Crònica del 30é saló del còmic.

El Saló Internacional del Còmic d’enguany ha convidat dibuixants de prestigi com ara el japonès Go Nagai, creador de Mazinger Z.

Text de S. G.

El passat dijous, 3 de maig es va inaugurar el  30é Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Tota una fita per a un esdeveniment que s’entesta a celebrar una de les expressions artístiques més menystingudes del nostre país. Atura la màquina! haureu pensat alguns de vosaltres, què vol dir “menystingudes”? A tothom li agraden els còmics, raonareu molts altres. I ni a uns i ni a altres mancarà la raó, però si confrontem el món del còmic amb el del cinema, el del teatre o el de la literatura (al cap i a la fi ens trobem a l’Illa dels llibres) ens trobarem que fora d’un petit cercle (talment com els habitants del poblet d’Asterix) d’apassionats, la gran majoria de la població no dubtarà a reduir tan digna disciplina artística a “un grapat de dibuixos per a nens”.

Aquests “grapats de dibuixos per a nens” han omplert des de principis del segle XX milions de pàgines dels més diversos formats. De vegades, amb poca gràcia o fortuna; sovint, amb històries distretes però fàcils d’oblidar, però afortunadament, moltes vegades, amb obres mestres absolutes que han marcat la vida de molts dels seus lectors de manera directa (i la de molts més de manera inconscient).

Parlo d’obres com el Flash Gordon d’Alex Raymond o el Príncep Valent de Hal Foster, del Tintín d’Hergé o de l’Asterix de Goscinny i Uderzo, de l’Spider-man de Lee i Ditko o dels 4 Fantàstics del mateix Lee i de Kirby. Parlo també del Mazinger Z de Go Nagai o del Dr. Slump de l’Akira Toriyama, de les tires còmiques de Forges o els Barrufets de Peyo, del Mortadelo i Filemón d’Ibañez o de l’Ot, el Bruixot de Picanyol. Podria seguir indefinidament ja que, hagin rebut un major reconeixement o siguin només conegudes per uns pocs aficionats fidels, el món del còmic està ple d’obres que ens han emocionat i fet somniar com poques. Perquè moltes les hem conegudes a la infància, quan estem més tendres i tot és nou. Quan tot més ens impressiona i quan més som com esponges.

Tot i així, molts creuen que en créixer han de deixar enrere aquests mons (sovint de fantasia, però molt habitualment mirall de realitat) com a part d’un ritus de creixement no escrit que pel que té de comú, no deixa de ser absurd.

Per què renunciar a obres d’autors que és prenen la seva feina tan seriosament com el més destre dels directors de cinema o el més inspirat dels escriptors?
Autors que es lleven d’hora i es passen hores enganxats a la taula de dibuix o a uns guions que, potser inconscientment, potser no, reflectiran que mengen, es casen, es divorcien, són feliços, follen, són desgraciats, etc. exactament igual que tots nosaltres. Amb la diferència que alguns projecten les seves fantasies amoroses i heroiques a les llunes de Mart i no piloten un Peugeot, sinó que cavalquen les més estranyes criatures. Altres donen forma física a les més complexes patologies mentals, emmotllant els més fascinants herois o brivalls. I heus aquí una de les principals característiques del còmic, una que l’ha acompanyat des del seu naixement ja fa més de cent anys. La manca de límits, de barreres, de fronteres.

Els còmics arriben allà on arriba la imaginació del seu autor. No entenen de pressupostos ni lleis físiques. Un paper, un llapis i imaginació. No demanen res més. Bé, sí, demanen lectors. Lectors amb ments obertes que els immortalitzin i no els oblidin. No tots ho aconsegueixen, però aquells que ho fan, demostren una capacitat de supervivència més enllà de la generació en que s’han creat que desafia aquella de les obres considerades (encara) més serioses pel sol fet de provenir d’altres disciplines artístiques.

Perdoneu la reivindicació, que no es repetirà en properes entrades i que en tot cas només vol palesar que els veritables perdedors en tot això no són els artistes o els aficionats ni tan sols els propis còmics, són tots aquells que mai s’hi han submergit o que han decidit abandonar-los per estranys prejudicis. Hi ha mons infinits per descobrir i perdre-s’hi. Avui en dia, més que mai.

Alguns d’aquests mons s’han mostrat a la 30a edició del Saló Internacional del Còmic. En un any farcit d’exposicions interessants, en destacaré tres, per proximitat emocional, per estar dedicades a temàtiques abastament conegudes a Catalunya i perquè celebraven aniversari.

El nostre amistós veí Spider-man celebra enguany el seu 50é aniversari. 50 anys marcats per les tragèdies viscudes per un dels personatges (sigui l’aranya o sigui Peter Parker, la seva veritable identitat) més entranyables del món del còmic. Per als neòfits, recomanar les històries “La mort de Gwen Stacy” o “L’última cacera de Kraven”, dos punts àlgids i punyents en uns 50 anys que, en general, han mantingut un nivell força alt.

Per una altra banda, imagino que molts de vosaltres tindreu gravada a foc l’imatge d’una piscina obrint-se, de la qual mentre l’aigua va desapareixent n’emergeix un castell de ferro conegut com a Mazinger Z. Una debilitat absoluta del qui us escriu, el robot que es convertí en un fenomen sense precedents a l’estat espanyol i que és de fet el pare del gènere de robots japonès fa 40 anys aquest 2012 i al Saló ho hem pogut celebrar amb la primera visita del seu creador, Go Nagai, que es recupera d’una recent operació però que va tenir temps de xerrar amb els seus aficionats en una conferència molt interessant i amb una exposició d’originals cars de veure.

Finalment (i lamento no poder esplaiar-me sobre altres exposicions interessants com la dedicada a Jordi Longarón, l’excel·lent dibuixant d’Hazañas Bélicas o l’antològica dedicada al Little Nemo de Windsor McCay, una  de les primeres obres mestres del gènere) destacar el merescut homenatge a Cavall Fort, una de les revistes pioneres en la seva constància que ha tingut (i de veritat, de veritat, perdoneu l’expressió) els sants collons de publicar còmics en català a Catalunya. Evidentment, el recentment publicat per Glénat -gràcies senyor Navarro- El còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions. de Jordi Riera i Pujal dissenteix -encertadament- d’aquesta afirmació agosarada, però si més no, a mi, em molesta enormement que l’any 2012, a Catalunya encara no es pugui llegir Spider-man, Mazinger o moltíssimes altres obres destinades al gran públic en la llengua pròpia del país.  

Això és tot per avui. Com deia el Dr. Átomos, “salutacions aràcnides” i ens veiem a la propera entrada.