0 Flares 0 Flares ×

L’escriptor i periodista Raúl Montilla, autor de ‘Barcelona de novel·la’ i ‘El último invierno’ publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.

RAUL MONTILLA

 ‘Un u i un zero’

El món dels nombres era un món silenciós, on els diferents dígits s’agrupaven per anar d’una banda a l’altra habitualment en parella, tot i que també n’hi havia que els agradava de crear grups senars més nombrosos.

Cada agrupació tenia la seva lògica. Els nombres es repartien d’una forma o d’una altra després de sumar-se, restar-se, multiplicar-se, dividir-se… Totes aquestes operacions es feien en un silenci perpetu. Ningú no qüestionava res perquè el món dels nombres s’havia convertit en un món rutinari, on tot estava previst i calculat. Malgrat que en aquest món també hi havia nombres irracionals, amb decimals infinits, o transcendentals, com π però… no se’n feia cas. Se’ls deixava de banda. No hi cabien en un món que estava regit per una norma que era l’ordre.

Un dia no definit, un zero va acostar-se a un u solitari, trist, que mai s’havia sentit important. Tots dos es coneixien des de feia molt de temps i s’havien compromès a ser amics fins a l’infinit.

—Em sento buit —va etzibar el zero amb rostre trist, apagat.

L’u se’l va quedar mirant uns segons abans d’obrir la boca. «Un zero que se sentia buit? Quan és el nombre que, precisament, omple el buit que qualsevol altra xifra deixa quan no hi és?», es va dir. «Jo sí que no sóc res: un ordinari, un dígit més, un de tants, un nombre neutre, un ningú», va continuar.

—A què et refereixes, estimat zero? Dius que estàs buit, tu?

—Sí, buit, com si fos no-res. Ni ningú, com si no servís per a res —va continuar el zero—. M’agradaria ser com tu.

L’u es va sorprendre: el zero era tot i, alhora, res. Era diferent a qualsevol altre nombre. Malgrat que, per exemple, si en una suma, en una resta o en una divisió estava sol, era com si no hi fos… En una multiplicació era el nombre més poderós. El que s’imposava a tota la resta.

—M’agradaria ser com tu, u —va insistir—. Ets un nombre únic.

—Jo? Som una bona colla d’uns.

—Però sempre sou al principi d’una llista.

—Nosaltres? No pas, sou els zeros. Primer sou vosaltres. Després ve tota la resta —va manifestar l’u—. Vosaltres sí que sou únics, la resta som nombres, però vosaltres en sou i no en sou alhora. Nosaltres sempre anirem després de vosaltres. Nosaltres i tota la resta.

Però el zero, malgrat el que li deia l’u, se sentia trist. Seguia sentint-se buit. Però va fer quelcom que en el món dels nombres, així com en d’altres mons, no sempre es feia. Va sincerar-se encara més davant del seu vell amic.

—Em sento sol. Em sento sol… —va reconèixer davant l’altre dígit que compartia aquest mateix sentiment amb el zero.

L’u es va acostar al zero i va fer quelcom que tampoc en aquest món controlat es feia i amb prou feines en d’altres mons, perquè havia quedat oblidat. L’u va abraçar el zero i es va posar al seu costat, a la banda esquerra. L’u es va sentir més poderós del que habitualment se sentia. El zero va deixar de sentir-se sol gairebé a l’instant. La tristor que sempre els envoltava va desaparèixer.

Un nombre π va començar a riure estrepitosament, de forma irracional.

—U.

—Digue’m, zero.

—Em sento deu.

—Jo també.

Raúl Montilla, 2016

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here