Albert Sanchez Piñol: ‘Al 1714 ens van trinxar físicament. Al 2014 simbòlicament.’

L’illa dels llibres entrevista a Albert  Sánchez Piñol i ens ofereix un avançament de la novel·la ‘Victus’
Entrevista de Jordi Milian

Albert  Sanchez Piñol publicarà a la tardor la novel·la Victus, ambientada en el 1714  i narra la caiguda de Barcelona el 1714 a mans de les tropes de Felip V, a través dels ulls del jove Martí Zuviría, un expert en fortificacions.

La novel·la serà publicada en  originalment en castellà per l’editorial La Campana.
Sánchez Piñol publicarà  la nova novel·la set anys després de Pandora al Congo, la segona part de la trilogia inicada amb La pell freda i quatre anys després de la publicació del recull de contes ‘Tretze tristos tràngols’ (2008).

Albert Sanchez Piñol 
ha concedit una entrevista a L’illa dels llibres per oferir-nos  un avançament de la novel·la.  


-En quin moment et planteges fer una novel•la dels fets del 1714?

És un projecte que ve de molts molts anys enrere….. La guerra de Successió sempre m’ha apassionat. És un moment crucial de la història, i encara més per Catalunya. A més, es pot dir que és la primera guerra mundial, amb dotzenes de països enfrontats. Després hi ha la documentació sobre la guerra aquí i el setge de Barcelona. És espectacular. La voluntat de resistència, el sacrifici de les classes populars… La tragèdia d’escriure sobre el 1714 és que sempre tindrem la sensació que qualsevol relat no està a l’alçada dels fets.

-Afrontes la nova novel•la com un repte en la teva carrera?
No, bàsicament perquè no crec ni en els reptes ni en les carreres…. I a més jo mai no tinc pressa. Ara en serio: és que no em plantejo la literatura així. Fem el que podem, i cada cosa que faig difícilment es pot comparar amb l‘anterior.

-Més de 600 pàgines de novel•la, estem davant de la teva novel•la més ambiciosa?
Home, que és la de més extensió, segur. També és cert que els fets històrics et demanen estar a l’alçada, i com he dit abans això és molt difícil perquè el 1714 és un fet total. El que he procurat és afegir una nova perspectiva, on la lluita pel país és indissociable de la lluita per les llibertats populars, i on molts dels defensors pertanyen a comunitats forànies però arrelades al país. Tota novel•la històrica té la dificultat afegida que el relat s’ha d’ajustar als fets documentats, però aqui això era facilíssim perquè el 1714 és un llegat històric de primera magnitud.

-La Campana publicarà a la tardor la novel•la. Com van reaccionar al saber que la novel•la seria en castellà?
Al principi els va estranyar. Com a mi. Jo escric en català, ni jo mateix creia que faria mai un llibre en castellà… i menys sobre el 1714! Ni jo mateix sé què ha passat exactament. Només sé que el registre castellà funcionava molt bé, i que escriure en un altre idioma em donava una perspectiva diferent dels fets històrics. El fet creatiu té factors irracionals, i jo crec que no hem d’intentar controlar-nos, sino a la inversa.

-Els ciutadans de Barcelona van haver de resistir el setge l’any 1714. Creus que també patiràs un setge mediàtic pel fet d’escriure la novel•la en castellà?
No ho sé. Espero que no. Però és possible. Ja s’ha dit, per exemple, que ho he fet per diners. Això és absolutament fals. Qualsevol que conegui la indústria literària sap que, en efecte, hauria pogut guanyar molt més. Però per fer-ho hauria hagut de canviar d’editorial o presentar-me a algun concurs molt ben dotat econòmicament. I no he fet res d’això.

Continuo a la meva editorial de sempre, La Campana, que com tothom sap és una gran editorial, però no és una editorial gran. He escrit Victus en castellà senzillament perquè m’ha sortit així. Si això s’entén, bé, i si no, ho lamentaré. Però no puc fer-hi res.

El que em consola és que Victus està aconseguint traduccions, i que els lectors russos, holandesos, francesos o mexicans per primer cop llegiran alguna cosa dels fets de 1714, i ho faran des de la perspectiva històrica del bàndol català, i m’imagino que a ells els és igual quin sigui l’idioma original del llibre.

Setge borbònic de Barcelona de 1713-1714. Autor: Jacques Rigaud


-Victus narra la caiguda de Barcelona el 1714 a mans de les tropes de Felip V, a través dels ulls del jove Martí Zuviría, un expert en fortificacions. Qui és en Martí Zuviría?

Zuviria és un personatge efectivament històric. Tenim quatre o cinc referències a ell en les cròniques.
Va ser ajudant de Villarroel, va exercir de traductor amb els francesos, feia missions a dins i fora de al ciutat…. t’adones que els mateixos historiadors no acaben de copsar qui és Martí Zuviria… com és lògic, narrativament parlant és un personatge molt suggerent, perquè podem omplir aquests buits historiogràfics amb la imaginació.

-Comentes que la novel•la donarà una visió diferent dels fets del 1714. i que has escrit la història des de la rauxa i no el seny. Quina visió en tindrem?
El catalanisme romàntic va intentar amagar tot allò que no li interessava dels fets. Per exemple: el penós paper de les classes dirigents. Hi ha casos heroics entre la petita noblesa catalana, en efecte, però allò cert és que proliferen els personatges incompetents, i alguns són tan nefastos que et planteges si no estaven sabotejant deliberadament l’esforç de guerra català.

A Victus dedico tot un episodi a l’aventura del Diputat Militar Berenguer, per exemple. Villarroel ordena a Berenguer que surti per mar amb una nodrida tropa, desembarqui al Maresme, recluti voluntaris i ataqui els borbònics per l’esquena, coordinat amb la guarnició de la ciutat. Era un pla molt bo. Bé doncs, Berenguer acaba abandonant més de cinc mil voluntaris a la seva sort, i torna a Barcelona d’amagatotits! Sembla increïble però la documentació és exhaustiva.

 

-A la novel•la reivindiques el paper del general Villarroel i del poble que va resistir el setge de la ciutat.
Sí. I aquí continuo amb la pregunta anterior: un altre dels fets que s’han obviat és que Villarroel no era català. Per a la historiografia burgesa del segle XIX i part del XX, tan essencialista, no era admissible que el comandant en cap de les tropes no fos català, i a sobre fos castellà. Però avui en dia tenim una perspectiva diferent.

La decisió d’oferir el comandament a Villarroel et parla d’una societat oberta de mires, un port on els estrangers eren la cosa més normal del món, i on s’integraven a una velocitat extraordinària. De fet, una de les coses que més em va commoure és fins a quin punt la tropa catalana arriba a estimar Villarroel, i al revés.

Costa de creure, però quan Villarroel s’acomiada dels seus homes acaba plorant en públic, i es lamenta de no ser un soldat ras per poder morir amb ells. Bé doncs, al final Villarroel es queda i ja sabem quin preu va haver de pagar per la seva fidelitat als barcelonins: presó i tortura fins a la mort.
 
Foto.Gencat.cat

El paper que va jugar Rafael de Casanova queda en entredit?
No és això. A veure, jo crec que un autor ha de desenvolupar els personatges, no identificar-s’hi. Vull dir que jo no penso exactament com la veu narrativa, la de Martí Zuviria, que com he dit abans acaba encarnant la rauxa.
El que jo penso és que Casanova va fer tot el possible per estar a l’alçada de les circumstàncies, però que aquell no era el seu paper, no li agradava. En canvi, notes que Villarroel es troba molt còmode en el paper d’heroi i màrtir.

Durant tot el setge el veus constantment a les muralles, animant els soldats. I durant les batalles de santa clara, el 15 d’agost, i el mateix 11 de setembre, està capitanejant els resistents barcelonins, a primera línia. Hem d’entendre que això és del tot excepcional!

En aquella època era gairebé impensable que un alt oficial fos al front de batalla. De fet, en els exèrcits aristocràtics de l’antic règim els coronels amb prou feines sabien de quin color era la casaca del seu regiment.

L’esperit dels ciutadans va fer que la ciutat de la Barcelona, contra tot pronòstic, pogués resistir durant més d’un any el setge. Avui en dia seria possible? S’ha perdut l’esperit de lluita?

No ho sé. Del que estic segur és que els barcelonins del 1714 ens ofereixen un exemple molt difícil d’igualar, i que per això mateix fa que ens avergonyim de nosaltres mateixos.

És que cada dia veus una agressió nova, sigui econòmica o cultural. Diuen que som uns paranoics, però és que com deia Hitchcock el pitjor que li pot passar a algú que pateix paranoia persecutòria és que el persegueixin de veritat. Fixa’t l’altre dia: els governants de l’Aragó decideixen que tu i jo no estem parlant en català, que ho fem en “aragonès oriental”.
A mi que em perdonin, però segons tots els paràmetres de NU això és un mecanisme de genocidi cultural. I què fa el govern català? Pactes i negocis amb aquesta gent. Vols que et digui què en farien els barcelonins de 1714?

Veus algunes similituds entre les dues èpoques?
Sí. Al 1714 ens van trinxar físicament. Al 2014 simbòlicament. Però en el fons és el mateix. El que vull dir és que avui en dia, i a Europa occidental, la violència del poder s’exerceix per altres mitjans, però en última instància l’objectiu és el mateix. També he d‘admetre que jo mai no he cregut en el concepte d’Espanya. Però és que a veure….

El que va passar va ser un genocidi nacional, perpetrat per un dement que es deia Felip V, que va deixar una marca nefasta en la memòria dels catalans. I fixa’t tu si importem molt a aquests borbons que tenen la delicadesa, el gran detall de batejar al seu primogènit com Felip VI. Au, va.

-Historiadors com Joan B. Culla i Joaquim Albareda ja han avalat el rigor històric de la novel•la.
Els ho agraeixo de tot cor.


-Aquest rigor històric no és gratuït. El procès de documentació ha estat ll
arg.
Molts anys! Com et deia la guerra de Successió és gairebé un hobby per a mi.

-Gràcies a tota aquesta documentació, podem dir que t’has fet expert fins i tot en fortificac
ions del segle XVIII.
Quan em vaig endinsar en el món de les fortificacions del segle XVIII em vaig sentir com aquell individu que troba un filó d’or. És senzillament apassionant! Penseu que amb l’arribada de l‘artilleria de pólvora les velles muralles medievals perden tot el sentit.

Això fa que els enginyers de l’època intentin crear unes fortaleses del tot diferents per protegir les ciutats. I allò apassionant és que les noves formes que adquireixen les fortaleses tenen un abast simbòlic. Els enginyers es converteixen en l’elit de l’elit militar, un nucli humà que aspira a la perfecció i a la racionalitat perfecta. I encara hi ha més… però haureu de llegir Victus.

-Darrerament el cinema aposta per la teva literatura. Fa pocs mesos que va començar el rodatge del relat El bosc, també existeix el projecte de l’adaptació de La pell freda… Victus es podria convertir en una superproducció de cinema?
Qualsevol productor s’adonarà que Victus és un guió potencialment molt interessant. el problema del cinema és que, a diferència de la paraula escrita, resulta molt car. I una gran pel•lícula sobre el 1714 no es pot abaratir. O fas un gran projecte o més val que ho deixis estar, perquè en el fons seria rebaixar i aigualir aquest immensa capital simbòlic que els nostres avantpassats ens van llegar.

En quin punt es troba el rodatge de l’adaptació al cinema de La pell freda?
Aviat tindrem bones notícies. I espero que se’n surtin. Però en qualsevol cas això és un tema que pertany en exclusiva a Kanzaman, la productora que té els drets. No he estat involucrat en el projecte.

1 COMENTARI

Comments are closed.