L’escriptor i periodista analitza la novel·la ‘Ànima de tramuntana’ de Núria Esponellà, obra guardonada amb el 53è Premi Prudenci Bertrana

“M’agrada furgar un món ignot, la terra dels mots pretèrits, com qui excava en les profunditats d’un camp abandonat que amaga milers de pedres antigues, que reposen el son dels oblidats.”

Aquest fragment que he extret dels Quaderns de notes de la Mínia, una de les dones protagonistes d”’Ànima de Tramuntana” (Columna), premi Prudenci Bertrana 2020 de l’escriptora Núria Esponellà, podria ben bé formar part del diari personal de la mateixa Núria. Ho dic perquè per mi Esponellà és com la Mínia, l’arqueòloga que capitaneja l’estol de dones que trobarem a la novel·la. I ho és en el sentit que la Núria sap, com ho fa la Mínia, que investigant com les dones que l’han precedit van resoldre els seus problemes ella podrà trobar en el seu exemple, determinació i força interior, el desllorigador, per enfrontar els seus maldecaps, amb èxit. Mireu sinó com continua: “M’agrada gratar, furgar la vida d’una dona de qui, en realitat no en sé res, llevat que la van enterrar al costat del seu fill sense seguir el costum. M’he atrevit a inventar-me com era, què pensava, com vivia fa més de dos mil anys. Escriure sobre ella no deixa de ser un exercici agosarat, però em sento compensada. Aquesta història em fa bé. M’ajuda a passar les hores d’insomni i em permet imagina móns, perquè aquest no se’m faci tan feixuc.”

Núria Esponellà en la cerimònia de lliurament del Premi Prudenci Bertrana.

Situem-nos.

La Mínia és arqueòloga i ha perdut un fill. S’acaba de separar de la seva parella, l’Armand, que el retroba a l’excavació arqueològica a Ullastret on apareix la tomba d’Ekinar i el seu fill, Atabels. La seva història tindrà molts paral·lelismes. Ells dos són habitants de la ciutat d’Indika, procedents d’una època on la Núria Esponellà ens hi capbussa a través de la Mínia. Una època de la qual en podem i n’hem d’extreure moltes lliçons de vida per ser conscients que només reconeixent el que han fet els que ens han precedit podrem ser capaços d’encarar amb garanties el present i el futur. I sobretot d’entendre i assumir els canvis que saben fer les dones que “som prou fortes per aguantar la incertesa”. Ho diu una d’elles, l’Ekinar, quan el destí li mostra la cara més amarga. Dones amb una potència abassegadora. La saviesa de les àvies, la indiketa Aiunin i l’empordanes Quima, dones arrelades a la terra i que de la terra n’extreuen les solucions per afrontar tots els embats i revessos que els dona la vida. Per aquest motiu poden pronunciar frases contundents, que fan pensar i estan plenes d’una certesa esfereïdora com ara: “Tu ets més important del que et pugui passar”.

Amb ”Ànima de tramuntana”, Esponellà deixa molt clar que l’escriptura és catàrtica, curativa. Mínia decideix explicar, escriure, perquè ho necessita, la vida d’Ekinar.
“Se li ha fet present i li ha obert les portes del seu cor, un cor vell que tanmateix s’assembla al d’ella, perquè hi pugui furgar a fons. Així ho interpreta, per això ha escrit sense descans, amb la fúria dels posseïts que cavalquen pel món de la inspiració, on es guarden totes les històries reals i imaginàries possibles.”

La Mínia com l’Esponellà, la mou també la curiositat, l’afany de conèixer, de saber per què una determinada civilització va tenir uns costums tan diferents, una manera de pensar i de fer que no ens és comprensible. ”Volem respostes, necessitem saber el motiu per poder-nos explicar tot el que no entenem.”

“La història es repeteix en bucle i la humanitat avança lentament, com un llimac, sobre la roca dura dels prejudicis, sense voler entendre que comparteix
una existència comuna a la terra. Tot plegat és decebedor, però encara vol creure que el coneixement i la consciència poden desmuntar la maldat humana mostrant-li la seva pròpia estupidesa.”

La Mínia i l’Ekinar són dues dones que estan lligades pel cordó umbilical que ha creat la Núria Esponellà. Goso dir que totes tres són ànimes bessones. Malgrat que sé, perquè m’ho ha confessat, que la Núria se sent més pròxima a l’Estel, l’amiga de l’ànima de la Mínia.

Deixeu-me que us digui que si la literatura ha de somoure i sotraguejar els lectors, amb Ànima de tramuntana, la Núria Esponellà ho torna a aconseguir. Amb el Bertrana 2020 anireu a cavall de dues èpoques, magistralment connectades, i sereu testimonis d’un canvi, un canvi de vida.

 


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’,  ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján) i recentment ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here