172 Flares 172 Flares ×
L’autora d’El Mercader i La cuinera presenta a L’illa dels Llibres’ Amor prohibit’ la seva cinquena novel·la

coia valls

Des de l’any 2010 amb la publicació de La princesa de Jade, Coia Valls no ha faltat mai a la seva cita anual amb els seus lectors. Després arribarien El mercader, Les torres del cel i La cuinera que han forjat una carrera literària sólida i que ara continua amb la publicació de  la cinquena novel·la ‘Amor prohibit’ (Ediciones B) ambientada en segle XV on ens descobreix una història d’amor protagonitzada per un mojo amb aspiracions literàries i una jove  que desitja ser metgessa malgrat als contratemps i els pensaments de l’època.

L’Illa dels Llibres ha entrevistat a Coia Valls

portada Amor prohibitDes de l’any 2010 ha publicat cinc novel·les. Com ho ha viscut?
Ho he viscut amb molta il·lusió! Visc el meu present amb passió, assaboreixo el trajecte que he escollit viure, m’alimenta el feed-back amb els meus lectors. Sento que és un creixement que vaig compartint amb ells.

És tot un repte escriure i publicar una novel·la cada any?
Escriure és una cosa i publicar una altra molt diferent. Sé que he tingut sort i mai no em cansaré de donar les gràcies. Fa poc vaig llegir una entrevista a Núria Espert que deia: “La sort és un factor molt important. La gent es pensa que si parla de la sort es treu mèrit. I no. La sort és necessària per al més important i per al més humil.”
El fet de rebre el premi Néstor Luján de novel·la històrica em va donar l’oportunitat de donar-me a conèixer, també de tenir una agent i una editorial que confia en mi. És clar que això porta de la mà molta responsabilitat i treball, però mai no m’ha fet por la feina. La fidelitat  i l’estima dels meus lectors i lectores mereixen el millor de mi.

Com viu el moment en què ha acabat una novel·la? Com el descriuria?
És una barreja d’emocions. No es tracta d’un moment de plenitud, ni satisfacció absoluta. Després de passar-hi tants dies, tantes nits, de viure dins la història, sento una mena de buit, d’enyorança. Sento que, a partir d’aquell instant, ja no em pertany. M’hi acomiado i li desitjo sort. Sé que d’alguna manera em serà retornada diferent i la descobriré de nou a poc a poc, a mesura que els lectors i les lectores la facin seva. Sé, també, que tots els paisatges pels quals he transitat, els personatges als que he donat vida, formaran part del que sóc.

Recorda quin fet li va marcar  per dedicar-se  a escriure?
D’això no en tinc dubtes, va ser en adonar-me que les històries tenien el poder de mitigar el dolor, de fer-nos més feliços.
De menuda li llegia a la meva padrina que estava molt malalta, ella durant l’escolta semblava trobar-hi una pau que a mi em semblava miraculosa. Vaig decidir que, un dia, volia ser l’agent provocador, aquell capaç de generar una sensació semblant.

Se sent satisfeta del resultat aconseguit fins ara?
Si que me’n sento. Tinc molts motius per estar-hi, de la mateixa manera que en tinc per seguir treballant de valent i exigir-me més, aprofundir i millorar en aquest camí que m’he traçat.

Sempre s’ha mostrat agraïda amb els seus lectors.
Ells han permès que s’acomplís un dels meus somnis més preuats. Són lectors i lectores fidels que esperen les noves històries, que m’escriuen per explicar-me les seves percepcions en relació a la meva obra. Sense aquest suport, res no seria possible.

Des dels seus inicis s’ha sentit còmoda dins l’univers de la novel·la històrica, Per què? Què li aporta aquest gènere?
La novel·la històrica m’aporta un viatge a través del temps, conèixer allò que un dia vam ser i que, per tant, té molt a veure amb el present que ens ha tocat viure.
És un gran desafiament i m’enriqueix com a persona. Al mateix temps em permet de burxar en aspectes poc coneguts i assajar mirades diferents sobre fets ja estudiats. La realitat té moltes interpretacions, de vegades oposades.
Com deia Montserrat Roig “La literatura és una mentida per tal que el lector pugui veure una mica de realitat”. Em sedueix articular aventures que podrien haver succeït, on els personatges de ficció tenen l’oportunitat d’enfrontar-se a temes universals des de diferents maneres d’entendre la vida.

A les seves novel·les les protagonistes solen ser dones i en moltes ocasions han de lluitar contra els cànons establerts per aconseguir els seus somnis.
A través de la història la dona ha estat moltes vegades com un ens invisible, malgrat que n’ha format part inseparable. Sovint, tot i ser una part tan important, el seu recorregut ha quedat en el més profund oblit. No parlo de dones amb poder, parlo de les que han escrit la Història i mai no s’han fet presents perquè no els hi ha estat permès. Crec que hem de practicar una mena de justícia que no és gaire freqüent i fer que surtin a la llum.
El 1792, l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft  va publicar la Vindicació dels Drets de la Dona on deia  “Enfortim la ment femenina eixamplant-la i serà el final de l’obediència cega; però com el poder busca l’obediència cega, els tirans i els sensualistes tenen raó quan tracten de mantenir la dona en la foscor, perquè el primer només vol esclaus i l’últim una joguina.”
Encara ens queda molt de camí per recórrer.

Amor prohibit també ret homenatge a les dones que van voler dedicar-se a la medicina com Floreta Sanoga o Margarida Tornerons,  que per exercir-la havien d’obtenir un permís especial del rei.
Se sap que a la Baixa Edat Mitjana hi havia dones que exercien tasques sanitàries a la Corona d’Aragó. Als començaments del segle XV els estudis de medicina encara no estaven reglats, per això és curiós, per no dir significatiu, que hi hagués la prohibició explícita de que les dones poguessin exercir-la.

Malgrat tot, hi havia algunes, molt poques, que ho podien fer des de la legalitat. Per què?
Doncs, perquè aquesta era la voluntat reial. Els més poderosos no es van poder sostraure als deutes que havien adquirit després que alguna dona aconseguís curar a membres de la cort. Una certa hipocresia? Sí, sens dubte. Per una banda ho prohibien, per una altra, sol·licitaven metgesses quan la malaltia amenaçava els més propers. Això ens dóna llum sobre el prestigi com a sanadores que havien adquirit.
El 1407, als temps del rei Martí, podem trobar documentada la Margarida Tornerons, cirurgiana de Vic. A Santa Coloma de Queralt també hi havia Floreta Sanoga, una de les primeres dones científiques documentades de la història catalana.
Aquests, doncs, també eren “amors prohibits” els d’unes dones que sovint posaven en perill la seva vida per portar a terme el seu propòsit. La protagonista d’Amor prohibit, l’Agnès, en serà una fervent seguidora.

Església de Sant Valentí, al Bages, un dels escenaris de la novel·la
Ara a la novel·la històrica li afegeix una història d’amor assegurant que sovint parlar d’amor pot resultar arriscat, que és una paraula farcida de tòpics, però que n’assumeix el repte.
Deia Guy de Maupassant: “Només hi ha una cosa bona a la vida, i és l’amor.” L’amor és el motor que posa l’ésser en moviment i sempre és al rerefons de les històries que ens agraden i emocionen. Una història d’amor no vol dir, necessàriament, una història ensucrada. Res més lluny del meu propòsit. Per tant, desafiant els tòpics, sí, assumeixo el repte!

De fet, en un moment d’Amor prohibit, un dels personatges  li recorda a la protagonista “Mai no te’n penedeixis, d’estimar’’.
Sí, li diu exactament això i jo ho subscric sense cap mena de dubte. El que et fa veritablement feliç no és el molt que et puguin estimar, el que et fa veritablement feliç és la teva força en fer-ho.


Ambientada al segle XV, a Camprodon, Vic, Manresa, o Sant Benet de Bages, Amor Prohibit es situa en una època de canvis. Per una banda, una societat que ha de conviure amb els terratrèmols que es produeixen i, per l’altra, som testimonis de la història d’amor entre un capellà Marc Rosselló i Agnès de Girabent. Quin va ser el punt de partida d’Amor Prohibit?

De vegades les novel·les venen donades per una idea que pren força, d’altres per una troballa… Aquest cop van ser tot un grapat de coincidències que em van portar a treure la pols a una vella història.
L’any 1845, a Valls, una ciutat de l’Alt Camp on encara hi viu una part de la meva família, va tenir lloc un terratrèmol. Que em consti no van haver-hi pèrdues humanes, però els seus efectes van ser devastadors en un altre sentit. Una parella d’enamorats, ell sacerdot, van portar la seva història d’amor al límit.

Sant Pere de Camprodón, Com va conèixer aquesta història?
La meva àvia m’ho va explicar quan jo era adolescent; la seva mare l’havia viscuda molt de prop. Jo la vaig guardar en un calaix de la memòria fins fa quatre anys. Va ser llavors, el 2011, quan un col·lectiu de sacerdots del bisbat de Solsona de tendència renovadora, agrupats en el Fòrum Ondara es van adherir a un document elaborat per uns 150 teòlegs, majoritàriament alemanys, on es proposava el debat sobre el tema del celibat en l’església. Aquell va ser el germen de la novel·la, el punt de partença!
Tres anys més tard, el 19 de març, el mateix dia que va sortir a llibreries la meva novel·la La cuinera, la premsa es feia ressò d’una carta. Anava adreçada al papa Francesc i signada per 26 dones. Totes elles havien tingut o tenien relació amb un sacerdot i necessitaven explicar l’angoixa del seu “amor prohibit”, així, tal qual! Li demanaven que resolgués un debat massa temps ajornat. El títol, doncs, em va venir donat. Explicar la història se’m feia imprescindible.

En Marc Rosselló es converteix en capellà gairebé per obligació, malgrat la seva gran passió pels llibres i la poesia.
Sent capellà descobrirà l’amor i començaran els dubtes sobre el celibat. Aquest és un debat que també apareix a la novel·la.
En Marc Roselló és un pre-humanista. Té fam de saber, es deleix pels llibres, escorcolla als scriptoriums, tradueix… El camí més indicat, aleshores, per satisfer la seva set i accedir al saber és entrar a formar part de l’Església. Ell vol arribar molt alt, vol accedir al poder mitjançant l’estudi.
Però aleshores s’enamora i ha d’escollir. Amor prohibit vol ser també, un prec, un crit, en la direcció d’acabar amb el celibat obligatori dins l’Església. Es miri com es miri es tracta d’una situació anacrònica, fruit d’una mentalitat medieval que afavoreix una doble moral.

Canviarà l’església a seva postura respecte al celibat obligatori?
Ara que el papa Francesc replanteja el tema, penso que és un bon moment per aixecar la veu i mostrar com pot arribar a ser-ne de cruel aquesta imposició que, per altra banda, no és un dogma de fe, ni té cap fonament teològic ni bíblic

La passió pels llibres apareix a Amor prohibit a mans de Marc Rosselló i el seu interès per la poesia, que no està ben vista entre el clergat.
És clar que no. En aquella època l’art que no estava al servei de l’Església era poc menys que una heretgia. Déu era el centre, tot i que sovint el poble vivia d’una altra manera, assajaven ja unes altres regles. La poesia era acceptada dins l’Església si servia per cantar la glòria de Déu. La resta suposava una transgressió perquè no podem oblidar que la poesia ha destacat amb molta freqüència les pulsions més essencials de l’ésser humà, la passió, el goig, la sensualitat, les ànsies de llibertat. La paraula va ser, és i serà perillosa per als que necessiten sotmetre als seus semblants.

Amor prohibit ens descobreix una cançó del poeta Pardo on demostra que en el segle XV la figura de Sant Valentí ja era considerada com a protectora dels enamorats.
Tot indica que la celebració de San Valentí com a dia dels enamorats té un origen anglosaxó. Però es va popularitzar gràcies als versos de Shakespeare en Hamlet, quan l’Ofèlia canta la que coneixem com San Valentine’s Song: Tomorrow is Saint Valentine’s day, All in the morning betime, And I a maid at your windows To be your Valentine.

Aquest fragment és d’un text datat entre 1599 i 1602.
Se sap, també, que al segle XVI es celebrava a Anglaterra i a Escòcia. Sovint es feia coincidir amb l’inici de la primavera. Hi ha notícies de la celebració a França, a Suïssa, als Estats Units a partir del segle XVIII. Alguns apunten que a Espanya no va ser introduïda aquesta festivitat fins al segle XIX, i com a festa comercial, de la mà d’unes conegudes galeries comercials.


Passant també per la relació de Sant Valentí i Sant Benet de Bages?
La Història ens diu que Sant Valentí va ser enterrat al Monestir de San Benet de Bages. Havia estat un prevere romà, mort a Roma el 281, en temps de l’emperador Claudi II. Molt més tard, ja l’any 951, un noble del Bages va voler fer una ofrena i es va portar de Roma les seves relíquies per dipositar-les al monestir.
A Sant Benet va ser venerat fins el 1835, quan les seves despulles es van portar a Navarcles, on encara hi són. I sembla que el seu culte es va anar estenent, no sols pel Bages sinó per tota Catalunya.

Passadís del Monestir de Sant Pere de Camprodon, on Marc Rosselló confesa Agnès de GirabentMartí de Riquer ja va descobrir la relació entre Sant Valentí i Catalunya?
El que descobreix Martí de Riquer és que des del segle XV ja hi ha evidències d’aquesta celebració. Entre d’altres la primera referència explícita que vincula Sant Valentí amb la festa dels enamorats. Es pot consultar a la Biblioteca de Catalunya, Ms7, al Cançoner Vega-Aguiló, del segle XV, on es parla del sant com a patró dels enamorats. Aquest poema serveix Martí de Riquer per assegurar que la diada de San Valentí no es un invent nord-americà, sino que es tracta d’una antiga tradició catalana.  L’article d’en Riquer es titula “La canción de San Valentín del poeta Pardo”, i va ser publicat l’any 1955 a la Revista de Filología Española.

El poema és una cançó d’amor a una dama on el poeta ens diu que el temps mou el seu cant en aquell ”alegre dia del noble sant Valentí” i que la naturalesa també el celebra.

Precisament Sant Valentí es disputa ser el sant dels enamorats a Catalunya amb Sant Jordi.
Per celebrar l’amor qualsevol dia és bo! Sant Jordi és una tradició molt arrelada a casa nostra, encara que no fa tant que camina en paral·lel amb el dia del llibre. Va començar el 7 d’octubre de 1926, però de seguida, el 1930, es va traslladar la data al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes.
Sant Jordi és una figura ben viva que forma part del nostre folklore. Però com escriptora de novel·la històrica, estic obligada a furgar en el passat. Tot allò que descobreixo i m’encurioseix prou és un punt de partença, i estic convençuda que també té prou força per interessar els lectors.

Viurà un nou Sant Jordi amb una nova novel·la. Que n’espera aquest any?
Espero el moment, l’oportunitat, d’apropar-me als meus lectors. De celebrar amb ells aquesta nova història. Espero que em segueixin fent confiança i que el boca-orella faci la resta. Espero compartir amb els llibreters d’aquest país un dia joiós i donar-los les gràcies pel seu esforç i valentia en moments complicats.
Espero trobar-me amb els meus companys d’ofici i brindar per aquesta dèria compartida i per l’amor!

 

Entrevista Jordi Milian
Fotografies: X R Trigo