1 Flares 1 Flares ×

L’escriptor i periodista Jordi Cervera, autor de La música dels camaleons, La mort a sis vint-i-cinc entre d’altres novel·les publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.

Badalona. Entrevista per la contra a l'escriptor Jordi Cervera.

Deu, nou, vuit…

Deu!

Mai abans d’avui m’havia tocat fer un compte enrere com aquest. Comptar enrere en veu alta i em deslliuro d’una obligació, d’un deute fruit del mal cap i la precipitació. Sí, en principi pot semblar fàcil però no ho és en absolut. Ho puc assegurar.

Nou!

Potser hauria d’haver fet cas a la mare quan em deia amb els ulls plorosos que no deixés els estudis, que jo era llest i que podia fer moltes coses a la vida.

Vuit!

Per això mateix, vaig pensar jo. Si sóc tan llest podré fer totes les coses de la vida sense necessitat de perdre el temps estudiant. M’hauria d’aturar però no puc fer-ho. No vull però haig de seguir.

Set!

Cada vegada costa més. I no és només la dificultat, també la idea de pensar en un futur que comença a fer-se fum, a desaparèixer com la boira. Què faré a partir d’ara? Què faré quan acabi de comptar?

Sis!

Tanco els ulls. Premo les parpelles amb força, em mossego el llavi, em faig sang, la llepo, me l’empasso i noto una sensació estranya que m’envaeix. Em marejo. Perdo el món de vista. No sé si podré acabar.

Cinc!

Ho haig de fer. Però, de què em servirà? Què és pitjor, acabar o plantar-me, deixar-ho estar i dir-li que compti la porca de sa mare? Valdrà la pena seguir vivint així? M’aturo o segueixo?

Quatre!

Haig de treure forces d’on sigui. No em poden veure defallir. No puc plorar. No haig de plorar. I ploraria, ploraria oceans de llàgrimes, però ara ja no serviria de res. Només m’hauria servit allò que deia la mare. No deixar els estudis. ESO, batxillerat, la carrera i acabar fent d’advocat de torn d’ofici. Com el pare abans que un brètol borratxo amb un tot terreny se l’endugués per davant. A ell i a la seva Ducati XDiavel S, una autèntica preciositat sobre rodes. No va quedar res sencer ni de l’una ni de l’altre.

Tres!

Orfe, sense estudis, sense diners, sense cap ganes de treballar 8 hores cada dia esclavitzat a una feina de merda tal i com fan milions d’imbècils. I només un camí, anar endavant costés el que costés.

Dos!

I per anar endavant cal tractar sempre amb el millors. I el millor era ell. El Juanitu, tot i que tothom el coneixia pel “Mig amic”, perquè li agradava molt aquesta cançó del gran Peret. Primer una mica de marihuana, després resina de qualitat, després algun polsim de coca i, per fi, el cavall. Ara un gram, ara cent i, per fi, vint-i-cinc quilos. Ni més ni menys. Vint-i-cinc.

Un!

Ja s’acaba. Vint-i-cinc quilos i només calia portar-los de manera discreta i fer el lliurament, però la temptació tenia veu sirena. “Agafar-ne cinc, vendre’ls, tornar-los i guanyar molts diners pel camí”.

Ja se sap, si una cosa pot sortir malament hi surt. Ningú no podia pensar que m’atraquessin tres quinquis quan l’anava a vendre. Cinc quilos de “Brown sugar” convertits en fum i jo, obligat a fer un estúpid compte enrere per fer-me perdonar tots els pecats i no deixar-m’hi la vida pel camí.

Miro a terra. Hi són totes. Petites, vermelles, llunyanes.

Zero!

I només una pregunta surant a l’aire abans de perdre el coneixement: es pot viure amb 10 falanges menys?

Jordi Cervera, 2016

FER UN COMENTARI