, i també dels meus, així ho vaig dir al Saló de Cent.
Quan el llibre es publica, ja no és meu, és dels lectors. Se’n fan la seva versió, cadascú té la seva lectura, i totes són sagrades. No tinc res a dir-hi. Per tant, per un costat és evident que el lector ho és tot, perquè l’acte d’escriure és solitari i l’acte de publicar equival a la transformació d’aquesta solitud en una entrega, és una ofrena i tal com l’acceptin és tal com val. Devoció absoluta.
Però, per un altre costat, i per això et deia que potser no hauria de ser tan sincer, tinc poca relació amb el lector. En vint-i-tants anys he fet només una presentació, va ser fa pocs dies a Mataró, amb en Jordi Cornudella.
Només he anat a un club de lectura una vegada, a Sant Just, si no m’equivoco. No hi tinc la mena de relació freqüent que altres autors sí que saben mantenir. Potser és perquè em sembla que una vegada els he donat el meu llibre no cal que en parlem gaire més. Jo he fet la meva part, escriure una història, i ells han fet la seva, llegir-la. Em costa imaginar que hi hagi un diàleg entre nosaltres que sigui més intens que aquest, més potent.
Se sent cada vegada més respectat pel que fa a la crítica?
La crítica, és a dir, el conjunt de professionals que escriuen i opinen des dels mitjans de comunicació sobre els llibres que es publiquen, m’ha tractat sempre molt i molt bé. De manera quasi unànime. I des del primer llibre.
Sé que no és fàcil i agraeixo molt aquest privilegi. En canvi, ha sigut més difícil donar a conèixer la meva obra a un públic cada vegada més ampli. Però cada llibre ha trobat més lectors que l’anterior i aquest Cafè Barcelona, que és el setè, ha aconseguit que molta gent que no m’havia llegit mai s’interessi per les meves novel·les, i fins i tot que s’apassioni amb la meva manera d’explicar les coses. Ho agraeixo perquè escric per ser llegit.
El repte consisteix a continuar escrivint el que em ve de gust amb la vocació de ser llegit.
Un lloc d’Amsterdam poc turístic que ens recomani.
Al llibre n’hi ha uns quants, encara que parlar d’Amsterdam, del centre d’Amsterdam, sobretot, i pensar que no és un atractiu turístic és quasi impossible.
A Barcelona li comença a passar una mica el mateix. Però si algú s’entretingués a fer un mapa dels llocs concrets que apareixen al llibre, segur que un viatger estaria d’acord que n’hi ha uns quants que són uns racons formidables. Potser un lector podria fer un dia aquest mapa, vés a saber.
Entrevista de Jordi Milian
