0 Flares 0 Flares ×

L’escriptor i autor de novel·les com ‘El brigadista’ publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.

jordi-cantavellaRecentment s’ha descobert enmig de l’Oceà Atlàntic una illa de plàstic. Les corrents han anat ajuntant totes les deixalles que han anat a parar al mar. Així s’ha creat un gairebé continent més gran que la Península Ibèrica d’envasos i bosses de plàstic; tot un monument a la desídia humana que navega tristament sense rumb a prop d’Amèrica.

Però fa deu anys van aparèixer el rumors que s’havia creat també una illa de llibres, un refugi per als nàufrags de les lletres.

L’Elisenda va patir una tempesta que va fer que la seva nau s’enfonsés. Estava perduda en un oceà sense cap mena de possibilitat de sobreviure.

Però quan ja havia perdut tota esperança, va albirar el que podia ser la seva salvació: una illa.

Va fer grans esforços per nedar i, finalment els seus peus van poder tocar terra ferma. Quan va sortir del tot de l’aigua es va estirar a la sorra de la platja i es va quedar adormida.

En despertar-se, va veure que havia anat a parar a una illa i ben aviat va comprovar que estava del tot deserta de vida humana. Es va posar a plorar i a maleir la seva mala sort, ja que posats, hauria preferit anar a parar a la platja de Sitges o, sense tantes pretensions, a la del Prat del Llobregat. Però, no, li havia tocat anar a parar a un lloc remot i desconegut. Es va cagar en el Manel, per haver-la fet pujar a navegar en el seu iot sense consultar la meteorologia.

A l’illa no hi havia vida humana, però va almenys tindria un sostre, ja que va veure que hi havia un edifici semblant a una masia catalana. Quan s’hi va atansar, va descobrir un petit hort abandonat on hi havia de tot. D’aquesta manera no s’havia de preocupar per la seva alimentació. Al costat de la casa hi havia una font d’aigua cristal·lina, tenia aleshores aigua per beure, rentar-se, cuinar i regar el seu hort.

Les renovades esperances de trobar companyia es van fondre quan va trobar el cadàver del que havia de ser l’habitant de la masia. El seu cos momificat estava assegut a un balancí just davant de la llar de foc apagada. Va observar que a les mans tenia un llibre. Va mirar el títol: “Ambiciones y reflexiones” Belén esteban.

L’Elisenda va entendre que el masover havia mort d’un atac de fàstic.

Després d’enterrar agnòsticament el cadàver, va inspeccionar l’interior del casalot. Tot plegat era una immensa biblioteca. Hi havia milers de llibres, fins i tot a la cava subterrània hi havia grans reserves de vi, oli d’oliva i més d’un centenar de prestatgeries farcides de llibres. Impossible avorrir-se!

El llibre de la tertuliana famosa el va destinar directament a la llar de foc. No tenia llenya i va utilitzar com a combustible els llibres que no tenien dret a ser qualificats com a tal: els llibres de Sant Jordi dels famosets televisius, la Constitució Espanyola, la Bíblia, les memòries de José Maria Aznar… tindrien almenys la utilitat d’escalfar-la durant les nits fredes d’hivern.

Llegia novel·les mentre pescava, mentre prenia el sol al balancí, mentre s’escalfava davant la llar de foc encesa… sempre havia estat una bona lectora, però llavors ho necessitava per sobreviure i mantenir la seva ment equilibrada.

Tenia un munt de llibres de cuina, llibres que l’ajudaven a cuidar del seu hort, de com tenir cura de la seva salut… malgrat tot se sentia sola.

L’Illa dels llibres era un paradís, però l’Elisenda volia compartir-ho amb algú altre. De poc li servia conèixer tantes històries si no tenia algú amb qui parlar-ne. A banda, que també tenia ganes de donar una mica de vida a la seva sexualitat i ja n’estava farta de fer servir un cogombre.

La soledat era aclaparadora.

Acostumava a llegir a la platja damunt unes roques al costat de l’aigua. De tant en tant aixecava la vista amb la inútil esperança d’albirar un vaixell o algun altre nàufrag com ella.

Durant les nits encenia una foguera amb la catorzena edició de les 100 ombres de Grey.

Però ningú la va veure.

Soledad.

Van passar deu anys des que havia arribat a l’Illa dels llibres.

Un matí va trobar a la platja un home estirat a la sorra. Estava desmaiat però encara respirava.

No era guapo ni jove… però almenys va comprovar que, malgrat tenir-la esquifida, no li faltava de res…

Va tenir cura d’aquell pobre mariner fins que li va baixar la febre i barbut va poder parlar.

—Hola, em dic Mariano —va dir el mariner amb un cert accent gallec que mirava de dissimular.

Després de donar-li una mica de sopa de crancs, l’Elisenda li va explicar il·lusionada tot la riquesa literària de la que disposaven, tots els coneixements de filosofia i història que tenien al seu abast, totes les històries romàntiques, policíaques, terrorífiques i d’humor que podien llegir, gaudir i comentar mentre feien l’amor.

Però en Mariano se l’escoltava sense interès.

—És que no t’agrada llegir? —li va preguntar l’Elisenda notant com se li feia un nus a la gola.

—Bé, sí… llegeixo El Marca… és que només m’agrada el futbol.

L’arma homicida va ser un voluminós exemplar de tapa dura de Crim i càstig de Fiodor Dostoievski.

Millor sola i amb un cogombre que mal acompanyada.

Jordi Cantavella, 2016

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here