La novel·la publicada per La Campana descriu moments autobiogràfics de l’autora i de la relació amb la seva mare.

En Jordi Sanuy analitza a L’Illa dels Llibres, la novel·la d’Ada Castells.

“Te n’adonaràs quan tinguis fills”. És una frase recurrent. D’aquelles que hem sentit un i mil cops. I que acaben sent veritat. Com la mateixa vida. Hi ha coses dels pares que només s’entenen quan estàs intentant educar a la teva pròpia descendència. És llavors quan s’escurcen les distàncies. Quan tot es fa una mica més comprensible. Van ser massa durs/tous amb nosaltres? O és tan sols un record, deformat o endolcit amb el pas del temps?

La relació mare-filla omple, i de quina manera, “Mare”, l’últim llibre d’Ada Castells (Barcelona, 1968). Té 229 pàgines i està publicat per La Campana.

És la història de la confrontació entre dues dones molt diferents. La Raquel és la mare; trigèmina, amb aires de grandesa. Hauria d’haver nascut princesa. Segur que hi va haver algun error en el part? No va néixer princesa, però va fer tot el possible per dominar, sotmetre, marcar diferències entre classes, fer abaixar el cap al servei…
Les seves filles l’odiaven a mort. Mai van ser felices al seu costat. Era dèspota i manipuladora. Desesperant. Com a mínim, aquest és el record que en tenen elles, ara que la dona acaba de traspassar.

La Sara, la filla petita, és despistada, desordenada i mai s’ha preocupat massa pel seu aspecte. Quan el llibre comença, la Raquel ja és morta i ella està esperant que vinguin a buscar-li dos o tres mobles que la seva mare estimava amb bogeria, uns mobles que la dona va tenir a l’habitació de la residència on va passar els seus últims dies. La Sara té una filla, l’Elena. La distància que hi ha entre totes dues també és molt gran. Fins a quin punt, si la comparem amb la que existia entre ella i la seva mare? Abans de morir, la Raquel estava escrivint les seves memòries, que va titular “Confeccions Vidal”. La Sara comença a llegir la llibreta de color daurat molt empipada, enfortida per un gran impuls de venjança. Però a mesura que avança la lectura, l’odi que la tenia tenallada comença a esbravar-se i muta en reconciliació.

“La mare” és un llibre potent, amb molta mala llet i fortes càrregues d’ironia. La lectura de la llibreta transforma a la Sara i el seu canvi afecta directament a la visió que el lector té sobre la Raquel. Inicialment, l’odies a mort. Per suprematista. Per voler tenir el poder absolut. Per maltractadora. Mai t’acaba caient bé, però és veritat que, a mida que avances pàgines, et preguntes si potser l’has jutjada amb massa duresa. La dona també tenia el seu punt divertit. En definitiva: es tracta d’un llibre que es llegeix francament bé, i que remarca que les pèrdues són per tota la vida. Si has de solucionar alguna cosa important, no triguis… o potser serà massa tard. Que l’odi no t’ennuvoli la vista.

“Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se a mirar Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms”.

Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy

 

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here