L’Illa dels Llibres publica el relat inèdit ‘El vell Walter Roche va al teatre per primera vegada’ de l’escriptora Care Santos.
Ensenyar és un exercici d’immortalitat
Rubem Alves
El so de les trompetes que anunciava el començament de la representació va espantar Walter Roche, el vell mestre de poble. Havia fet un viatge llarg i esgotador fins a Londres, només per ser allà. El vell mestre no havia vist mai tanta gent junta, ni tan cridanera. El soroll li va semblar atabalador, la gentada s’apilonaba davant les portes de l’edifici, hi havia empentes i fins i tot gent que perdia els nervis. Aconseguir un espai, ni que fos minso, dins del pati o en alguna de les graderies de dalt semblava cosa de vida o mort.
El vell Walter Roche va haver de consultar un cop més el paper on duia les instruccions. Allà hi era tot el que havia de fer i molt ben explicat. La va treure amb compte del sarró i va aclucar una mica els ulls per llegir-la: Aneu fins la tercera porta i allà pregunteu per un home que es diu Peele. Mostreu-li aquesta carta, escrita per la meva mà, i ell us menarà fins al vostre seient. També us donarà un coixí perque estigueu més còmodes. Sense el coixí, potser el drama us semblaria massa intens.
El seu alumne d’altres temps encara conservava aquella alegria seva de sempre. Té molt mèrit envellir de bon humor, va dir-se Roche, que no se n’havia sortit gaire. Mentre s’entretia a buscar la tercera porta i a aquest Peele que la lletra anomenava, el mestre Walter Roche pensava que ell no hauria estat capaç de viure-hi ni un quart d’hora, en un lloc com aquell. I també pensava que si no fos per la carta —maleïda carta— no seria allà.
Durant la seva llarga vida com a mestre, Walter Roche va conèixer dotzenes d’alumnes. Seria un exagerat, a més d’un presumit, si digués que sempre va saber que el fill del guanter arribaria tan lluny. Quan algú li ho preguntava —cada cop més sovint— sempre parlava d’ell fent servir les mateixes paraules: empenta, alegria, ganes d’entendre el món d’un nen al qual encara recordava. De fet, es feia difícil dir què el feia tan especial. Un cop va saber veure un gest de les seves mans, un rictus dels seus llavis… Era un noi escollit pel destí, no hi trobava cap més explicació. Els deus, vés a saber quins, l’havien volgut. Hi ha coses que no es poden explicar de cap més manera.
Finalment, va trobar la porta. Al davant, un home s’esperava. La seva única feina allà era controlar una multitut incontrolable. S’hi va acostar com va poder i li va ensenyar el paper. Per resposta només va obtenir un somriure amable, el primer del dia, que li va agrair com si fos un regal. Per fer-se entendre entre els bramuls de la gentada, l’home va haver de cridar-li a cau d’orella.
—Veniu amb mi, senyor —va fer, abans d’entrar al teatre per la mateixa porta que abans vigilava.
Les velles cames del mestre encara eren fortes. Pujar a la primera galeria no el va cansar gaire. Un cop allà, el guia va recòrrer el passadís que feia la volta a la graderia del públic fins arribar al balcó dels músics, que quedava al mateix temps a sobre i dins de l’escenari. Era el mateix lloc que ocupava la reina amb el seu seguici si algun cop li venia de gust veure les representacions. Walter Roche, que no estava acostumat a aquesta mena de tractes de favor, es va neguitejar una mica de veure’s en aquest lloc.
—El seu coixí, senyor —va fer l’acompanyant, atansant-li un rectangle encoixinat vermell que s’havia de posar entre les natges i la fusta del seient.
Abans que Walter Roche li ho pugui agrair, el guia ha desaparegut. Al balcó ja es preparen els músics, i li dediquen algun somriure. Ell correspon amb timidesa d’home fora de lloc.
El vell mestre tenia una vista fantàstica de les graderies atepeïdes de gent. En aquests minuts que faltaven perque la representació comencés pensava que li hauria agradat més, i li hauria semblat més just, seure amb els altres, ocupar el seu petit espai entre la gentada, fins i tot a canvi de rebre algun cop de colze o algun crit a l’orella. Al capdavall, què havia fet ell per merèixer un tracte preferent? O com sempre havia mirat d’ensenyar als seus alumnes, quina diferència hi ha entre un home i un altre perquè alguns es considerin dignes de rebre favors?
Com que li agradava fixar-se en les coses, va entretenir l’espera buscant detalls en l’escena. Colors alegres en els vestits de les senyores. Clofolles de cacauet que algun espectador mort de gana llançava al pati. Les salutacions a crits d’un parell de veïns contents de trobar-se al teatre, per bé que cadascú en un pis i un extrem diferents. Algun bocí de les converses que van arribar a les seves oïdes tractava de l’argument d’alguna altra obra.
A Walter Roche, el vell mestre, van venir-li al cap aquelles representacions teatrals de l’escola, sempre tan desendreçades. Els nois tenien vergonya, o no se’ls sentia. Tenien veus d’ocellet espantat. I allà era ell, repetint un cop i un altre les mateixes coses, perquè en això consistia, en part, la seva feina: en dir sempre el mateix amb la mateixa infinita paciència. «Has de parlar més fort, t’has d’imaginar que els teus pares s’han assegut a l’última fila, has de vocalitzar, has de recitar de manera que s’entengui bé allò que vols dir. Perquè, a veure, tu saps què dius?». El petit actor movia el cap a totes dues bandes, i s’emmurriava. «Ho veus! Doncs és aquest, el problema! Com vols convèncer el públic si no saps de què?».
Ara potser el confonia amb un altre. A la memòria d’un mestre hi són tots els alumnes que ha tingut, però de vegades els detalls s’esborren una mica. Juraria, però, que era ell qui es posava sempre tan nerviós abans de sortir, com si a cada representació escolar s’hi jugués la vida. Ara ho ha entès: se la jugava. I escrivia el pròleg del seu futur, vet-ho aquí. Hi ha coses que un mestre pot saber abans que la resta del món ho faci. Ves quina sort!
Eren representacions on tots patien de valent. Fins i tot el professor de grec i llatí, sempre tan estirat, que es vantava d’haver estudiat a Oxford i sempre deia que els alumnes no tenien talent per la llengua grega, va aplaudir de valent, amb entusiasme sincer. O la mare del noi, la senyora Mary Arden, asseguda a la segona fila amb les mans juntes sobre la falda i una fesomia severa però plena d’orgull. Una fesomia com de preguntar-se: A veure quina una us empescareu, ara? Tampoc ella no podia dissimular la seva preocupació. I si el fill quequejava? I si queia? I si se’n reien d’ell? La dona patia pel fill sensible, el fill amb gustos estranys, el fill que no es feia amb ningú perquè només pensava en les seves coses. El caragol sense closca que ella havia de protegir de tot i tothom.
Va ser el vell mestre, el Walter Roche, qui la va fer venir un dia i li va donar un consell. Coneixia el deixeble, li va dir, es pensava que l’havien d’ajudar i ell sabia com.
—El llibreter Jenkins és molt amic meu. Ell també pensa que el vostre fill podria treure molt profit si pogués llegir cada dia.
—Però nosaltres no som prou rics per comprar llibres, va dir Mary Arden.
—D’això, precisament, li volia parlar. Si el vostre espòs ho creu oportú, el noi podria anar a cal llibreter un parell d’hores cada tarda.
La Mary Arden va dubtar. Era una proposta una mica estranya.
—El meu marit és en un dels seus viatges de negocis—va murmurar, per bé de guanyar temps, abans d’afegir: —Però si vos penseu que li aniria bé…
—N’estic segur —va dir el mestre—. Seguir els anhels del cor és una manera de no perdre’s mai.
El segon toc de les trompetes va retornar Walter Roche al seu lloc al balcó del teatre. El coixí era allà on havia de ser, però no era suficient: els seus ossos massa plens d’arestes se li clavaven a la cadira i li feien mal. Començava a preveure que la funció se li faria massa llarga.
Però així que va sortir el presentador (a qui anomenen corifeu) per demanar al públic la gràcia del vist-i-plau, el seu interès va renéixer. El tema de l’obra li va agradar, el vestuari era ric, la dicció, dolça, el ritme, ple de música i l’argument prometia emocions autèntiques. Walter Roche es va posar bé al seient i es va deixar guiar pel seu cor.
L’obra es deia El rei Lear. La música va començar a sonar i els actors van sortir tots junts a escena. El vell rei i les seves tres filles. Sa majestat es veia cansat. Necessitava saber de quina mena era l’amor que inspirava en les tres hereves. Un examen amb finalitats pràctiques: el regne s’havia de repartir. El rei era un brètol que no entenia res de res i l’obra més aviat recordava a un conte de fades. Walter Roche en va gaudir molt. Els contes sempre li recordaven la mare, la vella dida, el bosc al costat del poble, els hiverns de la seva infància. Els gustos són fills de les emocions autèntiques.
—Londres és molt lluny —li va dir al seu alumne, quan ja era prou gran per equivocar-se sol.
—Ja ho sé, però és allà on trobaré allò que busco.
—Llavors et desitjo sort.
—Sense vos jo no… —va començar a dir.
—Bestieses! Jo he fet sempre el mateix, amb tu i els altres!
Però el noi, ja un home, no acabava de marxar. El mirava fixament.
—M’heu de prometre una cosa —va dir—. Que si me’n surto, em vindreu a veure.
—A Londres? —ho va dir com si Londres fos més enllà dels abismes on se suposava que s’acabava el món—. Londres és massa lluny!
L’alumne, decebut, va callar. El mestre, avergonyit, també.
—Us escriuré —van ser les paraules que van acompanyar aquell comiat sense adéus.
Molts anys després, el vell mestre Walter Roche es preguntava com havia pogut trigar tant a anar-hi. Per què no va contestar les invitacions que anava rebent. Per què va ronsejar. Fer que els altres insisteixin és una forma d’arrogància. Es va renyar per dins: Mai no va creure’s un home important. Va fer el seu ofici tan bé com va poder, res més. Desconeixia què va poder aportar ell a l’home que ara es movia sobre l’escenari com peix a l’aigua. No podia creure’s que les paraules que escoltava bocabadat tinguessin res a veure amb la seva història, amb la seva feina. Només havia d’admetre el seu eco clàssic, de paraules condemnades a ser perdurables. Allò que escoltava li semblava en tot superior a ell mateix.
La primera carta va arribar només poques setmanes després d’aquell comiat matusser. Tinc una feina. Una de petita, en un teatre: sóc apuntador. Escric un drama en les estones lliures.
La segona, tres mesos més tard: Sóc actor, debuto diumenge. Només tinc tres línees, però per alguna cosa s’ha de començar, oi? Alegreu-vos per mi, potser la meva primera obra serà representada. El corresponsal, esgotat per la feina o desanimat per la manca de respostes del mestre, va espaiar més les lletres, però mai no va deixar d’escriure’n. M’han escollit per formar part de la companyia d’actors de Lord Chamberlayne’s. Representem amb molt èxit una obra de Ben Jonson i jo faig el segon paper. Progresso! Confieu en mi. Me’n sortiré!
L’espectacle ja s’acabava i a Walter Roche ara li sabia greu. Quina sorpresa, n’havia gaudit molt més que no es pensava. Els actors no defallien, malgrat el cansament, i el públic ara semblava més animat que abans. La darrera intervenció de la banda de músics va merèixer un aplaudiment eixordador. Van començar a repicar les campanes de l’esglèsia del costat, contentes d’afegir-se a la festa. Les trompetes van sonar de nou. La nit queia com un teló.
Els actors van sortir a saludar i van ser rebuts com uns herois. Un rere l’altre van fer les seves corredisses per l’escenari, joves, plens d’energia. El vell mestre notava que els batecs del seu cor volien córrer. Va buscar la carta que havia rebut només feia un mes. Per alguna raó, necessitava veure-la en aquell moment, tocar-la. Feia una estona que li semblava que formava part d’una estranya rondalla, que la realitat s’havia esvaït.
Va llegir: Benvolgut mestre. Us saluda amb tot respecte un dels nous amos d’un teatre preciós al barri de Southwark, a la riba del riu Tàmesi. Li hem dit The Globe perquè volem que s’assembli en varietat i riquesa a la Terra mateixa. A partir d’ara escriuré pel seu escenari i pel seu públic i tot el que surti de la meva mà serà estrenat. La propera obra du per títol El rei Lear i res no em faria més feliç que veure-us-hi el dia de l’estrena. Ja sé que teniu feina i que Londres és massa lluny, però aquest alumne que us estima se sentiria molt afalagat de rebre-us. Em penso que gaudireu de l’espectacle. Amb afecte, sempre vostre, William Shakespeare.
Quan el vell mestre de poble Walter Roche va aixecar per darrer cop la vista del paper va reconèixer sobre l’escenari la brillantor del destí en el gest i la mirada del seu alumne William. Va somriure, content d’haver vingut. William també, amb una mirada humida de felicitat. Sobre l’escena i sobre la ciutat, la nit havia esdevingut un sostre pel gran teatre del món.
Care Santos, 2016
